A partie by X4iPV0

VIEWS: 0 PAGES: 17

									FOLCH, Dolors (2004) La fundació de l’imperi xinès, a Catàleg de l’exposició
Guerrers de Xi’an, Forum 2004, Barcelona, ed. Lunwerg




La fundació de l’imperi xinès
      1.        L’enriquiment de Qin
      L’any 246 aC un jove príncep de 13 anys, el príncep Zheng,
va ser coronat rei d’un dels molts regnes que combatien en el que
avui és Xina per arrabassar als altres un tros de terra. En aquell
moment, tot i que hi havia raons per fer-ho, ningú podia imaginar
que 25 anys més tard un d’aquells regnes, precisament el del jove
Zheng, els hauria conquerit a tots i hauria unificat el país en un
únic imperi.
      Xina estava aleshores dividida en una munió de regnes: els
del centre i de l’est, la zona on la ordenació tradicional era més
poderosa, eren molt més petits que els del sud i l’oest. El sud
estava ocupat per un regne immens, el de Chu, que ocupava el baix
i mig Yangzi i el laberint d’aigües interiors format pels dos grans
afluents del Yangzi i els grans grups de llacs. Relativament poc
poblat, amb una presència molt gran d’aborígens, Chu era un estat
molt ric, amb algunes ciutats sumptuoses i ben proveïdes i amb uns
nuclis de poder econòmic i polític molt ben definits: la tomba del
marquès de Yi, enterrat el 430 aC al petit estat de Zeng, depenent
del regne de Chu és – amb els seus centenars de bronzes, jades,
objectes musicals i laques, a més d’objectes d’or – una de les més
riques del món antic. Però tot i que estava pugnant per expandir-se,
i que les seves riqueses en or i estany eren ben conegudes pels
altres regnes que les importaven abastament, Chu seguia
organitzant-se amb les pautes pròpies d’un món feudal que estava
condemnat a la desaparició.
      A l’extrem oest del món xinès, l’estat de Qin evolucionava de
forma molt diferent. També en aquest territori els contactes entre
xinesos i no xinesos eren constants, però aquí no es tractava tant
d’aborígens com de bàrbars de l’estepa, els que havien introduït la
cavalleria muntada a les guerres i que al llarg del segle III
acabarien organitzant-se en un gran imperi que amenaçaria durant
segles el món xinès. Tots els regnes xinesos estaven canviant i tots
estaven introduint canvis institucionals que modificaven de forma
substancial l’antic règim: la codificació de lleis i l’administració
directa dels territoris aconseguits a la guerra en són dos exemples
rellevants. Però el ritme de les reformes era diferent, ja que els
canvis eren més lents allí on les tradicions eren més sòlides: als
regnes del centre i de l’est – els zhongguo, regnes del centre, nom
amb que Xina es designarà a sí mateixa a l’època contemporània –
els interessos creats entorn de les formes antigues de producció i
organització alentien els canvis. Qin quedava molt més lluny: de
fet els regnes del centre menyspreaven la rudesa del seu tarannà.
Els polítics errants que des de feia segles anaven de regne en regne
oferint-se de consellers – Confuci havia intentat en va fer carrera
per aquest camí – també passaven per Qin: però el petit regne
semi-bàrbar escoltava més sistemàticament que els altres aquells
consellers que l’orientaven cap a la centralització del poder, cap a
noves formes administratives i cap a l’explotació màxima dels
recursos. Des del segle IV aC els consellers de Qin semblen haver
enfocat el jove estat en una direcció ineluctable: són els que els
Han denominaran legistes. El primer d’ells va ser Shang Yang que
entre 361 i 358 aC estableix grups de 10 i 15 famílies que, seguint
el model militar, es controlin mútuament i siguin solidàriament
responsables. Convé retenir que a Xina les obligacions i els deures
es dicten sempre a nivell de la família i no dels individus: les
cròniques històriques xineses abunden en exemples en els que els
contraris seran eliminats juntament amb les seves famílies fins a
cinc generacions. A Shang Yang se li atribueixen també un
imponent conjunt de mesures: hauria liquidat la gran família
indivisa en la que vàries generacions vivien sota el mateix sostre
multant amb obligacions econòmiques i militars extres a les que
persistien en fer-ho; hauria prohibit la venjança privada, introduint
el principi – gens fàcil en un món feudal – de que només l’estat
podia exercir la justícia; hauria fomentat la producció agrícola
establint recompenses a la productivitat i afavorint el conreu de
noves terres; hauria propugnat la liquidació de la noblesa
hereditària i la institució d’una nova jerarquia social basada en el
mèrit militar; hauria reformat el sistema fiscal substituint l’antiga
prestació en treball per un impost fix en gra; i hauria maldat per
centralitzar l’estat creant circumscripcions administratives que
depenguessin directament de l’estat. En conjunt l’ideal de Shang
Yang – del que en coneixem els enunciats però no l’abast de la
seva aplicació real – tendia a acumular poders en mans de l’estat
en detriment dels grans nuclis familiars i dels aristòcrates, a
augmentar la producció i a fer de l’estat un agent econòmic actiu:
és per tot això, per exemple, que s’unificaran també els pesos i
mesures.
