Docstoc

Hiptesis de treball

Document Sample
Hiptesis de treball Powered By Docstoc
					    La quinta del biberó
         Ester Piera González




Premi Recerca per a la Pau 2006
Ester Piera González              La quinta del biberó




                             Érem nois de 17 anys
                               que ens férem grans
                       dins la misèria i la grandesa
                             d’una guerra perduda


                               Enric Piera i Esteve




                                                    2
Ester Piera González                                                                                    La quinta del biberó




Índex


    1. Introducció.....................................................................................................3

    2. Context històric: La Guerra Civil espanyola (1936-1939) ............................6

    3. La Guerra Civil a Castella la Manxa .............................................................9

                    3.1 Villar del Infantado ......................................................................11

                    3.2. Motivacions d’Alejandro González Temprado...........................13

    4. La Guerra Civil a Catalunya..........................................................................16

                    4.1. L’Hospitalet de Llobregat ...........................................................18

                    4.2. Motivacions d’Enric Piera i Esteve.............................................21

    5. La quinta del biberó.......................................................................................24

                   5.1. Cridats a files ...............................................................................24

                   5.2. La vida abans del combat.............................................................28

                   5.3. Fam, set i mort .............................................................................30

                   5.4. La guerra ......................................................................................32

                   5.5. La retirada ....................................................................................36

                   5.6. Associació de supervivents de la Lleva del Biberó-41 ................39

                   5.7. Conclusions dels supervivents .....................................................41

     6. Un Jove de 17 anys.........................................................................................44

     7. Conclusions ....................................................................................................46

     8. Bibliografia.....................................................................................................49

     9. Annexos ..........................................................................................................53




                                                                                                                               3
Ester Piera González                                                       La quinta del biberó



1. Introducció

De la Guerra Civil Espanyola se n’ha parlat molt, s’han publicat llibres, fet entrevistes,

etc. i tot això ha ajudat a potenciar la memòria històrica d’aquells terribles anys. De la

quinta del biberó, en canvi, se n’ha fet poca constància i ens atreviríem a dir que és,

potser, un dels fets més colpidors d’aquesta guerra fratricida: joves de 17 i 18 anys que

van haver de deixar la seva joventut i les il·lusions a les seves residències natals per anar

a lluitar a una guerra de la qual, en la majoria de casos, els nois no n’havien sentit a

parlar mai.

        En aquest cas hi eren els meus avis, L’Enric Piera i Esteve i l’Alejandro

González Temprado. El primer, de la ciutat de L’Hospitalet i el darrer, d’un poble

anomenat Villar del Infantado a la província de Conca. Ambdós van morir ja fa més de

5 anys, però abans de morir van escriure unes memòries o vivències on explicaven, amb

gran detall, la seva vida des que van néixer fins al final. El dos van haver d’anar amb 17

anys a la guerra, al bàndol republicà. És per això que la meva principal motivació a

l’inici del treball és aprofundir a les seves vides i, en general, a la de tots aquells que

van haver de lluitar en una guerra quan tot just començaven l’adolescència, tractant-ho

amb el rerefons d’aquest període de Guerra Civil que va viure Espanya de l’any 1936 al

1939 i que va acabar amb tants morts. Quants van anar-hi? On van ser destinats? Com

ho van viure i com ho viuen ara? Quantes baixes hi va haver? Van passar molta fam?

Aquestes són algunes de les preguntes que vull resoldre amb la meva recerca.

        He escollit aquest tema ja que em toca molt a prop i crec que podré disposar del

material que necessito per elaborar-lo tot i que sigui un treball força costós. Per sobre de

tot, el que vull és fer ressò dels anys que els van robar a aquestes generacions, i més ara

que cada vegada en són menys i que en pocs anys s’acabarà extingint la generació (els

joves de quinta del biberó tenen, ara, 85 i 86 anys).



                                                                                             4
Ester Piera González                                                    La quinta del biberó


        Per concloure aquest apartat m’he informat de les associacions referents a la

quinta del biberó que es dediquin a homenatjar aquest fet. A més a més, situaré el poble

i la ciutat natal dels dos veient com van viure aquest període de guerra per poder, així,

establir una comparació entre la vida al camp i la vida a la ciutat de les zones

republicanes. Conclouré el treball introduint una breu descripció d’un jove de 17 anys

actual, veient quin és el seu tipus de vida i els seus hàbits, si realment està preparat

física i psíquicament per afrontar una guerra tot comparant-ho amb els joves de 17 anys

de 1938.

        La metodologia d’aquest treball ha estat una mica complexa a causa de la poca

informació que hi ha referent al tema. Diversos articles i llibres en parlen però tots ho

fan d’una manera superficial, sense aprofundir-hi massa. És per això que ho he enfocat

de la següent manera: d’una banda, he anat al Centre d’Estudis de la ciutat perquè

m’assessoressin . Hi he trobat fonts secundàries per documentar-me de cara al context

històric de la ciutat i també hi he trobat escrits referents als fets de l’aeronàutica de

l’octubre de 1934. També des d’allà m’han proporcionat el contacte amb l’Associació

Lleva del Biberó-41 de Catalunya. A l’Arxiu Històric de L’Hospitalet, d’altra banda, he

pogut trobar fonts primàries sobre els reemplaçaments de l’any 41 i 42 a L’Hospitalet i

he pogut quantificar el nombre de joves que hi van formar part. Cal destacar que hi ha

gran quantitat d’informació barrejada i se m’ha fet molt difícil accedir-hi i trobar-hi

coses que em poguessin servir pel meu treball. Sembla ser que no ha estat massa

estudiada i, per tant, el material està en males condicions. Allà és on també he pogut

trobar articles periodístics referents als fets d’octubre del 34.

        La segona part de la meva recerca ha estat mitjançant bibliografia pròpia o que

m’han recomanat referent al context històric de la guerra civil a Castella la Manxa (que

també he completat amb la informació que m’ha proporcionat l’Arxiu Històric de



                                                                                          5
Ester Piera González                                                       La quinta del biberó


Conca), arreu d’Espanya i a Catalunya. Per elaborar el context històric a Villar del

Infantado, el poble natal de l’Alejandro González, el meu avi, donada la poca

informació de la qual es disposa ja que a l’Ajuntament de la vila la majoria

d’informació s’ha extraviat o, fins i tot, cremat, he fet entrevistes a dos ciutadans de la

vila que van viure la guerra a la localitat. Per concloure el context històric he fet algunes

cerques per internet. Pel que fa al gruix del treball, la quinta del biberó, he buscat

biografies i vivències que expliquessin l’època al front, he fet una entrevista amb un

membre actual de l’associació Lleva del Bibero-41, Miquel Morera i Dabra, i he

consultat, en especial, les biografies dels meus avis. La d’Enric Piera té 10 volums de

350 pàgines cada un aproximadament i la d’Alejandro González, 30 pàgines. Finalment,

he acabat el treball amb fonts primàries (documents, etc.) que tenia la meva família.

        Cal destacar que, per elaborar la part de la quinta, he partit d’un eix central, el

llibre d’Emma Aixalà ‘La quinta del biberó’ i a partir d’ell he contrastat la informació

que he anat aconseguint de les biografies dels supervivents. He intentat aportar

informació completament objectiva i l’he complementat amb les vivències del

protagonistes.

        M’agradaria donar les gràcies a les persones del Centre d’Estudis i de l’Arxiu

històric tant de L’Hospitalet com de Conca i a la tutora d’aquest treball l’Eugenia

Vazquez per haver-me assessorat. A en Jesús López, a la Victoria Cobollo i a en

Miquel Morera per haver-me deixat remoure una mica més el passat amb les entrevistes

que els he pogut fer. Finalment, vull donar les gràcies, sobretot, als meus avis per haver

escrit unes memòries tan extraordinàries i, sense les quals, aquest treball no hagués estat

possible.




                                                                                             6
Ester Piera González                                                      La quinta del biberó



2. Context històric. Guerra Civil Espanyola (1936-39)



Després de les eleccions del febrer de 1936 amb la clara victòria del Front Popular,

Espanya vivia un gran clima dominat per la tensió entre forces socials i polítiques.

L’església, els grans propietaris i sectors poderosos de la burgesia recelaven el govern

d’esquerres per les reformes que impulsava ja que podien alterar l’ordre social i el seu

poder econòmic. Els dies anteriors al cop d’estat, el clima polític es va crispar més amb

l’assassinat del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo, perpetrat pels falangistes.

Com a reacció, un grup de guàrdies d’Assalt va assassinar a un dels líders de la dreta

espanyola, José Calvo Sotelo. El general Sanjurjo, que fracassà en l’intent de cop

d’estat del 32 i que estava exiliat a Lisboa, va formar part en la preparació del cop

d’estat. De seguida va trobar recolzament de militars monàrquics i dels conservadors,

però el que dirigí la conspiració fou, realment, el general Mola, que es trobava a

Pamplona. També destacà la participació de Yagüe (Àfrica), Queipo de Llano (Sevilla),

Goded (Mallorca) i, naturalment, Franco a les Canàries.

        El 17 de juliol de 1936 s’inicià l’alçament militar. Tot seguit, Yagüe va decretar

l’estat de guerra a Ceuta, i el 18 els insurrectes controlaven el protectorat del Marroc. El

dia 19, el general Franco, després d’assegurar l’èxit de l’aixecament a les Canàries, va

arribar a la ciutat de Tetuan per tal de posar-se al capdavant de les tropes africanes.

Paral·lelament, Mola declarà l’estat de guerra a Navarra i altres militars a diverses

ciutats del país. Els colpistes van triomfar a la Meseta nord, a Saragossa, a Galícia, a

Mallorca i a l’Andalusia occidental. D’altra banda el cop va fracassar a les ciutats més

importants incloent la capital. Entre els dies 19 i 20, la CNT-FAI va aconseguir moltes

armes i els obrers van esdevenir un nou poder, a Barcelona sobretot. Començava doncs,

la Guerra Civil Espanyola.


                                                                                            7
Ester Piera González                                                         La quinta del biberó


          Pel que fa al curs de la guerra, es pot dividir en quatre fases: La primera de juliol

del 36 fins al març del 37, l’objectiu era ocupar Madrid. Mola ho va intentar pel nord i

Franco pel sud ocupant Almendralejo, Mèrida i Badajoz passant per Toledo. Els

nacionals es van quedar, però, a les portes de Madrid ja que es van trobar amb la

resistència de la Junta de Defensa que estava molt ben organitzada. Els italians, al seu

intent per ocupar Guadalajara, van fracassar. Pel sud, els franquistes van ocupar fins a

Motril dominant l’espai aeri i controlant els ports. Al nord, Mola ocupà Irun, Sant

Sebastià i la frontera amb França per impedir que arribés material internacional per als

republicans.

          La segona etapa es va centrar a la franja cantàbrica i fou d’abril a novembre de

1937. El 26 d’abril va tenir lloc la batalla de Guernika que quedà arrasada després dels

bombardejos de la legió Còndor contra la població civil. Al juny caigué Bilbao, a

l’agost Santander i, a l’octubre, Astúries. Els republicans van fer una ofensiva al centre

(Brunete) i al front d’Aragó (Belchite). Les campanyes van ser defensives.

          La tercera etapa començà el desembre del 37 amb l’ofensiva republicana a Terol.

Durà fins el novembre del 38. Els franquistes, però, la van recuperar al febrer del 38. Els

republicans perderen força i els nacionals van poder avançar tranquil·lament al front

d’Aragó i als pobles lleidatans. El 4 d’abril ocuparen la capital de província. El Segre va

ser el límit fronterer entre els dos bàndols. Els franquistes van arribar al Mediterrani per

Castelló i van separar Catalunya de la resta de zona republicana. El juliol-novembre del

38 va esdevenir la Batalla de l’Ebre on els republicans van ser, de nou, vençuts.

L’última etapa va esdevenir entre desembre i abril del 38, els republicans ja no podien

fer resistència i s’ocupà Catalunya.1 Cal destacar que va ser, en aquest moment, quan




1
    Vegeu AAVV: Història. Teide, BCN, 2004.


                                                                                               8
Ester Piera González                                                             La quinta del biberó


l’exèrcit republicà reclamà els joves de 17 anys. El 29 de març del 39 els franquistes

ocuparen la capital i l’1 d’abril el General Franco declarà oficialment la fi de la guerra.2

        Tant un bàndol com l’altre van rebre ajuda internacional: els republicans, les

Brigades Internacionals3 i els nacionals, les tropes italianes i alemanyes.4 Aquest

període és considerat el preàmbul de la Segona Guerra Mundial ja que va servir com a

camp de proves de les grans potències. França, el Regne Unit i EUA van quedar al

marge seguint la directriu de no-confrontació amb Alemanya.5 Podem pensar que les

esquerres van estar, molt dividides i això va donar força als nacionals.6El número de

víctimes civils fou entre 500000 i 1000000 persones i també destaca la persecució de

sindicalistes, polítics i republicans en general i la quantitat de republicans que va haver

de marxar a l’exili o foren presoners a un camp de concentració.7




2
  Vegeu BARRIO, Félix: “Guerra Civil Espanyola” publicat a www.sispain.org/Spanish/history/civil.html
3
  Segons Hugh Thomas van ser 40.000 els voluntaris. Uns 500 van morir a la Guerra Civil. Thomas
Hugh: La guerra civil espanyola. G. Bretanya, Planeta de Historia, 2000
4
  Hugh Thomas destaca que l’ajuda dels brigadistes va ser moral mentre que la dels italians, molt més
militar. Vegeu THOMAS, Hugh: La guerra de los idealistas. G.Bretanya, Planeta de Historia, 2000
5
  Vegeu es.wikipedia.org/wiki/guerra_civil_española
6
  Vegeu THOMAS, Hugh: Revolución y contrarrevolución, G.Bretanya Planeta de Historia,2000.
Destaca:“La CNT no quería ordenes, sólo guerra y revolución; muy al contrario que los socialistas”
7
  Vegeu www.guerracivil1936.galeon.com


                                                                                                   9
Ester Piera González                                                       La quinta del biberó



3. La Guerra Civil a Castella la Manxa



Els anys abans de l’inici de la guerra, Castella la Manxa, que en aquella època encara

s’anomenava Castella la Nova, estava caracteritzada per una gran pobresa econòmica

als municipis, la marginació educativa de la dona i la influència de la institució

eclesiàstica. Per sobre de tot, la província tenia un gran endarreriment pedagògic, social

i econòmic. Castella la Manxa va ser un lloc de pas obligat durant la guerra per accedir

a Llevant i a Madrid, i per tant, pels dos bàndols era una zona de gran valor. D’altra

banda, la província tenia grans recursos miners, industrials i agraris i això li donava un

gran interès. Les principals funcions econòmiques van ser: abastir de recursos naturals i

energètics a l’exèrcit i a les regions republicanes; generar excedents agraris a les tropes,

a la població flotant i als habitants que no podien autoabastir-se i acollir refugiats i

ferits.

