PON�NCIES DE LES JORNADES DEL PARC NACIONAL D'AIG�ESTORTES

Document Sample
PON�NCIES DE LES JORNADES DEL PARC NACIONAL D'AIG�ESTORTES Powered By Docstoc
					     VALOR ECONÒMIC DEL PARC NACIONAL D'AIGÜESTORTES I
        ESTANY DE SANT MAURICI I DE LA SEVA AMPLIACIÓ

                                   Pere Riera (economista)
                                   Jordi Boltà (ambientòleg)
                                Gemma Golobardes (economista)

                             Universitat Autònoma de Barcelona1
                            Adreça de contacte: pere.riera@uab.es

     Publicado en: La investigació al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant
    Maurici. Quartes jornades sobre recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany
     de Sant Maurici. 22, 23 i 24 d'octubre de 1997, Espot (Pallars Sobirà), pp. 293-
        303, Direcció General de Medi Natural, Generalitat de Catalunya, 1998.


1. Introducció

A les acaballes de la segona guerra muncial, el Servei de Parcs Nacionals dels
Estats Units de Nordamèrica va estar interessat en coneixer quin valor aproximat
tenia el patrimoni natural que estaven gestionant. Ja llavors el sentiment era que
l'administració dels parcs nacionals gaudia d'una dotació econòmica massa
limitada, per l'extraordinari valor que havien de gestionar. En aquells anys -ara fa
mig segle- l'economia encara no havia desenvolupat els instruments adequats per
valorar les riqueses naturals. Per això, el Servei de Parcs Nacionals va demanar a
un grup d'experts què calia fer per estimar el valor dels parcs. Un dels experts,
Harold Hotelling (1947), va respondre positivament al repte en proposar un
mètode que es coneix ara com del cost del desplaçament o del cost del viatge.
Així, el mètode va ser per primera vegada aplicat uns anys després al parc
nacional de Yosemite, a California, per Marion Clawson (1959). Aquest és un dels
mètodes de valoració que s'han aplicat en el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany
de Sant Maurici, i que es presenten en aquesta ponència.

L'interés per la valoració econòmica dels espais naturals va continuar. A la dècada
dels anys seixanta es varen realitzar les primeres aplicacions d'un nou mètode de
valoració, anomenada "contingent" o "hipotètica", que es varen aplicar justament
sobre parcs i d'altres espais d'interés natural. Aquest mètode de valoració
contingent, també s'ha aplicat al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant
Maurici, i els resultats es presenten també en aquesta ponència. Ambdós mètodes
s'explicaran en posteriors apartats.

Independentment del mètode utilitzat, la valoració dels parcs nacionals ha
interessat des de fa molt de temps. Perquè? Possiblement hi ha diverses raons.
Un motiu és que els gestors dels parcs solen ésser conscients que administren un

1   Amb el suport de la CICYT
bé que no té un preu observable en el mercat -la qual cosa crea sovint una
impressió de poc valuós-, però sí en canvi un valor ambiental molt gran per a la
societat. Massa vegades els recursos que es dediquen a la gestió del parc no
estan a l'alçada del valor de la tasca. Conèixer el valor del bé que es gestiona pot
contribuir decissivament a la dotació racional de recursos per a la seva
preservació.

El mateix succeeix amb les ampliacions d'un determinat parc (o amb la designació
de nous parcs). Disposar d'informació sobre el valor econòmic de l'ampliació sens
dubte ajudaria a prendre decisions racionals. Si el valor per a la societat no arriba
a compensar la pèrdua d'activitat econòmica privada, potser no estigui justificat
dedicar tants recursos a la preservació d'aquest lloc en concret. Però si el valor
social excedeix el benefici privat, els arguments en favor de l'ampliació són molt
més sòlids. Per a l'ampliació recent del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de
Sant Maurici, es va calcular el valor recreatiu de l'ampliació per als visitants. Com
es mostrarà més endavant, l'ampliació sembla ben justificada, si bé caldria
realitzar una anàlisis cost-benefici per saber-ne les magnituds.


2. Cost del Desplaçament

Habitualment, quan un bé té mercat, com la majoria de vegades passa, el valor
s'infereix del seu preu en el mercat, excepte en el cas que aquest estigui altament
intervingut i els preus, per tant, distorsionats. Però quan un bé no té mercat, com
succeeix amb els espais d'interés natural, cal estimar el seu valor de forma
alternativa. Una d'elles és a través de tercers mercats. Els mètodes dels preus
hedònics i del cost del desplaçament pertanyen a aquesta categoria, com mostra
el quadre 1.