     Les mesures introduïdes al petit regne l’anaven apartant poc a
poc del tarannà dels altres, però el canvi decisiu el va proporcionar
la conquesta del Sichuan. Situada al sud de les terres de Qin, de les
que la separen la imponent serralada dels monts Qinling, la plana
del Sichuan era ja aleshores d’una riquesa envejable: recolzades
sobre el curs alt del Yangzi, recorregudes pels poderosos afluents
del gran riu, aquestes terres arrecerades feia més d’un mil·lenni
que alimentaven centres poderosos. Ja abans de l’any 1000aC s’hi
havia desenvolupat la poderosa cultura de Sanxingdui i poc abans
de l’imperi hi florien els regnes de Shu i Ba – l’un centrat en que
avui en dia és la ciutat de Chengdu, la capital del Sichuan, i l’altre
on hi ha la ciutat de Chongqing, que des de l’any 2000 és província
per dret propi – : dos regnes cobejats pels seus poderosos veïns, els
estats de Qin i de Chu. Però mentre Chu concentrava les seves
energies en lluitar contra els altres regnes xinesos, Qin va ser capaç
de prioritzar el potencial econòmic que li conferiria la conquesta
del Sichuan. “Enriquir el país i enfortir l’exèrcit”: aquesta era la
consigna dels legistes, i amb ella en ment Qin va conquerir Shu i
Ba i va mirar de treure’n el màxim rendiment. La plana de
Chengdu estava constantment amenaçada pels desbordaments del
poderós Minjiang, un dels afluents més cabalosos del Yangzi. El
mèrit de la immensa obra hidràulica que hi van escometre els Qin
cal atribuir-lo a un governador esforçat, Li Bing, hereu d’una
tradició d’enginyeria hidràulica que es remunta a mil·lenis: una de
les més grans figures mítiques de la Xina antiga és la de
l’emperador llegendari Yu el Gran que hauria estat capaç de
controlar unes enormes inundacions – un autèntic Diluvi xinès – i
hauria introduir després una nova divisió administrativa del
territori. El projecte de Li Bing – del qual se’n poden trobar
estàtues al llarg i ample de tot el territori xinès actual – resulta
imponent fins i tot amb els barems del segle XXI: va alentir la
corrent del riu amb la creació d’illes artificials que en
diversificaven els braços i la connexió a aquests de múltiples
canals de reg. Les obres – ben visibles i en ús encara avui en dia –
van alterar per sempre la plana de Chengdu i la van convertir en
una immensa reserva de gra per l’estat de Qin: aquest és l’exemple
en que es miren avui en dia els defensors de la faraònica presa de
les Tres Gorges. La construcció d’una carretera que unís la capital
Xianyang amb la plana de Chengdu – a través de la vall del riu
Han – va garantir que la nova riquesa podia alimentar de forma
regular els exèrcits que Qin estava posant en peu de guerra.


     2. La consolidació del regne
     Shang Yang i Li Bing són els prolegòmens de l’imperi: dos
altres, però – Han Feizi i Lü Buwei – van arribar fins al seu mateix
llindar. La capacitat de Qin per atraure als millors consellers cap al
seu regne explica el paper que allí hi va jugar Han Feizi (290-233
aC), filòsof legista i un dels escriptors més brillants de la Xina
antiga. Han Feizi va expressar més clarament que ningú altre la
necessitat de basar l’estat en lleis objectives i públiques que
permetin definir clarament els delictes i aplicar ineluctablement els
càstigs i va atribuir al sistema legal – i no a les qualitats morals
dels governants com volien els confucians – la causa primera dels
èxits i fracassos de l’estat. Però en la vertiginosa cursa de Qin cap
a l’imperi Han Feizi feia ombra a un altre conseller legista, Li Si, i
això li va costar la mort.