          Pel que fa al sector agrari, es va dur a terme un gran procés col·lectivista que va

augmentar l’any 1937 (UGT: 72,8%; CNT: 11,7%; Mixta: 11,7%). Les collites de 1936

a 1937 van ser força satisfactòries en gran part perquè no hi havia requises dels

milicians. Als anys 1937-1938 les collites es van reduir: s’esgotaven els excedents, hi

havia forta especulació i el govern estava completament desorganitzat. Finalment, el

darrer any, van caure en picat ja que la desorganització era total, les col·lectivitzacions

no acabaven de funcionar i hi havia molta gent que preferia anar al teatre o sortir a sopar

davant la incertesa de la guerra.

          Pel que fa al curs de la guerra, després de l’alçament militar el 18 de juliol de

1936, Espanya va quedar dividida en dues zones i, Castella la Manxa va quedar quasi en

la seva totalitat al bàndol republicà, no caigué en mans nacionals fins a finals de la

guerra. Els franquistes van aconseguir controlar Albacete, però pocs dies després, van


                                                                                            10
Ester Piera González                                                                 La quinta del biberó


haver de rendir-se davant dels contingents republicans enviats des de València, Múrcia i

Alacant. Albacete va ser republicana gairebé fins al final de la guerra. Prop d’allà, a

Villarobledo, la Guàrdia Civil ajudada pels falangistes, va declarar l’estat de guerra, va

tancar la Casa del Pueblo i va detenir els dirigents republicans. Tot i així, els camperols

de Socuéllamos van aconseguir entrar al poble i van dur terme un gran nombre de

afusellaments. Un cop recuperat Albacete, els fronts van quedar molt lluny i la majoria

eren per aconseguir la capital, Madrid. 8

          Les dues batalles més importants a Castella la Manxa van ser les de Toledo i

Guadalajara. Toledo, havia viscut l’estat de guerra el dia 21 de juliol i, de seguida, les

tropes republicanes van anar a reduir els rebels. Aquestes, no van poder aturar-los fora

de la ciutat, es van apoderar de les municions de la fàbrica d’armes i es van tancar a

l’Alcàsser de Toledo. L’ocupació de l’Alcàsser va durar fins que, el dia 27 de setembre,

les topes de Varela van alliberar els retinguts i quedà Toledo a mans dels nacionals. Pel

que fa a l’altre gran batalla, a Guadalajara, durà 9 dies, del 8 al 17 de març del 37. Les

eleccions de febrer de l’any anterior a l’inici de la guerra havien donat la victòria a les

dretes a Guadalajara. El 21 de juliol, les guarnicions es van aixecar però van ser

derrotades pels milicians arribats de Madrid sota el comandament del general

Puigdendolas. El 6 de desembre va ser bombardejat el Palacio del Infantado, que va

causar 40 morts i les represàlies van ser de 277 presos afusellats. Al març de 1937 els

nacionals van idear una ofensiva per cercar Madrid pel nord-est. La gran part de

l’ofensiva la farien les divisions italianes feixistes enviades per Mussolini. Les divisions

eren: ‘Camisas negras’, ‘Dio lo volue’, ‘Llamas negras’ i ‘Flechas negras’ mentre que,

el bàndol republicà, només tenia la 12 Divisió amb el coronel Lacalle. Tot i així, els

italians van ser completament derrotats pels espanyols republicans, en gran part per la


8
    Vegeu I Congreso Joven de historia de Castilla la Mancha: Castilla la Mancha vista por sus jóvenes


                                                                                                         11
Ester Piera González                                                              La quinta del biberó


poca roba d’abric que duien i les baixes temperatures que es van viure aquells dies. Tot i

així, es s‘ha pensat durant molt de temps que els italians havien tingut poc valor i per

això van ser vençuts. Va ser un cop molt fort per Mussolini. Van anar al front 35000

italians dels quals en van morir 5000. 9

        Pel que fa a l’ajuda internacional, Castella la Manxa va tenir brigadistes

internacionals als municipis de Quintanar del Rey i Villanueva de la Jara.10. Molts

municipis guarden encara símbols de l’època feixista com ara creus o monuments11



     3.1 Guerra a Villar del Infantado



L’abril de 1933 es van celebrar les eleccions amb triomf de les dretes pròximes al

feixisme. Les esquerres van perdre la meitat dels seus diputats i també totes les lleis de

millora que hi havia van ser abolides. Aquestes agitacions van arribar, també, al Villar

del Infantado on van baixar els salaris dels camperols i començà el descontentament fins

que va arribar el triomf del Front Popular i, mesos més tard, l’alçament militar de

Franco.

        El 18 d’octubre de 1936 el poble es va omplir de milicians i, poc després, els

primers reemplaçaments van ser cridats per anar a defensar la república12. Des de la

dictadura de Primo de Rivera fins ja ben començada la guerra civil, Villar del Infantado

era un poble on no hi havia ideologies ni d’esquerres ni de dretes, tot es resumia en les

lluites entre famílies per terres o béns personals. És per això que, un cop començada la

guerra hi va haver molta gent que va fer denúncies per revenges personals o altres

conflictes interns. Durant els anys de la guerra, no es va viure malament ja que es van

9
  I Congreso Joven de la Historia de Castilla la Mancha: Guadalajara, sangre por las calles 1936-1939.
10
   Vegeu ORTIZ Heras, Manuel: La Guerra civil en Castilla la Mancha. Celeste Ediciones, Guadalajara,
1998
11
   Vegeu annex 1
12
   Vegeu AAVV: Història


                                                                                                   12
Ester Piera González                                                          La quinta del biberó


fer col·lectivitzacions agrícoles, tothom treballava i hi havia bona producció que es

repartia entre tots els habitants. Mica en mica, ja ben entrada la guerra, la gent es va

decantar per un o altre bàndol: en general, els terratinents es decantaren cap al bàndol

nacional i els obrers cap al bàndol republicà. D’altres es van mantenir neutrals i va ser

gràcies a ells que no hi haguessin greus conflictes entre els veïns del poble ja que

intentaven que hi hagués pau.13 Anarquistes del poble van protagonitzar també, una

revolta a l’església, cremant estores, fent escrits revolucionaris, etc. 14

        Hi havia, a la vila, una companyia de soldats d’aviació per dur a terme la

reparació d’avions i el seu manteniment. Tots els soldats van ser molt estimats pels

vilatans i quan varen marxar tothom els va donar menjar per la tornada.15

        Quan va començar la guerra, Juan Benito González16 era l’alcalde republicà des

de feia dos anys i davant aquesta situació no va voler dimitir per convicció i també per

por als afusellaments. Dos veïns falangistes del poble van marxar a Madrid per

incorporar-se a les tropes franquistes. Aquest va ser un moment de gran tensió ja que va

arribar l’ordre de detenció de les famílies. L’alcalde, finalment, va aconseguir no

involucrar-les. Un cop acabada la guerra, els dos falangistes van tornar al poble. Un

d’ells va ser nomenat alcalde i es van dur a terme 18 detencions, entre ells, l’antic

alcalde que va haver d’anar a presó 3 anys.17

        Fins llavors, però, tot el poble va seguir conreant les terres i els ramats. Rebien

informació sobre l’estat de la guerra ja que a la plaça del poble hi van posar un gran

altaveu que anava informant de què passava. Molts sindicalistes de Conca també van

anar al poble a fer mítings defensant, sempre, la lluita republicana. Mentre això passava,

els joves anaven a l’escola. El poble en tenia dues amb un total de 50 alumnes

13
   Entrevista personal a Jesús López López. Vegeu annex 2
14
   Entrevista personal a Victoria Cobollo Gómez. Vegeu annex 3
15
   Memòries personals d’Alejandro González Temprado. Vegeu Annex 4
16
   En Juan Benito González era pare de l’Alejandro González
17
   Memòries personals d’Alejandro González Temprado


                                                                                               13
Ester Piera González                                                                   La quinta del biberó


aproximadament. Els nois estudiaven fins als 16 anys i a partir de llavors si volien

seguir estudiant ho havien de fer de nit ja que pel matí solien treballar al camp i les

noies solien ajudar a casa18.

         Tot i que la població de la vila tenia cartilles de racionament, com que molts

d’ells es dedicaven al camp guardaven l’excedent a casa, ben amagat, no fos cas que la

Fiscalía de Tasas19 els reclamés la part que no els pertocava. Sovint també intentaven

vendre l’excedent a l’estraperlo’ per poder aconseguir altres coses que poguessin

necessitar.

        Un dels fets més curiosos que es va viure al poble va ser la construcció, dins el

terme municipal del Villar del Infantado, d’un camp d’aviació. Hi van treballar més de

mil persones dels pobles més propers ( Valdeolivas, Albendea i San Pedro Palmiche), hi

havia fusters, paletes, etc.20. Era un camp d’aviació per on s’enlairaven avions

republicans molt de tant en tant però mai n’aterrava cap. És per això que el dia que en

va aterrar un la gent del poble es va espantar i va amagar-se al refugi de les afores.21

        Quan va acabar la guerra, el franquistes van entrar al poble obligant als veïns a

fer la salutació romana, portar a les dones que estaven molt implicades amb la causa

republicana a l’església, rapar-les i insultar-les. Les denúncies van ser diàries i la

repressió contra els republicans, patent durant tota l’època franquista.22



     3.2 Motivacions d’Alejandro González Temprado

La família d’Alejandro González Temprado es dedicava a l’agricultura i sempre

pensaven en la climatologia per preveure una bona o mala collita. Els pares tenien terres

18
   Vegeu annex 5
19
   Entre el jovent corria una cançó sobre la Fiscalía ‘Vamos a coger olivas todos los de las casas y a
quitarnos el aceite la Fiscalía de Tasas’
20
   “Yo estaba de ‘Listero’, cada día mi misión era pasar lista de todos los trabajadores, se les pagaba cada
15 días…” Memòries personals d’Alejandro González Temprado
21
   Vegeu annex 6
22
   Vegeu entrevista personal a Victoria Cobollo Gómez


                                                                                                        14
Ester Piera González                                                                 La quinta del biberó


de propietat com la resta d’habitants del poble ja que als anys 30’s el Villar del

Infantado tenia aproximadament 400 habitants, i tots tenien, si fa no fa, la mateixa

porció de terres. Amb l’excedent, feien canvis entre la resta de veïns de Villar del

Infantado i zones properes. 23 No tenien gaires diners però sí menjar.

        L’Alejandro combinava la feina amb les classes a l’escola. Una de les

professores era la seva mare, cada dia li ensenyava les lliçons. Estudià fins als 14 anys i

després es dedicà per complet al treball del camp.

        Quan començà la guerra, van ser cridats els primers reemplaçaments, entre ells

en Constancio González, germà de l’Alejandro, que en veure que seria cridat

d’immediat, marxà voluntari a València amb el seu oncle, que ocupava un alt càrrec de

la República. L’oncle, finalment, va morir a mans de l’exèrcit franquista després de

negar-se a marxar a l’exili. En aquell moment, l’Alejandro va haver de fer-se càrrec de

la feina del camp: sembrava, feia la recol·lecció, etc. En aquells moments tenia 16 anys.

        Com que ja des d’abans de la guerra el pare d’Alejandro i de Constancio era

l’alcalde republicà del poble, la tendència política de la família era completament

d’esquerres i republicana. Potser eren una de les famílies més radicals del poble en

aquest sentit. Des d’un principi, amb les eleccions del 12 d’abril de 1931 van votar a la

república es van posicionar amb el bàndol republicà. Juan Benito, l’alcalde, va estar a

punt de dimitir per la pressió política que es vivia al poble però ell i el senyor

Ambrosio, el secretari de l’alcaldia, van decidir esperar que les coses es calmessin.

Treballadors del camp de sempre, creien en el repartiment igual, amb l’abolició de les

classes socials i eren grans defensors de la república.24

        Amb tot, va ser cridat el reemplaçament anterior al que li pertocava a

l’Alejandro, nascut el maig de l’any 21. És per això, que veient que en pocs mesos seria

23
   Les principals collites eren de blat, civada, avena i ho intercanviàvem per roba, utensilis del camp i
d’altres coses
24
   Memòries personals d’Alejandro González Temprado


                                                                                                      15
Ester Piera González                                                   La quinta del biberó


cridat i li podria tocar anar a lluitar a qualsevol lloc de l’Estat, decidí marxar

voluntàriament a València on ja feia un temps que hi eren el seu germà i el seu oncle.

L’Alejandro es precipità amb l’elecció ja que si hagués esperat a que el cridessin no

hagués hagut d’anar al front, perquè el reemplaçament anterior al seu fou l’últim cridat

a files.




                                                                                        16
Ester Piera González                                                      La quinta del biberó



4. Guerra Civil a Catalunya


El 19 de juliol de 1936, després de l’alçament militar de Franco, milers de persones

proveïdes d’armes, circulaven per pobles i ciutats de Catalunya, creant un poder

paral·lel després que els poders públics, van quedar desbordats. Diversos grups radicals,

sobretot anarquistes, van començar a cometre un seguit d’assassinats i actes violents

contra totes aquelles persones considerades enemigues de la revolució (sacerdots,

propietaris…). És per això que, durant aquests dies, es van cremar moltes esglésies i

convents. Els dirigents republicans van intentar frenar aquests actes però la multitud

armada no ho va permetre. La gent va ocupar els carrers i l’exèrcit es va dissoldre per

por als afusellaments.

        El dia 20, el president Companys va convocar dirigents anarquistes per oferir-los

crear el Comitè Central de milícies antifeixistes que actuaria com a coordinador de les

forces de diferents organitzacions. LA CNT-FAI va acceptar formar part del comitè

conjuntament amb la UGT, el PSUC, el POUM, la Unió de Rabassaires i Acció

Catalana. Va ser constituït el 21 de juliol i va esdevenir el centre de poder a Catalunya

fins que es va dissoldre dos anys després.

        Les organitzacions antifeixistes van organitzar columnes de milicians per tal

d’avançar cap a Aragó i recuperar les zones dominades pels insurrectes. Van marxar de

Barcelona al principi de la guerra uns 20.000 combatents organitzats per columnes

milicianes. Van anar al front idealistes i lluitadors antifeixistes, però també exaltats que

van contribuir a la desorganització dels republicans.

        El 24 d’octubre del 36, el govern de la Generalitat va promulgar el decret de

col·lectivització per poder legalitzar, ordenar i reconduir el procés de pressa de control

de les fàbriques a mans dels obrers que, un cop van tornar a la feina, es van trobar amb



                                                                                           17
Ester Piera González                                                      La quinta del biberó


dirigents assassinats o desapareguts i van haver de fer-se càrrec de les produccions. Pel

que fa a l’agricultura, les col·lectivitzacions es van trobar, sobretot, al Baix Ebre i al

Baix Llobregat.

        A mesura que avançava el conflicte, la Generalitat va crear la Conselleria de

Defensa i el Consell d’Economia de Catalunya. Aquestes funcions no entraven dins

l’Estatut d’Autonomia i per tant, va haver-hi tensions amb el govern Central. El 27 de

setembre del 37 es va formar un nou govern de la Generalitat on estaven representades

totes les forces republicanes i obreres de Catalunya. En aquests moments, les

divergències entre republicans a Catalunya va ser molt important pel que fa a

l’organització política i social que s’havia de dur a terme.

