Docstoc

resum aristotil

Document Sample
resum aristotil Powered By Docstoc
					Resum d'Aristòtil
Vida i obra
Aristòtil va néixer a Grècia i va estar vint anys a l’acadèmia de Plató gràcies al seu tutor. Quan Plató mor Aristòtil marxa a Assos i es casa dues vegades. Allà coneix a Teofrast. Funda el Liceu i desenvolupa una tasca docent i investigadora. Era avi d’Alexandre el Gran. L’any 342 aC accepta ocupar-se d’Alexandre. En morir Alexandre és acusat d’impietat. Aristòtil marxa d’Atenes i es refugia a l’illa d’Eubea, on mor l’any 322 aC. La obra d’Aristòtil està organitzada en cinc grans grups: la lògica, escrits sobre la naturalesa, escrits sobre teoria del comportament humà individual, teoria de l’art, metafísica. Moltes paraules i conceptes que utilitza Aristòtil ja existien, però ell els dóna un altre significat.

Lògica
En la seva lògica, Aristòtil donava molta importància al lógos. L' estudi de logos porta el seu gran descobriment: la lògica. Distingeix: - Proposicions: estructures formals d’allò que existeix com a instrument d’investigació, i poden ser verdaderes o falses. - Categories: formes més generals de descriure el que existeix i que són les estructures fonamentals que organitzen la realitat. Són els gèneres suprems de l’ésser que descriuen totes les característiques que es poden adjudicar a qualsevol substància. - Sil·logisme: format per tres proposicions. Les primeres són premisses i la última la conclusió. ·Premissa: tots els homes són mortals ·Premissa: Sòcrates és un home · Conclusió: Sòcrates és mortal Aristòtil analitza les formes del pensament des de possibilitat d’afirmar o negar. Definició i demostració inductiva: pretén conèixer l’essència. La demostració inductiva és, partint de proposicions particulars, formes generals o universals de coneixement. Ciència: l’home adquireix l’art i la ciència per mitjà de l’experiència. L’experiència sorgeix de molts records repetits.

Metafísica
És una obra d’Aristòtil en la qual desenvolupa la ciència del ser i estudia l’ésser com a ésser. Se l’ha anomenat metafísica perquè aquests llibres aristotèlics de contingut divers van ser classificats per Andrònic després dels de física. En les obres lògiques anomena substància als individus, organismes vius (homes, animals, plantes…). Amb la introducció de matèria i forma o potència i acte, la definició de substància es torna més complexa. Les coses naturals es componen de dos principis metafísics: la matèria (cosa de la qual estan fetes les coses) i la forma (distingeix les coses). Matèria i forma són dues de les quatre causes aristotèliques (juntament amb la potència i l’acte) que formen la substància. La forma és tant el perquè d’una cosa o causa primera, com el que la cosa és. Predomina sobre la matèria, perquè és la seva essència (allò que la cosa és) i la seva naturalesa. La potència és la possibilitat de ser quelcom que encara no s’és. Hi ha dos tipus de potències - Potència passiva: capacitat de patir un canvi que es troba en el subjecte que pateix l’acció -Potència activa: possibilitat de produir un canvi que es troba en l’agent L'acte és allò que ja és quelcom, l’existència d’una mateixa substància. També es pot definir com a potència actualitzada. Energeia: és l’acció o moviment. Entelèquia: és el final del moviment i el seu triomf perfecte. L’acte predomina sobre la potència, ja que només hi ha potència quan té lloc un acte determinat.

Aristòtil defensa l’existència d’alguna cosa que mou sense ser moguda, sense la necessitat de passar de la potència a l’acte. És un acte pur. Es necessària una substància eterna, immòbil i separada dels éssers sensibles, sensible i indivisible