      Lü Buwei (m. 235 aC), per la seva banda, estava molt lluny
de ser un home banal: comerciant activament entre els diversos
regnes xinesos, havia acumulat una fortuna immensa i, en els
múltiples viatges que el duien d’un regne a l’altre havia trenat una
xarxa d’intrigues que acabarien portant al tron de Qin a un dels
prínceps més allunyats de la línia successòria, fill d’una concubina
i que estava d’hostatge en un altre regne. Lü Buwei el va rescatar
d’una posició humiliant i va finançar una seva ascensió d’aquest en
el favor del rei que culminaria un dia en el accés al tron del seu
favorit. Enlluernat pel luxe de la cort de Lü, el jove príncep es va
encapritxar de la concubina favorita del seu amfitrió: com que la
jove estava embarassada i el seu fill seria el primer emperador, els
confucians l’acusaran de bastard i denigraran la memòria de la
seva mare atribuint-li tota mena de degradacions. Malgrat aquest
desagradable incident, Lü Buwei, que havia enlairat al príncep-
hostatge fins el tron de Qin, va treure profit de la maniobra: com
Gran Canceller i marquès del regne gaudia dels ingressos
procedents de 100.000 famílies, dels serveis de 10.000 servents
mascles i dels favors ocasionals de la reina, la seva antiga
concubina. A la seva cort, a la que 3.000 cortesans que vivien a la
seva esquena conferien un prestigi rutilant, Lü Buwei va atreure
també els millors pensadors i escriptors del regne que sota la seva
direcció van recopilar una obra immensa , Les Primaveres i
Tardors del Mestre Lü, un compendi que recull tots els
coneixements de l’època relatius als astres, a la naturalesa i al
govern dels homes. Amb la mort del rei, l’estrella de Lü Buwei va
pujar més que mai: l’hereu del tron, el príncep Zheng, només tenia
13 anys i Lü Buwei, convertit en primer ministre, manegava tots
els afers del regne. Amb els temps, però, Lü Buwei, temorós que la
reina mare denunciés algun dia les seves relacions, va ordir una
complicada intriga per anul·lar-la que el va acabar arrossegant a
ell: primer va haver d’acceptar l’exili i desprès es va haver
d’empassar el verí enviat pel jove rei en accedir a la majoria
d’edat.


    3. El camí cap a l’imperi
      El jove príncep Zheng (269-210aC) havia accedit al tron amb
13 anys el 246 aC. El 237, amb 22 anys, es va alliberar de la tutela
de Lü Buwei, va agafar el poder en les seves mans i va iniciar 15
anys de guerres que van culminar en la unificació de Xina. A
aquesta època pertany la única descripció d’ell que ens ha arribat:
“Com a home, el rei de Qin és de nàpia ganxuda, ulls allargassats,
pitrera d’ocell rapinyaire i veu de xacal. De bondat, en té ben poca
i el seu cor és talment el d’un tigre o el d’un llop. Quan la balla
magra és fàcil que es posi per sota dels altres, però si se surt amb la
seva li costarà poc menjar-se els homes. Si el rei de Qin fa realitat
les seves intencions pel que fa a l’imperi, tot el que hi ha sota el cel
esdevindrà esclau seu”. El text deixa clares les reticències dels
seus contemporanis a la unificació de Xina: en el segle III aC la
tendència a la unificació no era en cap cas ineluctable en el món
xinès.
      Sens dubte hi havia una sèrie de factors que apuntaven cap a
la unificació. En primer lloc, l’existència d’uns elements previs
comuns: un mode de vida sedentari basat en l’agricultura que
s’estenia fins allà on aquesta era possible – un mode de vida que
cap al sud acabaria implantant-se fins als tròpics però que al nord
toparia amb els límits climàtics que perfila la Gran Muralla -; una
circulació de bens i de persones entre els diversos regnes que
permetia l’acumulació de grans fortunes com la de Lü Buwei o la
circulació de polítics errants com Han Feizi; una cultura comú ben
visible en el substrat intel·lectual que comparteixen les Cent
Escoles, les grans corrents de pensament – confucians, taoistes,
legistes, mohistes, escola dels noms i tants altres – que marquen
l’eclosió de la Tradició Central xinesa; i el sòlid suport que
proporcionava a la unitat econòmica i cultural el fet d’una llengua
escrita comuna a tots els estats i que permetia l’existència de
formes organitzatives molts similars en tots ells.