        El 3 de maig de 1937, la policia, seguint ordres del comunista Rodríguez Salas,

va intentar desallotjar l’edifici de Telefònica de Barcelona que estava sota el control de

la CNT-FAI. El motiu fou la interferència dels anarquistes en les comunicacions entre

les autoritats republicanes i la Generalitat. Com a conseqüència de l’acció de la policia

el POUM i els anarquistes es van revoltar contra la Generalitat. Els fets van durar 4 dies

i hi va haver centenars de morts i ferits. A partir d’aquest moment, la influència

anarquista va disminuir i la presència comunista va augmentar. El POUM va ser

il·legalitzat i els dirigents, perseguits. Aleshores es va constituir un nou govern de la

Generalitat amb intervenció d’ERC, PSUC i amb Companys com a president.

        La batalla més important a Catalunya va ser la batalla de l’Ebre. Va començar

quan, el 25 de juliol del 38, els republicans van intentar la darrera ofensiva travessant el

riu Ebre i conquerint Ascó i Flix entre d’altres. Va començar, doncs, una guerra de

posicions. A finals d’octubre, els nacionals van dur a terme una contraofensiva i van

aconseguir avançar entrant a Móra d’Ebre. El dia 15 de novembre, els republicans van




                                                                                           18
Ester Piera González                                                           La quinta del biberó


acabar retirant-se. Cal destacar que va ser en aquesta batalla on van cridar els

reemplaçaments del 41 i 42, l’anomenada quinta del biberó.

        El 23 de desembre del 38, va començar la gran ofensiva franquista, el 15 de

gener van entrar a Tarragona i el 26 ja eren a Barcelona, el 4 de febrer caigué Girona i,

finalment, el 10 les tropes franquistes van arribar a Puigcerdà i Portbou. Finalment, amb

l’entrada a Catalunya, Franco va dur a terme una forta repressió que durà més enllà de

la guerra i que va acabar amb milers de morts i empresonats.25



     4.1 Guerra a l’Hospitalet del Llobregat



Des de principis de la dècada dels 30 fins a la guerra civil, es van fer a Espanya un gran

nombre d’eleccions que posaren de manifest el malestar del país. L’any 1930

L’Hospitalet de Llobregat tenia 37000 habitants, repartits principalment en tres barris: el

Centre, Santa Eulàlia i la Torrassa.26 A L’Hospitalet, les eleccions generals de 1931 van

ser clarament victorioses les esquerres, amb un 81’15% enfront del 6’4% de les dretes.

La majoria d’aquests vots de les esquerres van ser per ERC. Les següents eleccions, les

de 1933, van igualar-se més els resultats però, alhora, també va augmentar la

participació. Finalment a les eleccions del Febrer de 1936 les esquerres van guanyar de

nou amb un fort augment de participació27.

        El dies anteriors a l’alçament militar de Franco, es vivia a L’Hospitalet una forta

activitat antifeixista, sobretot anarquista i marxista. A dos quarts de set de la tarda del

dia 19 de juliol de 1936, la Plaça de l’Ajuntament era plena de veïns que comentaven el




25
   Vegeu AAVV: Història
26
   Vegeu annex 7. Vegeu IVERN: Hospitalet de Llobregat, Municipio suburbano, CSIC, Barcelona, 1960
27
   Vegeu annex 7. Vegeu CAMÓS I CABECERÁN, Joan: L’Hospitalet, la història de tots nosaltres.
1930-1936. BCN, Diputación provincial de Barcelona,1986


                                                                                                19
Ester Piera González                                                            La quinta del biberó


que acabava de passar28. Nombrosos veïns de L’Hospitalet van participar directament en

els fets de la matinada, sobretot de la CNT, el POUM i l’ERC i intervingueren en els

xocs de la Diagonal, el Paral·lel i les Drassanes. El mateix dia cremaren les esglésies de

Santa Eulàlia de Mèrida, Proveçana, Bellvitge i Sant Ramon.

        El 20 de juliol es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes (CMA) que va

coexistir amb l’ajuntament 5 mesos. El 22 de juliol, la “Columna dels Aguiluchos”

sortia en direcció a Saragossa amb gran part d’homes de L’Hospitalet per combatre els

rebels. Podem definir l’estiu de 1936 com a gran període revolucionari a la ciutat.

Aquest període va possibilitar les col·lectivitzacions agrícoles i industrials29 per un

cantó i la constitució del Comitè Local de l’Escola Nova Unificada30, amb la

participació de la CNT i la UGT així com els centres de proveïments, les cuines

populars i les guarderies infantils31per un altre. Va ser una etapa molt dura també pel

que fa a l’ensenyament ja que molts professors van ser destinats al front32 i moltes

escoles van haver de suspendre algunes classes.

        Si en el primer període (juliol-setembre), el Comitè, dominat per la CNT, dirigia

el procés revolucionari segons la seva concepció, quan les tasques es compartiren

s’entrà en una crisi permanent, ja que les contradiccions sobre el salari únic, la

municipalització de l’habitatge i la funció de les col·lectivitzacions van crear una forta

tibantor i els altercats van ser cada vegada més freqüents.

        A finals de desembre la manca de queviures era cada vegada més important i ja

havien començat a arribar els primers refugiats. També durant aquest mes van esdevenir

a L’Hospitalet el que coneixem com a ‘fets de maig’ a Barcelona: dos locals de l’UGT


28
   Vegeu annex 8
29
   Destaca “L’Agrícola Col·lectiva” i les col·lectivitzacions de grans indústries tèxtils.
30
   Es creà el 19 d’agost amb l’aprovació de l’Ajuntament.
31
   Vegeu AAVV: Història de l’Hospitalet. Una síntesi del passat com a eina de futur. Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, L’Hospitalet, 1997.
32
   Vegeu GÓMEZ MOLINA, Ramon: Anys victoriosos, anys triomfals, Pagès editors, Lleida, 2002.


                                                                                                 20
Ester Piera González                                                                   La quinta del biberó


van ser ocupats per la CNT, però no hi hagué altres enfrontaments ja que es van

mantenir diàlegs entre els dos blocs i això ho va evitar. El 25 de desembre van ser

assaltades les cooperatives El Respeto Mutuo i L’Avenç, i es va encetar una crisi

municipal que es resolgué amb la dimissió de tots els càrrecs dels regidors d’ERC i la

UGT.33

        Les contradiccions van ser patents durant tot el període de guerra; la CNT

pretenia encapçalar la direcció d’un procés anarcocol·lectivista mentre alguns dels seus

representants s’incorporaven al govern de la Generalitat.

        Després d’unes negociacions amb Josep Tarradellas, el 9 de Febrer de 1927,

Francesc Martínez retornava a l’alcaldia i, amb ell, els regidors d’ERC i UGT.

S’acabava, doncs, el període revolucionari de la CNT.

        Mica en mica es va fer patent l’estricte racionament del pa, la llet, el sucre, el

tancament de les cuines populars i la por pels bombardejos aeris va obligar a construir

refugis per tota la ciutat34. El bombardeig més fort de la guerra a l’Hospitalet va ser el

25 de juliol de 1937 al barri de la Torrassa.35

        L’any 1938 la manca de queviures era total i això creava enfrontaments entre les

diverses col·lectivitzacions la qual cosa en provocà la desaparició. Mesos més tard es

van produir molts bombardejos consecutius al barri de Santa Eulàlia. La guerra ja era

perduda. Finalment, el 26 de gener les tropes de Franco entraven a L’Hospitalet. El 3 de

febrer va ser nomenada la Comisión Gestora Provisional, sota la presidència de




33
   La CNT va justificar l’assalt afirmant que es tractava d’una requisa de gènere que faltava als centres de
proveïment de la ciutat i que era un privilegi que els cooperativistes en poguessin gaudir. Era
l’enfrontament entre col·lectivisme i cooperativisme.
34
   El primer bombardeig a la ciutat va ser el 27 d’abril de 1937.
35
   Va succeir als carrers Montseny i Mas i hi hagué una vintena de morts i uns quaranta ferits


                                                                                                        21
Ester Piera González                                                                 La quinta del biberó


l’alcalde-militar José W. Marín López. Els nous regidors van fer jurament tot inspirant-

se en les normes de l’”España Nacional”. 36



     4.2 Motivacions d’Enric Piera i Esteve



Possiblement un dels fets més remarcables que van condicionar completament la

condició política d’Enric Piera i Esteve i que el van fer lluitar, aferradament, tot i la seva

jove edat, en una guerra entre germans, van ser els fets d’octubre de 1934 en què va

morir un germà seu, en Francesc.

         El 4 d’octubre de 1934 es va constituir a Madrid un nou govern amb tres

ministres de la CEDA. Les esquerres van veure aquest moviment com una amenaça per

la República. El dia següent l’Aliança Obrera va declarar una vaga general que va tenir

força convocatòria. Els anarquistes, però, van mantenir-se al marge i van deixar ERC i

els seus aliats sense suport. El matí del 6 d’octubre, forces fidels al govern de la

Generalitat van ocupar diversos punts estratègics de Barcelona i, al vespre, Companys

va pronunciar un discurs a la Generalitat des d’on proclamava l’Estat Català dins la

República Federal Espanyola. La reacció del govern central va ser declarat l’estat de

guerra.37

         A L’Hospitalet, a mitjanit, el “Velilla” de Tomàs i Piera38 i dos autos-jardinera

sortien de la plaça de l’Ajuntament. Piera recorda “No hi havia confiança però sí fervor

encara que fos a costa d’un sacrifici. No hi eren tots, mancaven els botiflers, aterrats i

traïdors”. En presència de la Guàrdia Civil es donaren armes i municions a tots els


36
   El llibre d’actes de la comissió de govern municipal ens evidencia el que va passar “Con motivo de los
hechos realizados en esta ciudad ante su proximidad de su liberación por las fuerzas Nacionales y durante
la ocupación de la misma, no se han celebrado sesiones de la Comisión Permanente debido a la huída de
los miembros que la componían. Hospitalet, 3 de febrero de 1939. Tercer año triunfal”
37
   AAVV: Història
38
   Tomàs i Piera fou diputat vinculat al districte electoral de la ciutat de L’Hospitalet


                                                                                                      22
Ester Piera González                                                                    La quinta del biberó


voluntaris que marxaren en defensa de la Generalitat. En arribar a la Riera Blanca, es

digué que, a Plaça d’Espanya hi havia trets i, per tant, que no passessin per la carretera

de La Bordeta; Així, doncs, anaren en direcció al port per la carretera del Morrot. En

arribar a l’aeronàutica les metralladores dels avions estaven situades a la porta central.

Cridaren l’alto del primer canó i immediatament començaren els trets39. Els soldats,

ajudats per reflectors, escombraren tots els que eren a la banda dreta. El conductor del

camió, David Redó, van morir-hi i el camió quedà bloquejat sota el foc. Tomàs i Piera

intentà parlamentar amb els militars sense cap resultat i marxà en direcció a Barcelona.

Des del segon camió tiraren algun tret i giraren cua cap a L’Hospitalet. 40Moriren David

Redó, Francesc Piera, que esperava una filla que es diria Francesca en el seu homenatge

i Josep Mª Bové, setze foren detinguts41 i la resta pogueren escapar.42

        Enric Piera, el seu germà petit, tenia en aquell moment 13 anys, encara no tenia

inquietuds, però va créixer de cop. “M’anava arrancant troços del meu infantilisme i em

mancaven els sentiments vers una maduresa adulta”43

        Poc després, amics de Francesc Piera van publicar diversos escrits en homenatge

al diari L’Espill i al diari La Llibertat! “Passin els anys i caiguin els segles, jo et ben

juro que en l’altar d’aquesta pàtria, hi haurà eternament el teu nom gravat en foc”44. En

aquest moment incert de la història, l’Enric s’adonà de què passava, d’amics que deixen

de ser-ho per qüestions polítiques… Ja que anys després, l’Enric va haver de fer front a

un dels cops més forts de la seva vida. Dos amics del barri, Josep Ventura i Mariano

39
   Segons testimoni de Gaietà Ripoll, que anava en aquest camió, quan els cridaren el segon ‘alto’, un
mosso d’esquadra respongué ‘què alto ni què collons’ i començà a disparar; aquest mosso, ferit i tot,
pogué escapolir-se.
40
   Entre altres en aquest segon vagó, hi havia Lluís Flores, aleshores militant del PCC. Com a militant del
PSUC fou regidor de l’ajuntament del 31 d’octubre de 1936 fins al novembre de 1937, que s’incorporà al
front.
41
   Els setze detinguts foren traslladats al vaixell Uruguay on ja hi havia el govern de la Generalitat. Foren
condemnats a vint anys i un dia traslladats a la presó model el 15 de desembre. Tots ells restaren a la
presó fins al triomf del Front Popular. Vegeu annex 9
42
   Vegeu CAMÓS CABECERÁN, Joan: L’Hospitalet, la història de tots nosaltres. 1930-1936.
43
   Memòries d’Enric Piera i Esteve. Vegeu annex 10
44
   Vegeu annex 11


                                                                                                         23
Ester Piera González                                                                 La quinta del biberó


Martínez li van dir que van ser ells els que van denunciar al seu germà i a la resta de

joves. Cal destacar que, quan van sortir els presos de la model, van inaugurar una placa

a l’actual carrer església abans carrer Llibertat en homenatge als morts durant els fets

d’octubre de 1934.45

        Amb tot, l’Enric Piera havia crescut i s’havia forjat un pensament i una ideologia

clarament catalanista i republicana. Piera va haver de marxar al front, l’abril del 38, amb

17 anys i convençut del seu ideal de llibertat per Catalunya.




45
  Extret de les memòries personals d’Enric Piera i Esteve. “a la plaqueta hi posava ‘Carrer Llibertat’ F.
Piera- R, Rodón- A. Bové. Morts el 6 d’octubre de 1934”


                                                                                                      24
Ester Piera González                                                                 La quinta del biberó



5. La quinta del biberó

     5.1 Cridats a files



L’any 1938, després que els rebels haguessin conquerit ja gran part del territori

espanyol, s’apropava el final de la guerra i una de les comunitats que quedaven en mans

republicanes era Catalunya. Manuel Azaña, president del govern, va fer que, en especial

al govern català reclutés quintes cada vegada més joves perquè ja havia començat, des

de principis de març, l’atac a Lleida, Gandesa, Balaguer, Tremp i Camarasa i això

coincidia amb l’abolició de l’Estatut d’Autonomia46. Francesc Ramon i Pera, en la seva

novel·la Biberons47, en la qual es basa en tres biografies d’homes que pertanyien al

reemplaçament del 41, intenta reproduir amb encert què pensaven els joves de l’època

abans de saber que els cridarien per anar al front ‘Nosaltres som molt joves. No ens hi

poden fer anar. No tindran pebrots per obligar-nos-hi’. Aquesta quinta jove finalment va

ser reclamada però no solament a Catalunya sinó també a la resta d’Espanya ja que el

nombre de baixes al bàndol republicà als diversos fronts espanyols feia inevitable

l’ajuda de més homes, sobretot als fronts de Catalunya, Terol i València, que acabarien

amb la cruenta batalla de l’Ebre i la rendició republicana.