La física
La física és el saber que pretén explicar el moviment. Totes les substàncies tenen potencialitats, la realització de les potencialitats origina el moviment, quan les potencialitats arriben a la realització plena, l’entelèquia, el moviment finalitza. El moviment implica transformació, els principis de canvi de qualsevol moviment poden ser la substància que canviarà, la forma que adquirirà i la privació de la forma. En un moviment sempre hi ha una part que canvia i una que roman. Segons Aristòtil hi ha quatre tipus de canvis: Substancial (neix o es destrueix quelcom), locatiu (de lloc), qualitatiu (adquirir una nova característica) i quantitatiu ( augmentar o disminuir). Les diferents causes que Aristòtil dóna al moviment són: causa material (la matèria), causa formal (la forma), causa eficient ( allò que origina el moviment) i la causa final (la finalitat per la qual es fa quelcom). Aristòtil dóna molta importància a la finalitat dels canvis, que és la idea central de la teoria de les causes. Aristòtil sentia una gran meravella vers el medi natural, fruit de la importància que donava a la finalitat dels canvis, creia que tot a la naturalesa té una finalitat de ser, que res no es disposava a l’atzar. Per a Aristòtil la naturalesa és la causa i l’origen del moviment i del repòs dels éssers naturals, es correspon amb la substància, l’espècie i l’acte. Els estudis de biologia d' Aristòtil són molt complerts i precisos, tant és així que van arribar a meravellar al conegut científic Isaac Newton. Aristòtil, de la mateixa manera que el seu mestre Plató, afirma que el cosmos és una estructura jerarquitzada en dos graus: el sublunar i el supralunar • El món sublunar està format per esferes concèntriques constituïdes per els següents quatre elements: terra, aire, aigua i foc. La terra ocupa el lloc central, ja que és l’element més pesat i corrupte, mentre que el foc ocupa la perifèria ja que és l’element més lleuger i pur, i tendeix anar cap a l’èter. Cada element té un lloc concret en aquest món sublunar. • El món celeste o supralunar està format per l’èter, quelcom que és principi de moviment circular i uniforme, és a dir, sinònim de perfecció. Realitzant un paral·lelisme amb Plató, el món celeste i en conseqüència l’èter serien les idees pures, mentre que el món sublunar faria referència al món tangible de plató.

L’ànima ja hem dit que és considerada per Aristòtil el principi de la vida, a més a més, diferencia tres nivells en els quals es pot trobar l’ànima: Ànima vegetativa, es correspon al nivell inferior, anima els processos d’alimentació i procreació. És pròpia de tots els éssers vius i exclusiva de les plantes -Ànima sensitiva, dóna vida a les sensacions, als estats de plaer i dolor, i als desitjos que impulsen determinats moviments. És pròpia d’animals i plantes -Ànima intel·lectiva o racional, és el grau superior de l’ànima, el que caracteritza l’home. Per assolir el coneixement, segons Aristòtil, s’ha de seguir un determinat procediment: El coneixement comença amb els sentits, que són la facultat de rebre les formes sensibles sense la matèria. La memòria reté allò que els sentits han captat. L’enteniment agent universalitza aquesta imatge. L’enteniment pacient general un concepte. Elegim la felicitat per ella mateixa i mai per una altra cosa.

Ètica i política
Segons Aristòtil hi ha tres tipus de bens: • • • Béns exteriors Els del cos Els de l’ànima (els més importants)

La felicitat consisteix en l’exiercici de l’activitat pròpia de l’home, és a dir, la intel·lectual. El bé suprem de l’home es troba a l’activitat intel·lectual. L’ètica és un saber pràctic, ja que investiguem per així ser bons. La paraula areté, virtut, significa una manera de ser. Definim algú o alguna cosa com a virtuós quan fa bé la funció que li correspon. Pel que fa a l’home podem traduir areté com exel·leència humana, allò que ens fa millors en qualsevol sentit. Es desenvolupen en el món intel·lectual i manifesten el vessant racional de l’ésser humà. El seu objectiu és les coses necessaries, és a dir, allò que no pot ser d’altra manera. Hi ha tres tipus segons les funcions de la intel·ligència: -Contemplativa -Pràctica -Productiva La funció productiva és una mena de saviesa pràctica amb la qual ens orientem. La funció pràctica fa referència a allò que és contingent i canviant de la vida, La unió de la ciència i la intel·ligència és la saviesa, que s’ocupa de la contemplació de les veritats immutables que estan per sobre de l’home. Aristòtil veia la política com allò fonamental, ja que l’home és un animal polític, és a dir, un ésser que necessita conviure. La política serveix per construir, de la millor manera, una vida humana. La ciutat, la polis, és l’espai adequat en el qual l’home delibera i tria. Aquesta possibilitat de triar i inclinar-nos deliberadament cap al Bé planteja la qüestió que, potser, cadascú busca el que li sembla bé. És en la política on Aristòtil fa l’afirmació que l’home és un animal que té lógos, és a dir, un animal que parla. L’essència de l’home s’assoleix en aquest espai de comunicació que és la ciutat. La convivència no té lloc només en un territòri físic, sinó en un territori ideal. Els règims polítics més destacats són l’aristocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania. L’organització aristotèlica de l’Estat consta de tres idees fonamentals: -Harmonia dels ciutadans: perquè s’arribi a allò que convé a tothom. -Autarquia: terme típicament aristotèlic que expressa la independència i l’autosuficiència de la polis. -Educació: tasca essencial de l’Estat que té com a objectiu crear els millors ciutadans.


				
DOCUMENT INFO
Shared By:
Categories:
Tags:
Stats:
views:570
posted:1/31/2010
language:Catalan
pages:5