      L’altre element que apuntava a la unificació imperial era la
desintegració del món antic. En el període dels Regnes Combatents
immediatament anterior a l’imperi, els canvis socio-econòmics es
multipliquen: una tecnologia diferent – amb la introducció del
ferro, l’arada, l’arnès de tirant i els fertilitzants – multiplica els
rendiments agrícoles, mentre la irrigació deixa de ser una tasca
dels nuclis locals per la canalització de petits rius per aplicar-se –
com ho va fer Li Bing – a grans obres d’enginyeria hidràulica. La
rompuda de noves terres indica sens dubte un augment de
població, però els canvis afecten també a la forma d’accedir a la
terra – que ara passarà de ser propietat dels senyors feudals a ser-
ho dels camperols –, i a la forma de fer la guerra – a la que la
cavalleria, la ballesta i la mobilització per part de l’estat de grans
masses d’infanteria confereixen un caràcter molt diferent -.
      Un darrer element – l’aparició d’un nou sistema administratiu
– tendia a la unificació de tot el país: els territoris adquirits amb les
guerres i amb la rompuda de nous espais quedaven directament
sota administració de l’estat, el qual hi instaurava unitats
territorials pròpies, directament administrades pel rei: primer van
ser els districtes, que desprès es van englobar dins les províncies.
Províncies i districtes depenien cadascuna del regne que les havia
creat: però les guerres propiciaven una concentració creixent del
poder en pocs regnes i, per tant, un creixement constant d’aquestes
noves unitats administratives que quedaven al marge dels poders
feudals i depenien directament de l’estat.
      Tots    els   estats   dels    Regnes     Combatents      estaven
experimentant de forma major o menor aquests nous canvis
econòmics i institucionals: però és a Qin, més allunyat del centre,
on trobaven menys antagonisme a la seva implantació. Les lleis,
per començar. La institució d’un codi de lleis no era una exclusiva
de Qin i ni tan sols va ser allí on es va promulgar el primer: però en
la mesura en que aquest topava amb la concepció tradicional que
volia que la ordenació social es basés en unes normes de
comportament no escrites que            s’interioritzaven mitjançant
l’educació, la seva implantació era més fàcil a Qin, on el pes de la
tradició era menor que en els altres regnes. De la mateixa manera,
la idea d’un regne unificat – que tenia les seves arrels en la tradició
confuciana i en la idealització retrospectiva d’una edat d’or sota la
dinastia Zhou durant els primers segles del primer mil·lenni aC –
tenia unes connotacions molt més realistes a Qin que als altres
regnes, pels quals no deixava de ser una utopia més filosòfica que
pràctica.


    5. Els grans del regne
      Sens dubte el jove príncep Zheng va heretar un exèrcit
disciplinat i ben armat, però el que el feia imparable era el sistema
de promoció interna: els ascensos i els càrrecs es decidien pel
nombre de caps tallats en batalla. El sistema pot semblar dràstic:
però incitava més a les tropes que la ordenació nobiliària dels
altres exèrcits en que les posicions elevades estaven reservades als
rangs aristocràtics. El jove príncep, per la seva banda, tenia també
talents propis, en especial el de saber triar els seus consellers, entre
els que cal destacar per damunt de tots Meng Tian i Li Si.
      Meng Tian - net d’un general brillant de l’estat de Qin que
havia vingut allí procedent de l’estat de Qi i havia arribat a primer
ministre - va ser primer un funcionari Qin dedicat a afers
legislatius fins que va aconseguir ser nomenat general per lluitar
justament contra l’estat de Qi, d’on era originària la seva família.
Poc després, amb un exèrcit de 300.000 homes, aconseguiria
repel·lir fins més enllà de la corba del Huanghe al bàrbars: un fet
que acabaria provocant la formació de la gran confederació dels
xiongnu. La creixent amenaça exterior el va impel·lir a construir
una Gran Muralla que – unint les muralles anteriors que abans
separaven entre ells els diferents regnes xinesos - anava des de
l’actual ciutat de Lanzhou, al sud de la província de Gansu fins al
golf de Bohai. No seria aquesta la única obra pública important
encarregada a aquest militar-enginyer: de fet, les cròniques
dediquen més espai als encàrrecs que rep per construir carreteres -
entre les que destaca el Camí Recte que unia la capital amb la
frontera nord - que a la Gran Muralla. Les seves conquestes al nord
el van acostar al fill gran de Qin Shihuang, Fusu, al que les
cròniques adornen amb les més grans virtuts polítiques i militars.