         Els dies 27 i 28 d’abril de 1938 van ser cridats a files els joves nascuts entre

1920 i 1921, joves que en aquell any tenien entre 17 i 18 anys: eren les quintes que

havien de fer el servei militar els anys 41 i 42. Van ser cridats 30.000 joves48 que han

passat a la història amb el nom de ‘quinta del biberó’49. Aquest nom va ser designat per

l’anarquista Frederica Montseny, que en saber l’edat del joves va exclamar “17 anys?

46
    Vegeu AIXALÀ , Emma :La quinta del biberó. Els anys perduts. BCN, Proa, 2004
47
    RAMON I PERA, Francesc-Xavier: Biberó. Villassà de mar, Oikos-narrativa, 1998
48
   .Aixalà, Cfr. Amb MOLERO, E. Les quintes del biberó. El Prat de Llobregat. Rúbrica, 2000 que reitera
que eren 27000 els joves de la quinta del biberó.
49
     Cfr. Amb platea.pntic.mec.es/~anilo/abuelos/Guerra.htm+quinta+del+biber%C3%B3n&hl=ca on
s’assegura que la quinta del biberó engloba els joves de 16-18 anys, la quinta del ‘sac’ engloba homes de
més de 65 anys i la quinta del xumet a nens de menys de 16 anys.


                                                                                                      25
Ester Piera González                                                                La quinta del biberó


Però si encara deuen prendre el biberó!”50. El bàndol nacional, cridà la quinta del 41

quan s’acabava la guerra i la del 42 mai va ésser necessitada. Al respecte, l’Alejandro

González al·lega “en 1938, el primer reemplazo de mi quinta de 1942 fue llamado a

filas. Sabiendo la fecha con antelación me fui voluntario eligiendo cuerpo, pedí

motorización y en ella ingresé en el pueblo de Betera, Valencia”51. Allà estava el seu

germà, també de l’exèrcit republicà. L’Alejandro, en cas de no haver anat voluntari no

hagués hagut de lluitar al front, el reemplaçament anterior al seu va ser l’últim cridat.

Miquel Morera i Dabra també va anar voluntari un any i mig abans dels de la seva

quinta. L’anomenaren ‘el nano’52. L’Enric Piera, també nascut el 1921 va marxar al

front convençut del perill però amb la il·lusió de defensar la seva nació “a casa gent

lliure i republicana, tampoc ens escapàvem del desencís en veure com unes tropes

invasores, incontenibles, avançaven per les terres de la meva única pàtria, Catalunya.”53

        L’anunci es va fer al Diario Oficial del Ministerio de defensa i al Diari de la

Generalitat de Catalunya. Als joves els va arribar una carta on deia “Los mozos de este

remplazo deberán incorporarse, sin dilación alguna, llevando consigo calzado de buen

uso, plato de campaña, cuchara y manta”54, també els deia que haurien de presentar-se

al centre de reclutament, instrucció i mobilització (CRIM) més proper. Allà els donaren

roba de soldat (dos vestits de diari de color caqui d’estiu, motxilla, etc.). Piera, amb

botes noves, pantalons de vellut, i caçadora gruixuda va incorporar-se a l’exèrcit

popular a l’Antic canòdrom del Sol de Baix. Des d’allà van ser enviats, segons el lloc de

procedència, a diversos fronts de combat o rereguarda55.



50
   MOLERO afegeix també vàries cançons populars que van sorgir arrel d’aquest nom
51
   Memòries personals d’Alejandro González Temprado. L’última quinta va ser el mes d’abril i ell nasqué
el mes de maig.
52
   Entrevista personal a Miquel Morera i Dabra. Vegeu annex 12
53
   Memòries personals d’Enric Piera i Esteve. Vegeu annex 13
54
   Decret de mobilització del dia 3 de gener de 1938.
55
   A Catalunya, els de Lleida van ser enviats a Cervera, Manresa i al Segre, els de Girona, al parc de la
Devesa, a Tàrrega o al front d’Aragó i els de Barcelona a Granollers, Vic, Sant Cugat…


                                                                                                     26
Ester Piera González                                                                La quinta del biberó


        De camí a l’estació, els joves republicans desfilaven mentre la gent que els veia

exclamava “Pobrets si són unes criatures” “Què faran aquests tan grans barrejats amb

uns de massa tendres? I total, per res, d’aquí a dos dies tindrem Franco a casa.”56 Allà

començaren els primers sentiments d’engany i de por “la gent de les nostres lleves érem

gent desencoratjada, desnodrida [...] esverats davant la perspectiva d’anar a combatre un

exèrcit que fàcilment anava conquerint la nostra terra” continua Piera.

        Altres joves, com Miquel Morera, s’ho prengueren amb un, fins i tot, sentit de

l’humor que denotava la seva joventut ”Fue como si me invitaran a una fiesta mayor!

Había que defender la república! Nadie se esperaba que aquello durara lo que duró”57

Amb tot, hi havia gran diferència entre els que anaven sense ideals i els que volien

lluitar per les seves ideologies “La quinta del primer reemplaçament de l’any 1942 va

ésser allà on la manaven, lluitant sota el cel blau de la Catalunya humida, i jo,

particularment per ella i els seus ideals de llibertat”58. Finalment, altres se sentien tristos

per la joventut que els van robar “als meus 17 anys amb un fardell curull d’il·lusió molt

propi de la meva edat, no em sento gens obligat a intervenir en les idees que puguin

adduir uns i altres”59.

        Van ser desplaçats en vagons de càrrega, apilats amb menjar escàs i sense aigua.

Al respecte, Joan Salat Tarrats, un biberó de la quinta del 41 recorda ‘Molts d’aquells

biberons no havíem pujat mai en un tren’.60 En arribar al destí, es quedaren als

campaments a rebre instrucció. Durant el viatge es van barrejar grans silencis

d’incertesa i també els primers contactes entre joves, presentant-se entre ells i fins i tot



56
   Memòries personals d’Enric Piera i Esteve
57
   Vegeu NAVARRO, Núria: “Soy republicano y moriré republicano” entrevista a El Periódico el 19 de
maig de 1999.
58
   Memòries personals d’Enric Piera i Esteve.
59
   Vegeu GRAU I VIADER, Francesc: Dues línies terriblement paral·leles (diari d’un combatent de
disset anys), BCN, Pòrtic, 1978
60
   Extret de: SALAT, Joan: “Memòries d’un biberó cerverí”. Publicat al butlletí Lleva del biberó-41 XXII
Trobada de Germanor. P.7 Annex 14


                                                                                                     27
Ester Piera González                                                               La quinta del biberó


cantant cançons61. Piera va ser destinat a Centelles, aquella primera nit la va passar en

un paller. De bon matí els van entregar un fusell. Els joves ho recorden com un dels fets

més impressionants de tota l’etapa al front. Manuel Díez Cruz al·lega “ El fusil pesaba

más que yo”62. En general el material de guerra de què disposaven els republicans era

dolent, només els màusers van resultar acceptables, la resta tenia municions

incompatibles i semblava que les bombes de mà haguessin d’explotar d’un moment a

l’altre. La política de no intervenció amb Alemanya feia que els països no poguessin

prestar armament a la República63 “un fusell m’era assignat, del qual em prengueren

número d’identificació”. “Quan me l’entregaren, no sabia que fer-ne ni com es

disparava. El sergent ens digué: ‘Netegeu-lo i cuideu-lo com si fos la vostra dona!’ Què

cony m’explicaven a mi d’armes i de dones!” protesta Piera.

        Quan foren cridades les quintes del 41 i el 42 pensaven que anirien a cobrir

tasques auxiliars però van ser enviats, la gran majoria, directament al front. Les tasques

que varen cobrir, a part de les de primera línia, varen ser a sanitat, intendència, oficines

militars, cos de trens, armeria,64 transmissions, etc.65. L’Alejandro al·lega “aprendí a

conducir una moto y con una de dos tiempos hice misiones enviando partes al estado

mayor”. Treballant d’enllaç, doncs, establia la comunicació entre els comandaments,

portava i recollia ‘partes’, ordres de posició i entregava les cartes dels soldats.




61
   “Ens han fotut en un tren, enn
Vell, xacrós i escotifat, aatt
Sabem quan hem arrancat, aatt
Però ignorem si arribarem” Vegeu GRAU I VIADER, Francesc: Dues línies terriblement paral·leles
(diari d’un combatent de disset anys) Vegeu annex 15
62
   Vegeu LÓPEZ, R.: canales.laverdad.es/panorama
63
   Vegeu AAVV: Història
64
   Entrevista personal a Miquel Morera.
65
   Transmissions consistia a reparar línes de comunicació que els combats havien deixat inutilitzades i
amb ‘partes’, informaven de l’aproximació d’avions enemics i de les direccions que prenien les brigades
de xoc.


                                                                                                    28
Ester Piera González                                                       La quinta del biberó


Normalment treballava de nit. Finalment, alguns biberons van ser nomenats d’entrada

caporals, sense haver rebut cap tipus d’instrucció més que els altres.66



     5.2 La vida abans del combat



En general, la instrucció va ser molt elemental i, en la majoria de casos, insuficient.

Consistia sobretot a desfilar fent passos a dreta i a esquerra, normalment per la nacional

o la carretera més propera; a desplaçar-se arrossegats en cas de perill i, més endavant, a

disparar a diana amb un genoll a terra67. Segons Piera, va ser quan les tropes franquistes

s’apropaven més que la instrucció es va fer més estricta i sobretot, de defensa,

camuflant-se darrere els arbres i serpentejant a la recerca de refugi. “Una tropa mal

equipada i afamada, abandonada a la seva sort” afegeix. Durant tota la instrucció per

carretera, podien observar com, alguns camions, sovintejaven el pas per carretera amb

destinació a l’exili carregats de documents bascos i catalans per no caure en mans

enemigues.

        Durant el temps que van passar abans d’entrar en combat es van viure escenes de

gran incertesa, els primers suïcidis de soldats i les primeres desercions o canvis de

bàndol. En aquest sentit, molts joves decidien canviar de bàndol ja que els nacionals els

oferien tabac, menjar i un jaç per resguardar-se fora del fred i de la foscor de la nit i els

prometien que no hi hauria represàlies. “Nosotros somos leales y vosotros invasores.

Pasaros a nuestras filas”68 cridaven els nacionals. Quan un jove republicà decidia

canviar de bàndol, l’exèrcit republicà havia de canviar les consignes i també el lloc

d’allotjament ja que els feixistes intentaven treure la major part d’informació que

podien: Quants eren? On eren? De quin tipus d’armament disposaven? “S’ordenava

66
   Vegeu RAMON I PERA: Francesc-Xavier: Biberó
67
   Vegeu AIXALÀ, Emma: La quinta del biberó
68
   Memòries personals d’Enric Piera i Esteve.


                                                                                            29
Ester Piera González                                                       La quinta del biberó


sortir en busca i captura dels incontrolats que havien optat per abandonar llurs unitats”

afegeix Piera. En cas de trobar-los, els imposaven càstigs per indisciplina, negligència i

traïció a la república que en molts casos els suposava la mort. Manuel Díez reitera “La

mayor parte de las deserciones fueron en las filas republicanas”.

          Un altre dels càstigs que rebien els joves de la quinta del biberó era quan perdien

l’arma que els havia estat adjudicada. En aquest sentit, Enric Piera va viure aquesta

situació quan un company es va confondre i li va prendre el seu fusell. Immediatament

va ser empresonat en un paller i la seva vida va córrer durant uns moments perill de

mort “A ese que ha perdido el arma me lo voy a cargar” al·legaven els sergents.

Sergents que en molts casos eren joves sense cap tipus d’experiència69. La por de Piera

en aquell moment era molt gran “Desvalgut, m’autoregnava a morir, em sentia sol”

          Tot i la incertesa, també es van viure moments agradables i els soldats es podien

entretenir. Quasi tots els soldats tenien una padrina de guerra, noies joves de pobles

propers que els cosien les guerreres i els deixaven la seva adreça a les butxaques per

poder escriure’s durant el temps al front. De tant en tant, els soldats també rebien la

visita d’un altre grup de dones, les de l’Aliança Nacional de la Dona, que pertanyia a

Joventuts Socialistes Unificades, que anaven al front a entretenir al soldats. També feien

actes commemoratius en dies assenyalats; a Catalunya, celebraven la diada de l’onze de

setembre i, també, a tot Espanya, l’aniversari de la Segona República. Aquestes festes

eren amanides amb racions extres de pa de figues, vi a granel i tabac per tots els soldats.

Va ser en aquests actes on molts joves varen començar a fumar, uns per posar-se a

l’alçada dels soldats més veterans i altres simplement perquè els companys no es

barallessin a l’hora de repartir-se les racions de tabac dels no fumadors. Finalment,

també es formà un grup anomenat la Llar de Soldat que s’encarregava d’organitzar


69
     Vegeu AIXALÀ, Emma: La quinta del biberó


                                                                                            30
Ester Piera González                                                               La quinta del biberó


exposicions de propaganda política i, fins i tot, obres de teatre. Els adolescents van

poder mantenir correspondència amb la família fins a finals de 1938, quan començà la

darrera ofensiva franquista sobre Catalunya70. Incongruentment, cal destacar que de tant

en tant soldats d’un i altre bàndol es retrobaven, ara vestits amb uniformes contraris i

fins podien arribar a compartir tardes de treva i cantar cançons. Entre els més joves, en

el millor dels casos, es van organitzar partits de futbol entre els dos bàndols i feien

intercanvi de menjar o tabac.