Quadre 1. Classificació dels principals instruments de valoració

                           OBSERVACIÓ DIRECTA          OBSERVACIÓ INDIRECTA
MERCAT JA EXISTENT            Preus de mercat            Cost del desplaçament
                                                          Preus hedònics
MERCAT CONSTRUIT              Valoració contingent       Cost del desplaçament
                              Rànking contingent          contingent
                              Mapa de corbes             Preus hedònics contingents
                               d'indiferència
                              Referèndum


Per a la valoració de l'ús recreatiu del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de
Sant Maurici es va utilitzar, en primer lloc, el mètode del cost del desplaçament,
pels anys 1993, 1995 i 1997. Aquest mètode es pot explicar de forma intuitiva (per
a una explicació més formal, vegeu, per exemple, Freeman, 1993; Bateman,
1993; Brown i Nawas, 1973; Knetsch i Davis, 1966).

Si dividim el territori en dues zones, una de més propera al parc i una altra de més
llunyana, podem esperar que, proporcionalment al tamany de la població, els
ciutadans de la zona més propera vagin més sovint al parc que els que viuen més
allunyats. La raó és econòmica. Anar a visitar el parc significa realitzar una
despesa, en benzina, en temps, potser en allotjament. La despesa sol augmentar
amb la distància. Tot i no tenir en compte en aquesta aproximació intuitiva la
presència d'altres espais recreatius, ja podem veure que hi ha una relació
estimable entre despesa (preus) i nombre de visitants (quantitat). És a dir, que
podem estimar una funció de demanda recreativa del parc, de manera similar a
com l'estimariem per a qualsevol bé normal i corrent, tot i que no hi ha un mercat
específic per a bé recreatiu (no es fa pagar entrada al parc). A partir de la funció
de demanda, basada en diferents zones i suposant unes preferències similars
entre les poblacins de cada zona, es pot calcular l'anomenat "excedent del
consumidor", que és indicatiu del valor d'aquest espai pels seus visitants.

Aquest procediment de càlcul es coneix com a cost del desplaçament "zonal".
Però també es pot adoptar un procediment "individual". El principi és el mateix.
Per comptes de considerar com a "quantitat" la proporció de persones de la zona
que visiten el parc en un periode determinat, es té en compte el nombre de visites
que un individu realitza al parc en un periode determinat (un any, cinc anys, o el
que sigui). Sabent la procedència de l'individu es pot calcular el cost en el que ha
incorregut. D'aquesta manera es pot estimar la corba de demanda (relació entre
preus i quantitats) recreativa del parc i, per tant, l'excedent del consumidor.

Ambdós casos requereixen d'informació que es recull mitjançant enquestes, ja
sigui en el propi parc o en els llocs d'origen.


3. Valoració Contingent

Tot i que no hi hagués un mercat indirecte on observar el comportament de les
persones i derivar el valor d'ús del bé en qüestió, es podria igualment derivar el
valor d'aquest bé (el parc). Si no existeix el mercat, sempre es pot simular.
Aleshores hi ha a disposició de l'investigador diferents possibilitats, les principals
de les quals es recullen a la darrera fila del quadre 1. El mètode més utilitzat
d'aquesta família és el de la valoració contingent.

La valoració contingent consisteix en simular un mercat mitjançant una enquesta.
L'oferta està representada per l'entrevistador que ofereix un preu per a una
determinada quantitat del bé que es descriu. La persona entrevistada representa
la demanda, que accepta o no pagar el preu demanat per la quantitat de bé
ofertada. D'aquesta forma, posant en contacte "oferta" i "demanda" hipotètiques,
es pot arribar a calcular el valor d'un parc nacional. Això és el que es va fer amb
una enquesta passada l'estiu de 1997 al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de
Sant Maurici.

En realitat aquest principi tan simple i intuïtiu del mètode de valoració contingent
contrasta amb la complexitat de la seva aplicació, on cal controlar un nombre molt
elevat de factors per tal d'obtenir un valor proper al verdader. Per una explicació
molt més detallada, vegeu, per exemple, Riera (1994), NOAA (1993; 1994)
Mitchell i Carson (1989) o Hanemann (1984).

El mètode de la valoració contingent i el del cost del desplaçament no són pas
idènticament comparables. El mètode del cost del desplaçament recull el
comportament real dels visitants i, per tant, el valor que aquests dónen a l'ús
recreatiu del parc. Però no estima altres tipus de valors ambientals del parc, com
la seva preservació per a les generacions futures, o conservar l'opció de poder-hi
anar més endavant, a visitar el parc, encara que no sigui ara, o preservar la seva
mera existència. Aquests altres valors, que no es deriven de l'us directe i immediat
del parc, es coneixen de vegades com a valors d'ús passiu o valors de no ús, i sí
es capturen mitjançant el mètode de la valoració contingent.

Així doncs, podríem esperar que l'estimació per la via del cost del desplaçament
sigui un xic conservadora, si tenim en compte el valor total del parc. Com s'indica
més endavant, aquest és el cas pel Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant
Maurici, tot i que no és pas un cas generalitzable, com mostren Carson et al.
(1994). El fet que sovint els valors obtinguts a partir de la valoració contingent o a
partir del mètode del cost del viatge no difereixin gaire té diverses explicacions, i
una d'elles és que en la valoració contingent es solen prendre moltes precaucions,
sempre cap el costat més conservador. Per una comparació dels dos mètodes en
una valoració d'un espai proper, el Pla de Boabi, al Pallars Sobirà, vegeu Riera,
Descalzi i Ruiz (1994).