Quan l’eunuc Zhao Gao aconsegueixi usurpar el tron al primogènit
per col·locar-hi el seu pupil, el fill petit de l’emperador, la sort de
Meng Tian quedarà lligada a la de Fusu: tots dos es suïcidaran, i
poc abans d’empassar-se el verí que li enviava el nou emperador,
Meng Tian atribuirà la seva tràgica sort al fet que, en construir la
Gran Muralla de 10.000 li devia haver tallat les artèries de la terra.
      Li Si, per la seva banda, venia del regne de Chu. Com tants
altres funcionaris del Qin, hi havia vingut atret per l’atenció que els
reis d’aquest regne concedien als projectes d’innovació. Com Han
Feizi, havia estudiat amb Xunzi, l’intel·lectual confucià més
prestigiós del seu temps i, convençut de ser un home de mèrit,
estava decidit a trobar un lloc on se’l reconegués. Aconsellar al rei
de Chu o a qualsevol dels altres sis regnes era una pèrdua de
temps: per això Li Si va encaminar els seus passos cap a Qin
convençut de que el nou rei tenia la intenció d’engolir tot el que hi
ha sota el cel, nomenar-se emperador i governar-ho tot. Tot i que
aquesta era l’apreciació inicial de Li Si, la seva participació en la
formulació de la idea imperial va ser decisiva. Ell va fer veure al
príncep Zheng que els senyors feudals ja li estaven tan sotmesos
com si fossin districtes o províncies i que n’hi hauria prou amb
l’esforç que demana escombrar una llar de foc per anorrear-los,
posar en vigència la herència imperial i unificar tot el que hi ha
sota el cel. Els seus consells li van valer el títol de cap de personal i
li van permetre aturar una mesura per expulsar de Qin a tots els
estrangers: els seus arguments encesos, tant a favor de la circulació
econòmica com dels intercanvis culturals, van recordar al rei tant
la conveniència d’atraure els millors cervells a Qin com la
necessitat d’evitar que anessin a servir als seus enemics. A partir
d’aquí la carrera de Li Si – que amb la seva requisitòria contra la
expulsió dels estrangers havia evitat de passada la seva – és
imparable i el convertirà en el veritable cervell gris dels Qin.
Proclamat ja l’imperi el 221 aC, va ser també Li Si qui va suggerir
o recolzar les dues mesures més denigrades dels Qin: la crema dels
llibres i la matança dels lletrats.   Però l’eficàcia de Li Si anava
indissolublement lligada a la seva entesa amb el jove que seria el
primer emperador, units tots dos com estaven en una intensa
dedicació als interessos de l’estat. A partir de la mort de Qin
Shihuang, però, Li Si es converteix en un personatge molt més
trencadís. Embolicat des del primer moment en les intrigues de
l’eunuc Zhao Gao per amagar la mort sobtada de l’emperador lluny
de la capital i arrabassar el tron al seu primogènit, Li Si es va anar
embolicant en les facècies cada cop més barroeres que puntegen el
breu regnat de Ershi, el segon emperador. Quan al final, amb el
país devastat per rebel·lions de tota mena, va aconsellar al nou
emperador que prescindís dels luxes del nou palau i de la cobdícia
insaciable de l’eunuc Zhao Gao, va ser condemnat a una mort
infame juntament amb tres generacions de la seva família. Quan el
duien a matar, juntament amb el seu fill, es va aturar un moment
per comentar-li a mitja veu que mai més podrien sortir a caçar
llebres: aquest és l’únic fragment de les cròniques que deixa
entreveure aspectes de la vida quotidiana de Li Si.
     L’imperi tenia també les seves figures negres, entre les que
sens dubte destaca l’eunuc Zhao Gao. Fill de família humil i
carregat de germans nascuts a la presó on la seva mare complia
condemna, la seva capacitat en afers legals li va assegurar un
càrrec a la cort i el va convertir en el preceptor en afers legals del
jove príncep Huhai, el fill petit de l’emperador. Tot i que d’eunucs
n’hi havia hagut fins i tot a la cort dels Zhou, Zhao Gao és el
primer que aconseguirà un càrrec important. Mal vist per les grans
famílies de l’imperi – escaparà per poc a les acusacions de la
família del poderós general Meng Tian – , jugarà un paper cada
cop més important a la cort imperial: a la mort de l’emperador
estarà en condicions de manipular el seu llegat, fer suïcidar al
primogènit i al més gran general de l’imperi, Meng Tian, i, amb la
complicitat de Li Si, imposar al país un hereu inútil, el futur Ershi,
el segon emperador, del que ell havia estat tutor. A partir
d’aleshores el país anirà a la deriva i les cròniques el culpen a ell:
la seva ambició desfermada acabarà primer amb la vida de Li Si i
de tots els grans del regne, i forçarà el suïcidi de Ershi, convertit ja
en un neuròtic atemorit. Al final, en un clima de violència cada cop
més banal, el poderós Zhao Gao morirà cosit a ganivetades per
ordre d’un darrer emperador que de tan espaordit com estava es
feia sempre el malalt per no haver-se d’ocupar de res.