     5.3 Fam, set i mort...



L’element més important de la Guerra Civil tant per als més menuts com per els

veterans va ser, sens dubte, la fam, la set i les malalties infeccioses que, a causa dels

morts, la poca higiene i la destrucció, s’anaven contagiant entre els soldats. Aquest fet

va causar gran part de la mortaldat al front71. Els més joves ho recorden amb tristesa

“enginy i sacrifici s’havien de convergir per poder arribar dels primers a les aixetes del

lavabo o del mostrador del bar” recorda Piera dels primers dies a Centelles quan

s’allotjaven a una escola habilitada com a hostal de soldats. Quan no eren al front ja

mancaven aliments “El servei d’intendència manca dia sí, dia també”72, quan podien,

robaven aliments d’amagat “és la fam el que més recordo. Una gana al·lucinant que ens

incitava a recórrer les finques de les masies més properes i demanar ajuda alimentària”

segueix Piera. Els solien donar farina i, de bon grat, els la coïen “los platos me saben a

gloria” al·lega Manuel Díez Cruz. Les famílies donaven menjar potser per la por o

potser per la pena que els feia que nois tan joves passessin tanta fam. “Un cop sopats

70
   Vegeu GRAU I VIADER, Francesc: Dues línies terriblement paral·leles
71
   Es calcula que hi havia unes 4000 baixes diàries entre malalties i morts en combat, més en el bàndol
republicà que en el nacional. Diàriament s’incorporava gent nova als batallons per cobrir baixes.
72
   Vegeu GRAU I VIADER, Francesc: Dues línies terriblement paral·leles (diari d’un combatent de
disset anys)


                                                                                                    31
Ester Piera González                                                       La quinta del biberó


dormiu a la pallissa. Però us demanem que tan bon punt claregi, marxeu!”73. En el

mateix sentit, González, referint-se a la retirada de nou cap al seu poble natal, diu:

“Pedimos alimentos para poder llegar a casa, la gente nos ayudaba con voluntad ya que

no había nadie que no tuviera un familiar en condiciones similares”. Emma Aixalà

apunta que l’alimentació es basava en una porció de pa, poques galetes, alguna rajola de

xocolata, una llauna de sardines, un pot de carn russa, mongetes amb xoriço i un got de

vi. La carn moltes vegades era plena de cucs. El subministrament es feia un cop per

setmana. Durant la retirada, el servei d’intendència es va anar interrompent, els

combatents miraven les escombraries cercant engrunes i intentaven sobreviure amb

l’estraperlo. Cal pensar que els soldats cobraven 300 pessetes els mesos que tenien 30

dies i 310 els que tenen 31. “Amb diners ningú ens vol vendre res” protesta Francesc

Grau i Viader.

          L’aigua, d’altra banda, també escassejava i era la principal font d’infeccions.

Una de les malalties transmeses per aigua era el tifus, ja que davant la deshidratació

molts soldats acabaven xuclant de clots de la carretera que barrejaven brutícia, fang,

escrements d’animals i, en molts casos, sang74. La falta d’aigua també la van notar els

soldats ferits ja que aquests demanaven aigua als camillers que els transportaven i no

n’hi havia, no sabien d’on treure-la i moltes vegades, si n’hi havia, feia molt mala olor.

          A part del tifus, també freqüentava el paludisme, la sarna, els polls i el risc de

contagi de malalties infeccioses degut a les donacions de sang que es feien de braç a

braç sense cap tipus de prova, això feia que hi hagués molta gent que morís a l’hospital

després d’un transplantament de sang. Normalment, si hi havia temps els feien signar un




73
     Vegeu AIXALÀ, Emma: La quinta del biberó
74
     Vegeu MOLERO; E.: Les quintes del biberó


                                                                                            32
Ester Piera González                                                           La quinta del biberó


document fent-se cadascú responsable del transfusió. En aquell temps tothom es va fer

el carnet de donador de sang.75

        Un fet curiós que destaca Grau Viader és que omplien les cantimplores de

conyac per animar als soldats a batallar amb ganes i en bevien tot el dia “Fou

impossible formar unes fileres mitjanament acceptables. Tots ens bransolejàvem”

apunta.



     5.4 La guerra



El dia del primer combat va arribar per molts biberons. Uns varen disparar a matar per

primera vegada a la batalla de l’Ebre, d’altres no hi van arribar i es quedaren a altres

fronts també oberts com el Montseny o la serra de Pàndols.76 “Esporuguits seguíem

endavant, amb el cor apretat, angoixosos i alarmats per la presència real al front” apunta

Piera després d’assegurar “Les canonades i l’espetec dels morters ja avisaven ben

clarament que ‘los nacionales’ eren molt a prop i que calia afanyar-nos si havíem de

combatre’ls”. Al front d’Aragó van ser enviats 30000 combatents dividits en diverses

unitats77. La batalla que va provocar una gran desfeta entre els joves de la quinta del

biberó va ser la batalla del Merengue.

        Els dies abans a la primera entrada als combats, la instrucció es va fer més i més

exigent “[...] Quan intueixis que aquella ràfega de foc anava destinada al teu cos i que

això, no obstant, s’ha perdut enllà emportant-se uns bocins d’aire com una pressa,

sentiràs néixer un impuls, fins ara insospitat, que t’impel·lirà a superar tots els altres

impediments” recorda Grau i Viader que els sergents veterans els ho deien en un intent

75
   Vegeu annex 16
76
   Una de les batalles més cruents va ser a la serra de Pàndols l’estiu de 1938. Vegeu annex 17
77
   Vegeu AIXALÀ, Emma: La quinta del biberó “Les unitats eren: Columna Durruti, l’Ortiz, los
aguiluchos de la FAI i la columna roja i negra; el POUM creà la columna Lenin i l’Oltra i Picó; la
columna pirinenca i la columna Vilalba”


                                                                                                33
Ester Piera González                                                                    La quinta del biberó


de moderar la immensa por que tenien els més joves. Malgrat això, immediatament

pensava “el sentiment de por torna a envair-me.” Finalment recorda altres comentaris

que li van fer encara més esgarrifances “Quan en un atac ocupeu les trinxeres

enemigues, claveu la baioneta als ferits que hi trobeu i, ensems, premeu el gallet del

fusell”. Piera, d’altra banda, descriu els dies abans de combatre d’una manera similar

“M’era un trauma emocional, em sentia sol, la meva son era inquieta, em desvetllava

per qualsevol sorollet” i molts com ell decidiren desfer-se dels carnets que els poguessin

implicar amb alguna cosa relacionada amb la desafecció al règim, tenien clara la

derrota78. Poc a poc anaven avançant; Piera recorda aquella primera batalla prop de Sant

Julià de Vilatorta i descriu així la visió d’aquell moment de silenci: “Una guerra de

capitans bojos i tirànics oficials i incompetents, de comissaris polítics encegats i fanàtics

i, de soldats que, en missió d’inspecció, s’oblidaven que l’enemic era real i a prop,

anaven amb el ‘seguro’ de l’arma posat”. Per ell, aquesta primera prova de foc va

acabar ben aviat “Combatents xacres i combatents novells, tots en un englobament

impressionant, abandonant-ho tot, desobeint ordes i contraordres, com aigües

desbordades, es precipitaren muntanya avall en una fugida desbaratada. La majoria de

nosaltres sense veure l’enemic”79. En aquest sentit, Miquel Morera, armer, recorda que

els armers, la intendència, etc., es trobaven sota la muntanya i havien d’anar al cim on

es feia el combat per repostar el poc material que tenien80. Mentre, havien de suportar

les mofes del bàndol contrari “Rojos, no subiréis” recorda Grau i Viader.

        Les primeres batalles anaven acompanyades, també, dels primers morts. Aixalà

apunta que els joves de 17 anys els va costar molt acostumar-se a tantes morts, i fins i

78
   “ Vaig decidir desfer-me del carnet de soci i secretari de joventuts d’esquerra republicana d’estat català
i del carnet de sindicalista de la CNT”
79
   “Tot i això, abans de marxar vam parar a veure els sarrons dels morts buscant alguna cosa per poder
menjar. Només havia fet que córrer perseguit sempre per un allau que se’ns venia al damunt; cercar
defenses naturals, les mínimes, on poder parar i disparar ‘a discreción’ i després de resistir-hi unes hores
escapar com ànima en pena, i protegir-me en la fosca nit”
80
    Vegeu entrevista personal a Miquel Morera i Dabra.


                                                                                                         34
Ester Piera González                                                           La quinta del biberó


havia alguns que desitjaven que una bala els ferís el braç per poder marxar a l’hospital i

no haver de tornar al front “t’adonaves que mancaven cares conegudes, absències que

dolien perquè ens en sentíem solidaris, no en els mètodes i fins, sinó perquè a mesura

d’esgarrinxades ens havíem fos els uns amb els altres” apunta Piera. Això els coincidia

amb les primeres notícies que deien que Barcelona havia començat a ser envaïda per les

tropes franquistes i els joves soldats patien per les seves famílies.

          El que més recorda Grau i Viader són els ferits que es trobaven al combat. Ells

tenien ordres de no ajudar a ningú, tot i així es pregunta “Uns ulls que em miraven

fixament i em suplicaven el favor d’un tret que apagués la dèbil llum que encara hi

penetrava. I l’horrible fetor de sang i pólvora i cossos en putrefacció, deixarà, algun dia,

d’acompanyar-me?”. Al camp de batalla se sentien sovint crits de ‘Mamà, mamà’

procedent d’algun jove biberó en perill.81 La por i el desconcert feia que molts dels

soldats es neguessin a seguir endavant “Quan un soldat no volia seguir els generals

castigaven la seva covardia perquè els altres s’ho pensessin dues vegades i el mataven a

l’igual que els dessertors si els enxampaven, per això ens dèiem ‘anem a lluitar per les

nostres llibertats i pel futur dels éssers que hem deixat a les nostres llars i pobles’”82.

Així es carregaven de valor.

          Manuel Díez Cruz, al respecte, recorda les converses entre bàndols “Oye

maricón, has estado a punto de volarme la cabeza con ese disparo. A poco me matas!

Estábamos muy cerca y nos insultábamos a voces”. Els joves biberons confesen que els

temptaven les files nacionals, i que, molt sovint, es comparaven amb ells “Érem una

gent esparracada i emmurriada, glaçada i desvalguda. Tot al contrari del reconfortable

campament de ‘los nacionales’” apunta Piera.




81
     RAMON I PERA: Francesc-Xavier: Biberó
82
     Assegura Emma Aixalà després d’entrevistes amb diversos antics biberons


                                                                                                35
Ester Piera González                                                     La quinta del biberó


        Un dels fets més importants de la guerra fou quan els nacionals van obtenir una

clara victòria amb la batalla de l’Ebre. Després del fracàs de Balaguer Espanya quedà

dividida en dos i, al mig, l’Ebre. La matinada del 25 de juliol de 1938, l’exèrcit Popular

Regular creuava el riu per una vintena de punts, des de Mequinensa fins a Amposta. Sis

divisions van passar-lo en més de 200 barques; el pas de les unitats pesades vindria

després, es faria pels ponts de fusta i de ferro, i per les passarel·les que construïen els

republicans. Els nacionals van obrir les comportes del pantà de Camarasa i queia molta

aigua.83 Grau i Viader va estar en aquesta batalla “els sentinelles enemics devien tenir el

convenciment que el riu era un obstacle impossible de salvar i, càndidament, s’havien

lliurat a la més confiada de les becaines”. D’aquesta manera, van poder avançar i

recuperar alguns pobles “Quan conqueríem algun poble, ens sorpreníem de la

propaganda del caudilo i frases com ‘tercer año triumfal’” afegeix.

        Mica en mica, els republicans anaven perdent territori, “ara fèiem la guerra i ens

deixàvem portar per les circumstàncies d’una guerra que no havíem començat que ni tan

sols volíem” apunta Piera. Grau i Viader afegeix “teníem uns objectis imprecisos, tot

sovint incerts, a causa del constant moviment de les tropes enemigues i, fins i tot, de les

nostres”. La desmotivació estava a l’ordre del dia i els soldats només pensaven en tornar

a casa amb la seva família “En el nostre desànim no hi trobàvem cap ressort que ens

motivés i animés a superar el descoratjament i el desencís de creure inútil la nostra

resistència. Teníem fred, teníem fam, no ens quedaven quasi armes ni roba. Ni una

bandera esparracada per seguir o morir”84. A això se li sumaven els comentaris dels

nacionals “Rojillos, desistid! No lograréis nada! No veis que Dios está con nosotros”85.

Finalment, Piera conclou “Érem allí els supervivents disposats a oblidar que ens podien

matar, disposats a ésser el testimoni llatzerat d’un poble que no vol desaparèixer per la

83
   Vegeu MOLERO, E: Les quintes del biberó
84
   Apunta Piera a les seves memòries.
85
   Cita Emma Aixalà.


                                                                                          36
Ester Piera González                                                                      La quinta del biberó


sola raó de ser, però després venia el desordre, la improvisació i la descomposició

final.”86

           Un cop acabada una de les batalles finals, Piera i uns companys camí del

campament, reflexionaven sobre els camperols que havien estat saquejats en tot aquell

temps de guerra “Era penós pels camperols, convençuts que la guerra s’estava acabant,

veure, aleshores, com els era arrabassat en poques hores l’escàs patrimoni que havien

pogut salvar al llarg de la guerra, a costa d’ingents sacrificis”. Durant el camí van ser

detinguts pel bàndol nacional “Alto! Manos arriba!” recorda que els digueren, i una veu

amb accent alemany els afegí “Vosotros ser rojitos! Vosotros pronto estar en casa” però

immediatament “Hijos de la gran puta! Hijos de la Pasionaria! Rojos! Separatistas de

mierda!” i continua, “Franco os ha librado del yugo comunista. Sois unos cabrones que

no merecéis la misericordia de nuestro invicto caudillo”. Tot seguit els apallissaren. El

dia següent, presos, caminaren silenciosos, preguntant-se quin seria el seu destí. Per

cada ciutat que passaven, que estaven en mans nacionals, veien banderes falangistes,

camises blaves i banderes bicolor de la batalla de Pavia.87



      5.5 La retirada



Una vegada extingida la resistència del govern, l’exili republicà va començar amb la

fugida de nombrosos espanyols a través de la frontera amb França. Catalunya va caure

el 10 de febrer de 1939. Madrid era l’única ciutat que resistia i les propostes de pau de

la seva Junta de Defensa (encapçalada per Casado i Besteiro) eren inútils. Les forces




86
     Piera segueix “Quan feia figa la canonada era evident que pertanyia a la nostra artilleria”
87
     Memòries personals d’Enric Piera i Esteve.


                                                                                                           37
Ester Piera González                                                             La quinta del biberó


nacionals van ocupar la capital el 28 de març de 1939 i l’1 d’abril Franco va declarar

oficialment la fi de la guerra88.

          Molts republicans van optar per marxar a l’exili; d’aquests, uns quants van

aconseguir-ho, d’altres van topar amb els camps de concentració entre ells la gran plaça

de toros de València o el camp de Miranda d’Ebre. Les carreteres eren atapeïdes de

soldats que marxaven “gent que, d’una part, havia esgotat la seva capacitat combativa

en una rereguarda desmoralitzada i, de l’altre, tots adolescents i en un ambient encara de

gana, desencís i por” apunta Piera al respecte.

          Els biberons van viure aquesta retirada com el retorn a casa amb les seves

famílies tot i que havien perdut la guerra. González explica que, en veure que la guerra

estava perduda, van cremar molts documents que duien a sobre que els podia delatar de

la seva lluita en tropes republicanes i van emprendre la retirada cap a València “Fuimos

vencidos” explica González. Un cop allà, van anar amb molt de compte ja que la plaça

de toros de València es va convertir en un camp de presoners republicans “El aspecto

era desolador, pude hablar con ellos (els presoners) desde la calle. Llevaba un macuto

con naranjas, tabaco y unos cuscos de pan, se los pude dar [...] a los dos días volví y los

compañeros ya no estaban, no los he vuelto a ver nunca más”. A València es van

adecuar uns locals ‘el Servicio Social’ on t’oferien menjar. Va ser així com es van poder

alimentar. Van ser descoberts pels nacionals, als quals van subornar amb tabac per així

poder fugir cap a l’estació de trens “Llevábamos una maleta de tabaco rubio de todas

marcas, se la ofrecimos toda ella si nos dejaba pasar para coger el primer tren [...]

accedieron, le entregamos el tabaco y nos dejó salir”. Varen agafar el tren en direcció a

Alcazar de San Juan. Referint-se a les insalubres condicions d’aquells trens massificats

de gent “Subimos al techo del tren, también estaba lleno de mujeres, niños y soldados


88
     Vegeu BARRIO, Félix: “Guerra civil espanyola”, publicat a www.sispain.org


                                                                                                  38
Ester Piera González                                                                  La quinta del biberó


[...] hubo muchos accidentes en esta situación, fueron infinitas las ayudas que nos

hicimos”. Aixalà apunta que, un cop acabava la guerra, els biberons estaven contents

perquè havien acabat la batalla però no pas pels vencedors.