      6. La instauració de l’imperi
      La formació de l’imperi va ser ràpida – menys de 10 anys – i
va implicar la conquesta successiva dels altres sis regnes i la
implantació en aquests dels sistemes administratius que ja s’havien
assajat a Qin. Però la seva aplicació a un territori tan gran com el
de l’imperi romà va requerir, sens dubte algunes modificacions:
justament la conquesta de Ba i Shu, és a dir del Sichuan, havia
permès a Qin comprovar la viabilitat de la implantació del seu
model en territoris aliens.
      Acabada la conquesta, el 221 aC, el primer pas va consistir -
en una mesura curiosament propera a la “rectificació dels noms”
tant preuada per Confuci – en buscar un nou títol imperial, ja que
l’apel·latiu de rei, wang, en ús des de feia més d’un mil·lenni,
havia quedat massa desvaloritzat. El títol que va triar, di, es
tradueix per emperador, però era molt més que això: en la tradició
xinesa era una apel·lació amb connotacions divines. “Jo sóc el
Primer Sobirà Emperador, i els qui vinguin després que agafin per
nom el número de la generació que els pertoqui – Sobirà
Emperador de la Segona Generació, Tercera Generació, fins arribar
a la Generació Deu Mil -”. De fet tot plegat va durar vint anys i no
va passar de la segona generació: però cal no oblidar que malgrat
la desaparició de la seva dinastia, l’imperi en va durar dos mil.
     El canvi de magnitud en el poder es va traduir també en les
dimensions de la capital. Totes les cases regnants dels regnes
conquerits van ser traslladades, juntament amb les seves corts a la
capital Xianyang, a la vora de l’actual Xi’an: una filera
interminable de carruatges va omplir els camins. Un cop allí, se’ls
va allotjar en rèpliques exactes dels seus destruïts palaus: si a això
hi sumem tots els funcionaris de l’administració central, la gent
que es movia entorn de la cort imperial, les desfilades de soldats i
les rècues de governadors regionals que anaven i venien amb tot el
seu seguici, no té res d’estrany que l’emperador es queixés de que
Xianyang estigués col·lapsada de tanta gent i comencés a edificar
un nou complex imperial a l’altra banda del riu.
     Devia ser una cort estranya: Qin Shihuang que, a més de
confiar en el legisme ho feia també en moltes altres teories i
donava molta importància a la teoria dels Cinc Elements, va triar el
negre com a color de la seva dinastia: a palau, els vestits, els
barrets i les plomes que onejaven al vent eren tots negres. A finals
del seu regnat, a mesura que, esperonat pels mags i endevins,
s’anava tornant cada cop més neuròtic, una sèrie de corredors van
connectar entre ells tots els palaus de Xianyang i l’emperador i el
seu negre seguici canviaven cada nit de lloc per mirar de
desorientar la mort.
     Acabada la entronització, la reorganització de l’imperi va ser
immediata, amb la implantació de trenta-sis províncies i la
liquidació, per tant, de l’antiga divisió territorial feudal. Les
províncies es van posar sota l’administració d’un triumvirat format
pel governador civil, el governador militar i l’inspector imperial.
La divisió del poder polític i militar i la omnipresència del centre
són mesures polítiques. Però l’alimentació de tots aquests
funcionaris, més els que corresponien als més de mil districtes en
que es van subdividir les províncies, a la qual cal afegir la
manutenció de tot l’exèrcit i dels centenars de milers de
condemnats a treballs forçats, exigien una producció agrària
estable i garantida. Les lleis draconianes asseguraven la docilitat de
les masses, però els Qin van establir també incentius a la producció
agrícola: els textos recullen que l’entrega voluntària de gra
proporcionava un avanç d’un rang a la jerarquia.
     La canalització de tots aquests recursos cap als grans centres
administratius, en especial a Xianyang, i la necessitat de mantenir
un control militar sobre el territori van portar a la construcció
d’una xarxa de carreteres de 6.800 km – comparable de mides a la
que faria Roma – que confluien a Xianyang des del nord, el nord-
est, l’est i el sud-est, i a la del Camí Recte que, amb una llargada
de 800 km. connectava Xianyang amb la Mongòlia Interior. Per fer
tot això – i a més cal afegir la construcció de la Gran Muralla, la
dels palaus imperials i la de la tomba del mont Li – calia una
mobilització imponent de la mà d’obra. En part, aquesta venia de
la pròpia població que, enquadrada en grups col·lectivament
responsables, havia de contribuir a aquests treballs. Però moltes
d’aquestes obres quedaven massa lluny o demanaven tanta gent
que calia pensar en altres solucions. De totes les penes que preveia
el codi dels Qin, la més freqüent era la condemna a treballs de
construcció, acompanyada d’alguna mutilació o de la marca de
ferro candent a la cara. Rapats al zero i vestits de vermell, llargues
fileres d’aquests desgraciats omplien els camins i, malgrat que les
penes eren per un període limitat, pocs hi sobrevivien. Les enormes
xifres relatives al treball forçat que surten als textos – 705.000
deportats, 1.405.000 condemnats, treball obligatori un mes l’any
entre els 15 i els 56 anys – expliquen perquè els xinesos, a
diferència dels seus contemporanis romans, no van recórrer de
forma massiva a l’esclavitud. També explica les tensions que van
esclatar al nou imperi quan la força coercitiva del centre va
començar a flaquejar.
     La unificació del territori es va reforçar també amb un seguit
de mesures: la unificació monetària, la de pesos i mesures i la de la
distància entre les rodes dels carros servien per controlar i agilitzar
la circulació dels recursos de l’estat, mentre la de l’escriptura, que
seguia les pautes en vigor a Qin i anul·lava les variants que estaven
començant a aparèixer en alguns regnes, servia tant les necessitats
de simplificar la feina d’una burocràcia molt més complexa que la
dels Regnes Combatents com les de la unificació cultural. Era un
paquet de decisions rellevants: com gairebé totes les que va
prendre Qin havien de durar dos mil anys.


     7. La liquidació dels opositors
     Al primer emperador se li atribueixen també mesures molt
més discutides. Algunes són menors, com la de condemnar a una
muntanya d’on havia bufat un vent que el va importunar a ser
rapada al zero i pintada amb el vermell dels condemnats; o la
d’ennoblir un arbre que l’havia aixoplugat durant una tempesta.
     D’altres tindrien un ressò inextingible en el món cultural
xinès: la crema dels llibres i la matança dels lletrats. Sens dubte els
Qin van practicar una política inquisitorial contra els textos que
eren dipositaris dels valors de l’antic règim, en especial el Clàssic
de la Poesia i el Clàssic dels Documents: la crema dels llibres tenia
precedents al món xinès, però cap d’aquesta magnitud. La
historiografia confuciana els hi va atribuir la destrucció deliberada
de tota la literatura antiga, en especial aquella que pel seu caràcter
és equiparable als textos sagrats en altres cultures: però si bé és
cert que algunes de les obres es van perdre per sempre – com les
històries de cadascun dels Regnes Combatents excepte la del regne
de Qin – també ho és que tots els llibres de la biblioteca imperial,
on hi havia exemplars de tots els Clàssics, van quedar exclosos de
la crema. Per altra banda, els Clàssics no són ni de lluny els únics
llibres que van desaparèixer: també ho van fer multitud d’obres de
les quals sabem l’existència gràcies a l’inventari de la biblioteca
imperial conservat a la Història dels Han. Probablement, els
incendis i saquejos de la capital que van acompanyar la caiguda
dels Qin van tenir conseqüències molt més definitives –sobretot
tenint en compte que els llibres estaven escrits en tires de bambú i
fusta – que la mesura inquisitorial del primer emperador.