        Morera recorda de la retirada “o t’empresonaven o mories” ell estigué als camps

de concentració de Sant Jaume i Sant Jordi.89 Piera va ser alliberat i, a Cerdanyola, va

poder dispersar-se i tornar a casa; això sí, amb l’ordre de presentar-se l’endemà al Palau

de la Indústria, a la plaça Maria Cristina90. Molts d’ells s’hi van presentar sense un aval

que els acredités la seva afecció al règim i, per això, van marxar amb un carnet de

‘Desafecto al régimen’91 que els va marcar durant la resta de la dictadura sobretot alhora

de poder tornar al món laboral.92 La tornada dels supervivents va estar clarament

marcada, d’una banda, pels retrobaments entre familiars i, de l’altre, per les rierades que

anaven desfilant per tots aquells pobles que havien estat escenari de la guerra més

cruenta. “Ens miraven mig llastimosament, mig rancorosament, mig astorats de

veure’ns. Potser podien pensar que érem uns desarrapats i ens acusaven”93.

        Cal destacar que, un cop arribaren a casa, van ser cridats per l’exèrcit franquista,

l’any 41 o 42 per realitzar el servei militar obligatori, tal com els hagués pertocat en cas

de no haver anat a combatre al front.94 “En el año 1942, en el mes de mayo, llaman a mi

quinta, me correspondía hacer expediente de 1ª clase, al no hacerlo y ser denegado, tuve

que ingresar en la mili. Si no hubiese sido por una orden que salió que decía que la

quinta del 42 quedababa excluída de responsabilidades políticas, entonces hubiese

ingresado en el batallón de trabajadores”. Finalment va haver de complir amb el servei



89
   Vegeu entrevista personal a Miquel Morera i Dabra
90
   Havien de presentar-s’hi amb un aval de conducta social i política afecta al regim “com una mofa el
genet de la guerra s’havia enrigut dels morts, dels mutilats, dels empresonats, dels que tornàvem vençuts a
casa” apunta.
91
   Vegeu annex 18
92
   Vegeu AIXALÀ, Emma: La quinta del biberó
93
   Memòries personals d’Enric Piera i Esteve.
94
   Vegeu MOLERO, E: Les quintes del biberó. Vegeu annex 19


                                                                                                       39
Ester Piera González                                                       La quinta del biberó


obligatori fins el 1946.95 “Set anys de mili, tot una carrera, perdent el millor dels nostres

anys de joventut, ensorrant les nostres il·lusions d’estudis, de treball, de forjar-nos un

per vindre”96



      5.6 Agrupació de supervivents de la Lleva del Biberó-41



43 anys després de la fi de la Guerra Civil espanyola, un grup de supervivents de la

quinta del 41 va decidir organitzar una trobada a nivell de tot Catalunya de persones que

van pertànyer a aquest reemplaçament. Aquest grup va començar a treballar a

Capellades el juliol de 1982. Van exposar el projecte mitjançant els medis de

comunicació. La resposta va ser ràpida i van ser prop de 475 les cartes que van rebre

demanant informació i aportant suggeriments. També hi hagueren 58 visites personals i

cent cinquanta trucades telefòniques.

          La primera trobada es fixà pel diumenge tres d’octubre del mateix any a

Capellades. Es reuniren 307 supervivents i 412 familiars vinguts d’arreu de Catalunya.

Els biberons portaven penjat del coll un rètol amb les senyes d’on havien servit durant

la guerra, per si podien coincidir amb les d’altres companys.

          A partir d’aquesta primera trobada es formà la junta on es nomenà president,

vicepresident, secretari, quatre delegats territorials, un per cada província i enllaços

col·laboradors arreu de Catalunya. A partir de llavors es van anar fent trobades cada any

a les quatre províncies de Catalunya i ara ja en porten més de 24.

          L’any 1983 es van trobar a Balaguer on signaren un àlbum dedicat a Joan Pau II,

nascut com ells el 1920 i l’anomenaren ‘Biberó adoptiu’. Anys més tard, al 89 es va fer

una trobada especial i varen inaugurar el Monument als caiguts, a la serra de Pàndols de


95
     Memòries personals d’Alejandro González Temprado.
96
     SALAT, Joan: “Memòries d’un biberó cerverí”


                                                                                            40
Ester Piera González                                                                    La quinta del biberó


Pinell de Brai (Tarragona). El fet més especial que ha viscut l’agrupació va ser el 18 de

maig de 1999 quan, la Generalitat de Catalunya, els concedí la Creu de Sant Jordi

col·lectiva.

        A part de les trobades rutinàries que organitzen cada any, el 25 de juliol fan una

trobada al monument de Pàndols, al maig fan una ofrena al cementiri de Camarasa, on

hi tenen un panteó amb les restes dels companys que moriren en combat i que pogueren

recuperar; i, al mes d’octubre, es reuneixen per celebrar una Assemblea General.

        L’Agrupació de la Lleva del Biberó-41 és una associació apolítica, sense ànim de

lucre, que no rep subvencions, que es manté gràcies als donatius de la venta de loteria

de cada any i d’un petit recàrrec als dinars de les trobades.97 Els moments més àlgids de

participació, cap als 90, formaven part més de 4000 biberons i, a l’actualitat, el nombre

s’ha reduït a 600 persones aproximadament.98 El principal objectiu de l’agrupació és

aconseguir la pervivència de la memòria històrica, perquè no es torni a produir un fet

tan tràgic com ho va ser la guerra99 “Recordem-ho sempre perquè mai més no torni a

succeir”100

        Miquel Morera i Dabra escrigué una carta al diari dirigida als polítics on

denunciava la política actual que, segons ell, desprecia els vençuts republicans i en

concret remarca la jove edat en que els ‘biberons’ hagueren de lluitar al front101. En un

altre dels seus escrits, Morera denuncia ‘mai ens han reconegut els nostres drets com a

excombatents de la legalment constituïda república[...] en tots moments ens recorden


97
    Document ‘Fundació de l’agrupació de Supervivents de la Lleva del 41-, dita ‘la del biberó’ Vegeu
annex 20
98
   Vegeu entrevista personal a Enric Morera Dabra.
99
   “Perquè mai més no es pugui caure en l’aberració d’una lluita violenta o una guerra civil o ‘incivil’, tal
com postulen els nostres Estatuts de l’Associació de la Lleva del Biberó 1941”. Extret del fulletó ‘XXI
Trobada de Germanor 26 d’abril de 2002 celebrada a Manresa.
100
    Fulletó ‘XXII trobada de Germanor el 24 d’abril” celebrada a Lleida l’any 2003.
101
    “Som els vençuts, doncs ens van prendre la nostra joventut, les nostres possibilitats de tenir un ofici o
uns estudis […] Als que vam sobreviure, vam haver de fer la mili, que s’allargà més de quatre anys i
sempre amb el seguiment de la fitxa del camp de concentració de ‘Desafecto al régimen’ o ‘Rojo
separatista”. Vegeu annexos 21


                                                                                                         41
Ester Piera González                                                             La quinta del biberó


que ‘ells van ser els vencedors i nosaltres els vençuts”102. Aquestes cartes no han estat

mai publicades per cap medi de comunicació.

         El dia 7 de novembre de 1998 es va celebrar la XVII trobada de germanor de

l’agrupació a l’Hospitalet de Llobregat. L’acte començà amb una salutació a les

autoritats, la realització d’un toc d’oració i d’un minut de silenci, el descobriment d’un

monument en record de la trobada a la Plaça de l’Ajuntament103 i un concert de música

a càrrec de l’associació Banda de Música Ciutat de l’Hospitalet. Més tard, es va fer una

missa a l’església de Santa Eulàlia de Mèrida a càrrec de sacerdots de la quinta del

biberó. Finalitzà amb un dinar de germanor al recinte firal de La Farga.104

         L’agrupació té comptabilitzats 60 biberons a l’Hospitalet. Cal pensar, però que

molts no s’han posat en contacte amb l’agrupació o han mort abans de la seva creació105



      5.7 Conclusions dels supervivents



Els supervivents d’aquesta quinta del biberó ara tenen aproximadament 86 anys i és una

generació que, mica en mica, ja es va perdent. Tots ells, al llarg de la seva vida, han

reflexionat sobre les vivències a la guerra i molts d’ells s’han plantejat sobretot, els anys

de joventut que van perdre i encara ara se segueixen qüestionant si amb 17 o 18 anys,

van anar a la guerra per ideals o purament obligats “Vaig anar a la guerra en una quinta

que ningú n’ha fet història en el seu pas en ella”106. Tots coincideixen, però, en què

quan van ser cridats els seus reemplaçaments, ja feia temps que la guerra era perduda

“Els combatents de la república constituïen més que res una bona part de la carn de

102
    Vegeu annex 22
103
    “Monument de pedra, obra de l’escultora local Montserrat Garcia Rius en homenatge als ‘biberons’
Extret de l’article ‘Els supervivents de la quinta del biberó celebren 60 anys d’amistat’ al diari de
L’Hospitalet el dia 2 de novembre de 1998
104
    Fulletó ‘XVII Trobada de Germanor a L’Hospitalet’ Vegeu annex 23
105
    Extret del document de l’agrupació ‘L’Hospitalet de Llobregat’.
106
    Memòries personals d’Enric Piera i Esteve.


                                                                                                  42
Ester Piera González                                                                   La quinta del biberó


canó, i que, desesperadament, va fornir les batalles més dures, els combats més violents,

els xocs més brutals de la guerra civil107” apunta Piera. No entenien per què havien

hagut de lluitar en un conflicte que no havien buscat.108 Grau i Viader va més enllà, i fa

una crítica a la guerra i sobretot als interessos de qui la promou “Milers i milers

d’homes enfrontats a mort i comandats, en definitiva, per un home a cada bàndol que

són els qui mouen els fils d’aquests dos exèrcits. Dues milícies que tampoc no

representen el nombre real de cada costat perquè tots els qui la lluiten, a la banda que

sigui, estan d’acord amb el que els ha tocat”

           E. Molero destaca que, aquestes promocions, en tornar de la guerra van haver

d’enfrontar-se amb el servei militar en règim franquista “es llicenciaren de l’exèrcit

franquista entre 1945-46’, per tant entre l’un i l‘altre exèrcit van estar gairebé set o vuit

anys mobilitzats, és a dir, els van robar la joventut”. En una reflexió que l’ha turmentat

molts anys, Piera segueix “No sabíem que la nostra lluita s’estava convertint en una

guerra de guerrilles destinada solament a endarrerir, fos com fos, la total ocupació del

nostre país, a prendre part enfront la derrota final”.

           De la mateixa manera, Aixalà creu que la guerra estava perduda, que no es

pretenia avançar la posició sinó consolidar-la. En oposició a això, Piera justifica

l’orgull, quan va ésser detingut, d’haver fet tot el possible per seguir fent front tot i la

inferioritat dels republicans “alguns presoners, i, entre ells m’hi comptava jo,

començàvem a sentir molt endins, no obstant, una mena d’orgull que ens justificava el

sentir-nos satisfets amb aquella resistència impossible”. D’altres, com Díez Cruz

desitjaven acabar amb aquella agonia i, tot i ser republicans, i havent seguit sent-ho anys

després, “la moral subió cuando los republicanos se rindieron y todos pudimos irnos.”




107
      “Nois de 17 anys que ens férem grans dins la misèria i la grandesa d’una guerra perduda”
108
      Vegeu AIXALÀ, Emma: La quinta del biberó


                                                                                                        43
Ester Piera González                                                   La quinta del biberó


        En parlar de la jove edat dels combatents Aixalà també pensa que, amb 17, l’únic

que volien és començar a sortir amb noies. Eren vailets que no s’havien afaitat mai i

Molero continua “a l’edat d’estudiar o aprendre un ofici hagueren d’anar al front”.

Finalment, Grau i Viader reitera “Hauria de figurar en els llibres de text de totes les

acadèmies militars com un prototipus de suïcidi massiu; com un procediment infal·lible

per a l’exterminació ràpida d’uns quants milers d’homes” i Piera conclou “Érem altra

cop al principi. Sols hi havia una remarcable diferència. Ells eren els que havien

guanyat”.




                                                                                        44
Ester Piera González                                                             La quinta del biberó



6. Un jove de disset anys


“Per un adolescent de 17 anys, la simplificació és una manera d’escapar cap a l’edat

adulta. Simplificar les decisions que s’han de prendre, els grups en els quals integrar-se

i adoptar una sèrie de models intransigents proporciona la sensació de tenir una posició i

una capacitat decisòria.”109 El noi de 17 anys d’avui tot just està coneixent el món.

Estudia, viu amb els pares, surt amb amics, juga a futbol i fins i tot surt amb algú. El

que és segur és que ni es planteja anar a lluitar en una guerra, no s’ha trobat encara en

una decisió tan important i no creu que s’hi senti preparat. La psicòloga Mirtha Cuco

creu “S’ha passat de l’autoritarisme a deixar-los fer el que volen per no frustrar-los, fins

a arribar a l’actual buit de normes” i és que els joves estan acostumats a tenir-ho tot, no

necessiten res. En referència al tema polític, segons dades de l’institut Idea, tan sols el

30% dels adolescents espanyols creu que la democràcia és l’únic sistema viable per

seguir vivint en aquesta llibertat mentre que la resta pensa que els hi seria igual viure en

un règim democràtic o en un de dictatorial.110

        Recordem que al 1938 joves de la mateixa edat d’aquests que acabem de

descriure, van haver d’afrontar una guerra en primera persona. Els joves de llavors

també sortien amb els amics, jugaven a pilota, assistien als balls del poble o del barri,

jugaven a cartes, sortien amb noies i començaven a prendre les primeres copes. Joves

que, amb 17 anys gairebé no s’havien afaitat mai, igual que els joves d’ara.111.