         Pel que fa a la matança dels lletrats, la confusió és encara
més gran: convertits en els màrtirs de la tradició confuciana, el seu
nombre ha anat augmentant al llarg dels segles juntament amb la
duresa de la seva mort. La lectura directa dels textos dona una
versió més matisada: les ires de Qin Shihuang es van dirigir
sobretot al grup de mags de palau que, cansats de la duresa de
l’autocràcia imperial, van considerar imprudent seguir buscant-li
una droga de la immortalitat i van fugir desprès de gastar-se una
milionada en falses expectatives. La ira imperial es va acabar
estenent a tots els mestres de la capital i al final en va fer morir
quatre-cents seixanta. Tot i que un parell de segles desprès una
nova versió assegurava que els havia enterrat vius i que una mica
més endavant una altra modificació elevés els màrtirs a un miler,
segur que no va ser bondadós amb els lletrats, que devien fastidiar-
lo amb exemples trets d’un món que ell volia destruir. En
qualsevol cas, en arribar els Han, la nova dinastia – que al llarg de
tot el regnat del seu fundador no va fer res per revocar la
prohibició dels Clàssics – va acabar necessitant per legitimar-se el
recolzament dels entesos en els precedents: els lletrats es
convertirien a partir d’aleshores en els garants de l’imperi i
dirigirien durant dos mil anys la educació dels futurs funcionaris i
els departaments historiogràfics de les successives dinasties. No
pot estranyar doncs que el judici de la història hagi estat tan
desfavorable a Qin. És possible que fins i tot alguns textos dels Qin
hagin estat seriosament manipulats: els Annals de Qin Shihuang,
que donen detalls acurats sobre la tomba de l’emperador al món Li,
no tenen ni una sola referència al mausoleu proper que incloïa
parcs i palaus dins de dos recintes emmurallats i en el que s’han
desenterrat fins ara més de set mil soldats de terracota de mida
natural i amb unes faccions individualitzades que semblen indicar
que pels tallers hi van passar milers de soldats per fer de models
reals.
         Qin Shihuang va morir el 210 aC durant una de les seves
visites d’inspecció. El primer ministre Li Si, l’eunuc Zhao Gao i el
seu fill petit Fusu van falsejar el document que anomenava hereu al
seu fill gran i, desprès d’ordenar-los a ell i a Meng Tian que es
suïcidessin, van iniciar el llarg retorn a Xianyang en plena
canícula. Per evitar que la ferum de les despulles alertés a les
poblacions per on passaven, van omplir el fèretre de bacallà per tal
de confondre les olors. Però l’imperi tenia els dies comptats. El
segon emperador era un inútil i estava atrapat en les intrigues de
palau. Assassinat poc desprès, va ser succeït per un germà petit,
més atemorit que ell. Amb la cort destrossada per les intrigues, un
aixecament general va acabar finalment amb els Qin i el poder va
anar a parar a una nova dinastia, la Han, que duraria quatre-cents
anys.


        8. la valoració xinesa dels Qin
        L’arqueologia moderna ha contribuït decisivament a matisar
la visió negra que els confucians havien transmès sobre els Qin.
Una tomba excavada a Shuihudi, al Hubei, ha mostrat de forma
inequívoca que la versió Han de com van caure els Qin és una
manipulació i que el codi dels Qin – la tomba corresponia a un
funcionari dels Qin que es va fer enterrar amb 1.155 documents de
bambú, entre textos legals i manuals d’endevinació -         seguia
meticulosament els procediments judicials i tenia molt en compte
tant les circumstàncies dels delictes com les dels delinqüents. En
accedir al tron, el flamant emperador dels Han, Liu Bang, va
prometre que aboliria la majoria de les lleis dels Qin, però la
comparació entre els dos codis – possible a partir dels textos
trobats a la tomba de Shuihudi - mostra sense dubtes que la majoria
del corpus legal es va conservar: com insinua el mateix Sima Qian,
els Han van modificar més que no pas eliminar el codi dels Qin.
        El judici dels confucians respecte als Qin ha estat sempre
duríssim. El gran historiador Sima Qian, a qui devem tot el que
sabem dels Qin, ja va incloure al final del capítol dedicat a Qin
Shihuang un al.legat vibrant en contra seva escrit per un eminent
confucià, Jia Yi (201-169). Les Faltes de Qin, que la Història dels
Han recopiaria íntegrament, es convertiria en el veredicte confucià
sobre el col·lapse de Qin: la duresa amb que havia aplicat el seu
poder hauria estat també la seva gran feblesa, ja que, com havien
ensenyat Confuci i Menci, la força del govern es basa en darrer
terme en el recolzament del poble. Dos mil anys d’història han
preservat, però, l’essencial del seu llegat: Qin Shihuang ha estat
jutjat molt més durament per no haver sabut conservat l’imperi que
no pas per haver-lo creat.




                                                      Dolors Folch
                                    Barcelona, novembre del 2003

								
To top