        La principal diferència entre uns i altres, és, però, molt important. Els joves de

l’any 38 estaven acostumats a treballar des de ben joves. La majoria havia deixat

d’estudiar als 14 anys i, partir de llavors, havien de treballar les terres, en una fàbrica o


109
    Així defineix els joves LOVELL, Mark: El desarrollo de su hijo, BCN, Gedisa, 1978
110
    AGUILERA, Carmen: “Pavo Salvaje” publicat a El País semanal el día 2 de Febrer de 2003
111
    Memòries personals d’Alejandro González Temprado


                                                                                                  45
Ester Piera González                                                                 La quinta del biberó


al comerç familiar. No estaven acostumats a viure en una societat de consum amb tot al

seu abast, havien de contribuir a l’economia familiar.112 Quan van ser cridats a files els

va sobtar, com a tothom, però molts d’ells hi van marxar confiats, amb ideals que els

havien inculcat els pares o que s’havien anat forjant a causa dels fets que s’havien viscut

a Espanya en els últims anys i la responsabilitat que havien adquirit en fer-se càrrec de

part de l’economia familiar. I més en aquell moment que, molts dels pares havien

marxat al front el 36.




112
      Jaume Espasa, un ‘biberó’ escrigué el poema ‘A un noi de 17 anys’. Vegeu annex 24


                                                                                                      46
Ester Piera González                                                        La quinta del biberó



7. Conclusions



        Aquest treball mostra com pot ser de colpidora una guerra. Si, quan sentim que

es criden reemplaçaments d’adults, ja ens horroritza perquè pensem que deixen a les

seves famílies, els seus fills, la seva feina, els seu amics i, en general, deixen tota la seva

vida per lluitar en una guerra de la qual no saben si ens tornaran mai, encara ens sobta

més quan els reemplaçaments cridats són de nois que no tenen més de divuit anys, que

no saben què és una guerra, com es dispara un fusell i que no s’han plantejat mai res

relacionat amb la mort, perquè encara estan creixen, perquè tot just comencen a

conèixer el món.

        El 27 i 28 d’abril de 1938 van ser cridats a files els joves de 17 anys. Molts

d’aquests biberons ja estaven patint els afectes de la guerra des del seu inici encara que

fos de manera indirecta, perquè, de fam, en va passar tothom, des del més ric al més

pobre i tothom tenia un familiar o un amic que havia anat a guerrejar a qualsevol dels

bàndols. Als joves també els va tocar deixar-ho tot i, per molts anys que hagin passat

sempre els ha quedat el record d’aquells mesos horribles.

        Però la història dels biberons no acabava aquí ja que, quan, per fi, tornaren

s’hagueren d’enfrontar a 2 anys més de servei militar. Pel cap baix, s’estarien amb tot

quasi 5 o 6 anys de servei i, a tots ells, els ha marcat per sempre. Hom, a més, entén que

ells no van poder accedir a cap estudi i es van haver d‘incorporar molt tard al món

laboral i sempre amb inconvenients a causa del carnet de ‘Desafecto al Régimen’ que

els va acompanyar durant tota la dictadura. I tot per anar a lluitar a una guerra, que quan

hi van arribar ja estava perduda. Cap d’ells ho ha pogut oblidar i potser és per això que

molts d’ells han optat per escriure memòries o vivències del que van viure al front. La

majoria d’elles estan escrites quan els biberons eren grans i ho recorden tot amb una


                                                                                             47
Ester Piera González                                                                  La quinta del biberó


melancolia procedent de la impotència d’aquells anys i de la ràbia temps després quan, a

més d’haver hagut de fer una guerra quan eren unes criatures, i d’haver fet la ‘mili’ en

els seus anys de joventut, hagueren de viure més de 40 anys de dictadura.

           Va valdre realment la pena abandonar o perdre tantes coses ‘per res’? Algú va

tenir en compte que eren criatures? i si va haver-hi algú per què no va intentar impedir-

ho? Aquestes són algunes de les preguntes que m’he fet mentre elaborava aquest treball.

Confiava a trobar resposta al final d’aquest treball i incloure les conclusions però no és

possible. Després de la guerra el govern republicà va manifestar el seu error a l’enviar

als joves al front precisament en aquell moment de la guerra. Però quan ho digueren ja

era massa tard.

           D’altra banda, en un món de noves tecnologies i evolucions digitals, on els joves

de 17 anys viuen amb els pares en una societat on tothom té de tot i més, que poden

permetre’s començar a treballar tard, quan acabin els estudis, etc. pensem que un jove

de 17 anys d’avui en dia, no està preparat per afrontar una guerra. Tampoc ho estaven

els del 38 però ells ja havien viscut una situació complicada des de ben petits, ja havien

tastat els horrors de la guerra amb els familiars que havien mort o que estaven

guerrejant. Feia temps que ja treballaven, o, en el millor del casos havien començat feia

poc. No estaven preparats físicament però sí que havien crescut de manera accelerada i

encara ho farien més durant la guerra.

           Un altre dels pensaments que he tingut aquests darrers sis mesos ha estat la poca

informació que hi ha al respecte i la manipulació que se’n pot fer. A l’inici del treball,

una notícia al diari em sobtava: Deia que el govern destinaria a partir de 2006 més

subvencions a la memòria històrica113. M’ha resultat molt complicat trobar la

informació necessària per elaborar aquest treball i, a més, les fonts primàries que he


113
      AAVV: “Mès diners per la memòria històrica” publicat al diari 20 minutos el 16 de gener de 2006.


                                                                                                         48
Ester Piera González                                                                 La quinta del biberó


consultat estaven en molt mal estat. També sobta trobar un llibre anomenat La quinta

del biberó de Francisco Gragera publicat fa poc, un cop el llibre és obert, el llibre canvia

de nom i passa a anomenar-se La quinta del pelargón (nom que van rebre els joves que

lluitaren al bàndol nacional)114. Indigna veure com algú es poc aprofitar d’un fet tan

tràgic com ho va ser les mobilitzacions republicanes dels joves de 17 anys. En un

principi, pensava que, parlar de la guerra civil, era poc original, que ja s’havia treballat

molt sobre el fet més important que ha viscut el país i podia ser un treball simple. Ha

estat completament al contrari ja que, d’informació n’he trobat, però la més personal

(cartes, documents però cap oficial) està força perduda i la que hi ha és molt confusa.

           La història no és més que la coneixença del passat per entendre el present i

millorar el futur. És una llàstima que un país hagi de viure situacions com aquesta per

poder aprendre. I més, pensant que ho ha de viure en pròpia pell: molts països han

viscut una situació com la d’Espanya el 36, i, avui en dia, també són molts els països en

conflicte on, de nou, la guerra i la política encén tothom i, els innocents (com els

adolescents de 17 anys) són els que en pateixen les conseqüències.




114
      GRAGERA: Francisco: La quinta del biberón. Madrid, 2004, col·lecció Testimonios de la guerra civil


                                                                                                      49
Ester Piera González                                                 La quinta del biberó



8. Bibliografia


Fonts secundàries:



AAVV: Història de L’Hospitalet, una síntesi del passat com a eina de futur. BCN,

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997



AAVV: “Se constituye en L’H la comisión de 1998” al Diari L’Hospitalet, 14 d’abril de

1998



AAVV: Història 2n de batxillerat. BCN, Teide, 2004



AGUILERA, Carmen: “Pavo Salvaje” publicat a El País semanal el día 2 de Febrer de

2003



AIXALÀ, Emma: La quinta de biberó. Els anys perduts. BCN, Proa, 2004



BARRIO,        Félix:   “Guerra   civil   española”   publicat   a   www.sispain.org/

spanish/history/civil.html



CAMÓS CABECERÁN, Joan: L’Hospitalet: La història de tots nosaltres, 1930-1936.

BCN, Diputación Provincial de Barcelona,1986



FERNÁNDEZ, Jose María: La Guerra Civil Española. Madrid, Dastin, 2004




                                                                                      50
Ester Piera González                                                   La quinta del biberó


GÓMEZ MOLINA, Ramón: Anys victoriosos, anys triomfals. Lleida, Pagès editors,

2002



GRAGERA, Francisco: La quinta del biberón. Madrid, col·lecció Testimonios de la

guerra civil, 2004



GRAU I VIADER, Francesc: Dues línies terriblement paral·leles (diari d’un

excombatent de disset anys), BCN, Pòrtic, 1978



IVERNS: Hospitalet de Llobregat, municipio suburbano. BCN, CSIC, 1960



MOLERO, Esteve: Les quintes del biberó. El Prat de Llobregat. Rúbrica, 2000



NAVARRO, Núria: “Soy republicano y moriré republicano” entrevista a El Periódico

19 de maig de 2004



ORTIZ HERAS, Manuel: La Guerra Civil en Castilla la Mancha. Madrid, Celeste

ediciones, 2000



PAYNE; Stanley G: “¿Por qué estalló la Guerra Civil?” a la revista Clío ( pàg.12-14)

Agost de 2005



RAMÓN I PERA, Francesc-Xavier: Biberó,Vilassar de Mar. Oikos-Narrativa, 1998



RIUS VILA, Joan: “A tots els ciutadans” al Diari Llibertat! Núm.1, 6



                                                                                        51
Ester Piera González                                                La quinta del biberó




SALGUERO, Rosa: “Els supervivents de la Lleva del Biberó celebren 60 anys

d’amistat” al Diari L’Hospitalet (Pàg.14) 2 de novembre de 1998



SANTACANA I TORRES, Carles: Victoriosos i derrotats. BCN, Publicacions de

l’Abadia de Montserrat, 1994



SÒRIA, Josep Maria: “La Guerra Civil vista por los nietos” a La Vanguàrdia 2 de juny

de 2004



TUÑON DE LARA, Manuel: La Guerra Civil 3 (1936/1939), Madrid, Editorial Laia,

1974



- Pàgines web



canales.laverdad.es/panorama/reportaje111102-3htm+quinta+biber%C3B3n%hl=ca

eresmas.com/Biberons.html+lleva+del+biber%C3B3n%hl=ca

es.wikipedia.org/wiki/guerra

platea.pntic.mec.es/anilo/abuelos/GuerraI.htm+quinta+del+biber%C3B3n&hl=ca

www.guerracivil1936.galeon.com

www.hoy.es/interactivo/prensa/noticiAS/nACIONAL/200507/26/hoy-nac-138.HTML

www.socialistes.org/ambit/hospitalet/noticies/noticies_externes

www10.gencat.net/drep/AppJava/cat/departament/agenda/507251.jsp+lleva+del+biber

%C3B3n%hl=ca




                                                                                     52
Ester Piera González                                                   La quinta del biberó


- Altres suports:



AAVV: La Guerra Civil Española. Gran Bretaña, Planeta de Historia, 2000

AAVV: Revolución y contrarevolución. Gran Bretaña, Planeta de Historia, 2000

AAVV: La Guerra de los idealistas. Gran Bretaña, Planeta de Historia, 2000



Fonts primàries:



Memòries personals d’Alejandro González Temprado

Vivències d’Enric Piera i Esteve

Entrevista personal a Jesús López López

Entrevista personal a Victoria Cobollo Gómez

Entrevista personal a Miquel Morera i Dabra

Carnet de l’agrupació de donadors de sang de Catalunya d’Enric Piera i Esteve

Certificat de desafecte al règim d’Alejandro González Temprado

Fulletó informatiu de la lleva del biberó a:

-Lleida any 2003

-Manresa any 2002

-L’Hospitalet any 1998

-Creu de sant Jordi 1999

-Ofrena floral a la serra de Pàndols 2005

Reemplaçament 1942 a L’Hospitalet de Llobregat

Espasa, Jaume: A un noi de disset anys. Barcelona, març 1996

Llicència militar d’Enric Piera i Esteve

Fundació de l’Agrupació de Supervivent de la Lleva del-41, dita “la del biberó”



                                                                                        53
Ester Piera González                                                                        La quinta del biberó



ÍNDEX D’ANNEXOS

ANNEX 1: Fotografies de Conca..............................................................................54

ANNEX 2: Entrevista personal a Jesús López López ...............................................55

ANNEX 3: Entrevista a Victoria Cobollo Gómez ....................................................58

ANNEX 4: Memòries d’Alejandro González Temprado ..........................................60

ANNEX 5: Fotografies del Villar del Infantado .......................................................61

ANNEX 6: Camp d’aviació de Villar del Infantado .................................................62

ANNEX 7: Resultats i cens de L’Hospitalet .............................................................64

ANNEX 8: Fotografies de L’Hospitalet de Llobregat...............................................65

ANNEX 9: Dibuix amb carbonet pels fets de l’Aeronàutica ....................................66

ANNEX 10: Memòries d’Enric Piera i Esteve..........................................................67

ANNEX 11: Notícies Francesc Piera i Esteve...........................................................68

ANNEX 12: Entrevista Miquel Morera i Dabra........................................................70

ANNEX 13: Reemplaçament de 1942 a l’Hospitalet................................................73

ANNEX 14: Trobada a Manresa de la Lleva del Biberó 41......................................75

ANNEX 15: Cançons referents a la quinta del Biberó..............................................76

ANNEX 16: Carnet de donador d’Enric Piera ..........................................................77

ANNEX 17: Fotografia del monument a Pàndols .....................................................78

ANNEX 18: Document de desafecte al règim d’Alejandro González ......................79

ANNEX 19: Llicència militar d’Enric Piera i Esteve................................................80

ANNEX 20: Agrupació de la Lleva del 41, dita la del biberó...................................82

ANNEX 21: “Carta d’un vençut” de Miquel Morera................................................83

ANNEX 22: “Atados y bien atados” de Miquel Morera ...........................................84

ANNEX 23: Trobada de l’Agrupació a L’Hospitalet................................................86

ANNEX 24: A un noi de disset anys de Jaume Espasa.............................................87



                                                                                                                54
Ester Piera González                                                           La quinta del biberó


ANNEX 1115




115
   Fotografies de Conca a 60 km de Villar del Infantado. Encara avui podem veure a la façana de la
catedral la Creu amb el nom de Primo de Rivera.


                                                                                                55
Ester Piera González                                                                   La quinta del biberó


ANNEX 2



Entrevista a Jesús López López116



Que recorda del poble durant la guerra els anys anterior i posteriors?

Al poble hi havia republicans, neutrals i nacionals. En general, els nacionals eren els

rics terratinents i tenien gran quantitat de terres. Els neutrals no volien involucrar-se en

el tema i possiblement va ser gràcies a ells que no arribés la guerra pràcticament al

poble ja que intentaven posar-hi pau. Els republicans solien ser famílies humils que

lluitaven pels seus drets. Els obrers, però, intentaven no involucrar-se en cap bàndol per

poder seguir treballant als camps que solien ser en mans nacionals.



Hi va haver reemplaçaments de la quinta del biberó al poble?

L’any 39 s’envia al front republicà l’última remesa, del poble només n’eren dos, un

d’ells el cunyat de l’Alejandro. Ell, en veure que era quasi segur que l’enviarien al front

hi va anar de manera voluntària, va anar amb un oncle comunista a València. Quan va

acabar la guerra l’oncle no va marxar i finalment el van matar.



Com era la vida dels nens durant la guerra, estudiaven o treballaven?

Al poble hi havia dues escoles: una per nens i una per nenes. A cada escola hi havia

aproximadament 25 nens. Els joves de 17 anys també hi anaven però per les nits ja que

pel matí treballaven.



Com els arribava la informació de la guerra al poble?


116
      Jesús López era el cunyat d’Alejandro González Temprado i viu, actualment, a Villar del Infantado.


                                                                                                           56
Ester Piera González                                                                   La quinta del biberó


A la plaça del poble hi havia un gran altaveu que comunicava tot el que passava al país i

va ser des d’allí per on van comunicar la fi de la guerra. A part d’això, molts dirigents

sindicals de Conca, anaven pels pobles i feien mítings per intentar aconseguir un

recolzament més ampli. Finalment, també teníem radio.



Hi va haver manca de menjar durant la guerra?

Al poble, tothom es dedicava al camp. Nosaltres teníem cartilla de racionament però tot

el menjar que ens sobrava el guardàvem a l’estable, hi posàvem sants i espelmes davant

per tapar-ho ja que la Fiscalía de Tasas117 ho requisava. Per la nit, anàvem entre les

muntanyes a posar en venta (estraperlo) el menjar que conreàvem.



Va haver-hi algun bombardeig durant la guerra? Expliqui’m alguna cosa que

recordi

Sempre sentíem avions i hi havia refugis al costat del poble i sempre que hi havia

bombardejos hi anàvem però mai va passar res.

         Recordo que durant la guerra els nacionals van demanar la casa de la meva àvia,

l’amenaçaren amb una pistola al pit, la dona s’hi va resistir i finalment va haver de

cedir.



Com era la família González Temprado?

El pare de l’Alejandro en el moment de començar la guerra era l’alcalde republicà del

poble. Quan es va acabar la guerra, els nacionals el van empresonar a causa d’alguna

denúncia feta per algú del poble. Era una família republicana, un dels germans de




117
   “Entre el jovent corria una cançó sobre la fiscalía ‘Vamos a coger olivas todos los de las casas y a
quintarnos el aceite la Fiscalía de Tasas’” afegeix


                                                                                                          57
Ester Piera González                                                La quinta del biberó


l’Alejandro va estar en un camp de concentració i és per això que, quan va tornar,

intentava calmar l’ambient del poble.



Què els va passar quan es va acabar la guerra?

Un cop acabada, l’Alejandro i la seva dona Sacramentos van decidir anar a viure a

Barcelona, ben lluny del poble per començar de nou. Per poder treballar, però,

necessitava un aval de l’alcalde ja que tenia el carnet de Desafecto al Régimen.

L’alcalde del moment, amic de la família va acabar signant-lo i va poder treballar a

l’empresa de Tramvies com a cobrador.




                                                                                     58
Ester Piera González                                                      La quinta del biberó


ANNEX 3



Entrevista a Victòria Cobollo Gómez118



Què recorda del temps de guerra al poble?

La curiositat que tothom recorda és, quan començava la guerra, molts militars van anar

al poble i es va construir un camp d’aviació a pocs metres. En un principi no va aterrar

cap avió i n dia n’aterrà un, tothom va agafar molta por i es va resguardar en coves per

no ser bombardejats. Finalment , no va ocórrer res. Els militars també van crear una

caserna i anaven cridant reemplaçament. N’hi havia molts que no anaven al front sinó

que es quedaven al poble vigilant. Dels que van anar al front, van morir tres.



Hi va a haver alguna revolta al poble?

El fet que recordo més és una revolta que van fer el meu pare i altres homes del poble,

van entrar a l’església, van cremar als sants, van aixecar les estores i robes de l’església

i finalment la van cremar. Alguns del poble ho van interpretar com una ofensa a la

religió que passava per amunt de les disputes dels dos bàndols i d’altres ho van

interpretar com una autèntica revolta republicana.



Què va passar quan els nacionals van entrar al poble?

Ens obligaven a fer la salutació romana, agafaven dones i les portaven a l’església per

rapar-los el cap i els insultaven. Si ens negàvem a cantar el cara el sol ens detenien , ens

multaven i fins i tot ens apallissaven. Un dia, els franquistes van entrar a casa nostra i

ens van demanar el menjador per fer-lo servir com a presó. Nosaltres vam haver d’estar


118
      La Victòria Cobollo és veïna de Villar del Infantado


                                                                                           59
Ester Piera González                                                    La quinta del biberó


molt de temps vivint a l’estable, entre els animals. La gent quan passava pel davant se’n

reien , es posaven a la porta feia sorolls d’animals i en feien mofa. A altres famílies

també van fer-los fora de casa seva per posar-hi presons o sense cap motiu aparent.




                                                                                         60
Ester Piera González                                                          La quinta del biberó


ANNEX 4119




119
      Primera plana de les memòries personals d’Alejandro González Temprado


                                                                                               61
Ester Piera González                                                                    La quinta del biberó


ANNEX 5120




120
      Fotografies del poble natal d’Alejandro González, Villar del Infantado a la província de Conca


                                                                                                         62
Ester Piera González                                                                   La quinta del biberó


ANNEX 6121




121
    Fotografies de l’antic camp d’aviació del terme municipal del Villar del Infantado. A la primera
fotografia, veiem l’entrada a una de les casernes que hi havia on s’hi pot llegir ‘Viva la gloriosa aviación
republicana. A la segona, podem observar la gran extensió que tenia ara ja convertida en camps de blat. A
la pàgina següent veiem una de les casernes que tenia el camp i, finalment, a la darrera fotografia
observem un dels refugis que contenia el camp.


                                                                                                        63
Ester Piera González   La quinta del biberó




                                        64
Ester Piera González                                                               La quinta del biberó


ANNEX 7

   Comparació dels resultats a les eleccions generals (1931-1936) a L’Hospitalet


Convocatòria                     Esquerres                  Dretes             Participació


     28 de juny 31                 81,15%                    6,4%                   64,3%
     19 de nov. 33                 55,05%                   44,9%                   36,9%
     16 de febrer 36               76,06%                   22,8%                   52,07%



       Comparació dels diferents resultats electorals en aquest mateix període


                       ERC                         Lliga Catalana             Participació mitjana


  Convocatòria          Vots       Percentatge      Vots      percentatge     Local       Provincial
  electoral
  14-A-1931             2090       65,3%            1013      31,6%           45%            -
  Municipals
  29-J-1931             4152       81%              331       6,4%            64%         66,5%
  Legislatives
  20-N-1932             2389       47,5%            1268      23,2%           47,5%       47,3%
  Parlament
  19-N-1933             4304       47,6%            3435      37,9%           36,9%       60,1%
  Legislatives
  14-G-1934             5214       50,9%            3540      34,6%           42,2%          -
  Municipals
  16-F-1936             10793      76,08%           3236      22,8%           52,6%       67,3%
  Legislatives



                               Població de L’Hospitalet (1910-1940)
     Anys              Centre              Santa      Collblanc- la    Dispersa              Total
                                         Eulàlia          Torrassa
      1910              3231h.             1415             1104            1115             6905
      1920              4441               2652             3810            1463             12360
      1930              8634               6124            21185            1707             37650

      1940              10218              10684           25515            4827             51240




                                                                                                     65
Ester Piera González   La quinta del biberó


ANNEX 8




                                        66
Ester Piera González                                                                 La quinta del biberó


ANNEX 9122




122
    Dibuix fet amb carbonets a la presó model de Barcelona pels presos dels fets de l’Aeronàutica. A baix,
a l’esquerra, veiem el dibuix de Francesc Piera i Esteve, mort el 6 d’octubre. També podem veure-hi els
altres morts que va haver-hi aquell dia.


                                                                                                      67
Ester Piera González                                               La quinta del biberó


ANNEX 10123




123
      Portada de les vivències personals d’Enric Piera i Esteve.


                                                                                    68
Ester Piera González                                                                        La quinta del biberó


ANNEX 11124




124
      Articles publicats al diari Llibertat i l’Espill de G. Ripoll i Rius respectivament


                                                                                                             69
Ester Piera González   La quinta del biberó




                                        70
Ester Piera González                                                                  La quinta del biberó


ANNEX 12



Entrevista personal a Miquel Morera i Dabra125



A quin reemplaçament pertanyia?

Vaig néixer l’any 1920, m’hagués tocat anar amb el reemplaçament del 41 però jo vaig

anar voluntari un any i mig abans del que em tocava. El meu pare em va dir ‘Vols venir

amb mi? I hi vaig anar. M’ho vaig prendre com una aventura, no hi tenia res a perdre i,

a més, sabia que el meu pare em protegiria.



Com va rebre l’arribada, quan ja portava un any i mig al front, dels companys de

la seva quinta?

El meu comentari va ser curiós. En aquell moment jo estava amb companys molt més

grans que jo, i, al ser el més Jove m’anomenaven ‘el nano’. Un dia, quan van arribar, li

vaig preguntar a un company ‘Tu, on van aquests crios?’ i l’home em respongué ‘home,

nano, però sin són de la teva edat’. Al front creixes de cop física i psíquicament i jo

quan vaig marxar de Sarrià em vaig endur pantalons que al cap d’un any ja m’anaven

curts.



On va ser destinat i quina tasca li va tocar fer?

Jo vaig formar part de la Columna Macià-Companys que operava a Terol. Ens vàrem

trobar a Rambla Catalunya amb Diputació i vam ser enviats a Alcanyís. A partir de

llavors vàrem passar per molts pobles de tota aquella zona. Vaig entrar a l’armeria,




125
      Membre de la quinta del Biberó i actual cap de premsa de l’Associació Lleva del Biberó-41



                                                                                                       71
Ester Piera González                                                         La quinta del biberó


controlant que totes estiguessin en bon estat tot i la mala qualitat d’armament que tenia

la República.



Quina va ser l’experiència més important que recorda dels anys al front?

Els caces alemanys i italians van estar tota la guerra a sobrevolant les terres catalanes i

nosaltres ja hi estàvem acostumats i sabíem que havíem d’anar amb compte i per això

preparàvem estratègies. Un dia, recordo que estava en un camió amb el xofer i miràvem

el bon funcionament d’algunes armes. Un caça va passar per sobre i vam marxar

corrents a refugiar-nos a uns roques. Quan vàrem sortir del camió aquest va explotar a

causa de l’artilleria. Fa uns anys, vaig tornar a tots els llocs on havia estat i un senyor

em va dir que feia tot just un anys havien tret les restes d’aquell camió.



Com es va viure al front els últims mesos, quan la guerra ja era perduda?

Al final de la guerra, quan l’Ebre va dividir el terreny, jo em vaig quedar proa de

Castelló on es va formar el 22 cos d’exèrcit comandat pel coronel basc Ibarrola, un

home catòlic. Era un cos mòbil, on hi havia conflicte hi anàvem. Va ser amb aquest cos

que vaig viure la Batalla de Valsequillo, de la qual se n’ha parlat molt poc i fou una de

les batalles més cruentes. Durà més de 30 dies: del desembre de 1938 fins a principis de

gener del 39.



Què recorda de la retirada?

Durant la retirada, a la zona on jo estava o t’empresonaven o mories. En el meu cas em

van empresonar i en vagons de càrrega em van portar als camps de concentració de Sant

Jaume i Sant Jordi a Barcelona. Al cap d’un temps vaig poder sortir. Molts del meus

companys van morir durant la retirada.



                                                                                              72
Ester Piera González                                                   La quinta del biberó




A l’actualitat forma part de l’agrupació de la Lleva del biberó-41?

En aquests moments sóc l’enllaç dels barris de Sarrià i Sant Gervasi de l’agrupació Així

com cap de premsa de la mateixa. En aquesta agrupació no política intentem conservar

la memòria històrica i fer dinars i sortides amb els membres de l’associació. A la seva

fundació el 1982 érem prop de 4000 dels quals ara en quedem no més de 650. Fa uns

anys ens varen donar la creu de Sant Jordi. La sortida més important que vam fer va ser

a la Serra de Pàndols a la cota 705 on vam alçar un monument en homenatge.




                                                                                        73
Ester Piera González                                                                   La quinta del biberó


ANNEX 13126




126
   Part de la llista del reemplaçament de 1942 a L’Hospitalet. Tots ells tenien 17 anys quan van anar al
front. Amb el número 325 observem a Enric Piera i Esteve. Aquestes taules donen informació sobre la
professió, l’adreça i altre informació d’interès. En el cas de Piera, veiem que en tornar de la guerra va
demanar una pròrroga i ingressà un any després.


                                                                                                            74
Ester Piera González   La quinta del biberó




                                        75
Ester Piera González   La quinta del biberó


ANNEX 14




                                        76
Ester Piera González                                                    La quinta del biberó


ANNEX 15127



                               Som la quinta del quaranta

                               Que és la quinta del biberó

                                I ara ens volen desmamar

                                 Per enviar-nos al front.

                               Ens donaran llet cada dia,

                                   Que serà llet de pot

                                  I quan anem a lluitar,

                              Ens posarem la gorra de cop.



                         Una altra versió sobre el mateix tema:



                               Som la quinta del quaranta,

                                Àlies la quita del biberó,

                          No cal que marxeu per anar al front,

                                  Perquè no la mameu.

                                Us faran un vestit a mida,

                               Tots anireu molt elegants,

                             També fumareu puros havans,

                               Com si fóssiu comandants

                       Llavors nosaltres castigarem a tort i a dret

                        I les noies ens diran, així tot fent l’ullet:

                                      (Torna a dalt)


127
      MOLERO, E.


                                                                                         77
Ester Piera González   La quinta del biberó


ANNEX 16




                                        78
Ester Piera González                                                                  La quinta del biberó


ANNEX 17128




128
   Monument a la serra de Pàndols en record a tots els morts de la guerra civil. L’inaugurà l’Associació
de la Lleva del Biberó-41 el 19 de novembre de 1989


                                                                                                       79
Ester Piera González   La quinta del biberó


ANNEX 18




                                        80
Ester Piera González   La quinta del biberó


ANNEX 19




                                        81
Ester Piera González   La quinta del biberó




                                        82
Ester Piera González   La quinta del biberó


ANNEX 20




                                        83
Ester Piera González   La quinta del biberó


ANNEX 21




                                        84
Ester Piera González                                                                   La quinta del biberó


ANNEX 22129




129
   Escrit de Miquel Morera i Dabra on denuncia la política actual i el poc respecte cap a la quinta del
biberó i, en general, cap a tots els vençuts de la guerra.


                                                                                                          85
Ester Piera González   La quinta del biberó




                                        86
Ester Piera González                                                                   La quinta del biberó


ANNEX 23130




130
    El 1998 es va celebrar a L’Hospitalet la trobada anual de l’Agrupació de la Lleva del Biberó-41 i
s’inaugurà un monument d’homenatge als biberons que es troba actualment, després de moltes
discussions a causa de les obres que es van fer i que en feien perillar la seva recol·locació, a la Plaça de
l’Ajuntament de la ciutat.


                                                                                                        87
Ester Piera González                                                              La quinta del biberó


ANNEX 24131




131
      Escrit per Jaume Espasa, membre de l’Associació de la Lleva del Biberó-41


                                                                                                   88

				
DOCUMENT INFO
Shared By:
Categories:
Tags:
Stats:
views:30
posted:1/2/2011
language:Catalan
pages:88