4. Valor recreatiu social del parc

A continuació s'exposen els resultats obtinguts a través d'aquests dos mètodes i la
seva comparació.


Cost del Desplaçament

Per obtenir la valoració econòmica mitjançant el mètode del Cost de
Desplaçament, es varen utilitzar tres de les enquestes que es realitzen anualment
en el parc; concretament la dels anys 1993, 1995 i 1997. Les mostres dels tres
anys varien en tamany. Pel 1993 es varen realitzar aproximadament 500
entrevistes, mentre que pel 1995 s'aproximaven a les 1.000 i pel 1997 la xifra era
al voltant de les 650. Tot i així, com es veurà en els resultats, els valors obtinguts
no varien gaire d'una mostra a l'altra, confirmant d'aquesta manera la consistència
dels resultats.
Es va aplicar el mètode zonal del Cost de Desplaçament, i no l'individual, donat
que la gran majoria de les persones entrevistades varen delcarar haver visitat un
únic cop el parc en el darrer any, la qual cosa dificulta l'aplicació economètrica del
mètode individual, ja que s'obtè un grau de variació molt baix de la variable
dependent.

Com s'ha vist en l'apartat 2, en el mètode zonal cal delimitar les zones d'origen i
els costos rellevants en els que incorren els visitants.

Idealment s'haurien de definir zones concèntriques i equidistants, però els
condicionants econòmics i geogràfics dificulten la seva realització. A la pràctica
les distàncies econòmiques són diferents a les linials sobre un mapa, degut
principalment a l'existència d'infraestructures (carreteres, vies de tren) i a la seva
qualitat. A més, les dades sobre els censos de població segueixen divisions
administratives, fet que també fa que no es puguin utilitzar els límits teòrics de les
diferents zones i s'opti per límits administratius. En el cas del parc es defineixen
tres zones, el més concèntriques i equidistants possible al parc, utilitzant com a
unitat territorial la comarca, la qual cosa ens perment delimitar les zones i obtenir
dades censals. La primera zona es defineix amb una distància mitjana d'anada i
tornada de 180 km, en la segona de 360 km, i en la tercera de 540 km. Un cop
delimitades les zones es calcula el cocient o rati entre el número de visitants
provinents de cada zona i la població de cada zona, per tal de disposar de la
proporció de visites per a cada una de les tres zones.

Els costos que s'han considerat en l'estudi del Cost del Desplaçament han estat
tres: el cost del combustible, el cost del temps de desplaçament i el cost de
pernoctació. Aquest costos s'han obtingut de la següent manera:

- Cost del combustible = (8 litres / 100 km) x (núm. km de la zona) x (preu benzina
per litre).

El preu mitjà de la benzina era de 102,7 pessetes/litre el 1993 i de 110,1
pessetes/litre el 1995.

- Cost del temps de desplaçament = (núm. km de la zona / 90km/h x valor del
temps).

El valor econòmic del temps a Espanya per al transport interurbà amb cotxe l'any
1990 fou de 650 pessetes/hora, valor obtingut de MOPT (1992). Aquest valor ha
estat actualitzat pels anys 1993 (680pessetes/hora) i 1995 (777 pessetes/hora).

- Cost de pernoctació: es considera que aquest cost només l'assumeixen els
visitant provinents de les zones 2 i 3 (més llunyanes al parc) i que aquests es
queden una nit a dormir al voltant del parc.
Aquest cost d'allotjament és de 4.000 pessetes pel 1993 i de 4.385 pessetes pel
1995.

Un cop calculats els costos per a cada zona i el cocient o rati entre els visitants i la
població de cada zona, es pot construir la funció de demanda i, a partir d'aquesta,
la de demanda transformada per a cadascun d'aquests tres anys. A partir de la
funció de demanda transformada es calcula l'excedent del consumidor, que no és
més que l'integral de la funció o l'àrea que queda per sota la funció.

Els valors estimats del parc per al visitant mitjà desplaçat en vehicle privat, segons
els costos aplicats al mètode del cost del viatge, expressats en pessetes/vehicle
en valors constants de 1996, són els següents:

Concepte de cost         Combustible          Combustible i         Combustible,
inclós en el càlcul                             temps                  temps i
                                                                     allotjament
Any 1993                     1150                  2206                  2474
Any 1995                     1073                  2124                  2470
Any 1997                     1066                  1783                  2463


Les petites diferències de valors entre anys no es poden atribuir, estadísticament,
a cap tendència determinada. Per a un nivell de confiança del 95 per cent, els
valors dels diferents anys per a cada concepte de cost no són estadísticament
diferents. Per tant, tot i l'ús de mostres de diferent tamany, els resultats obtinguts
no varien significativament d'un any a l'altre. En canvi, sí podem veure diferències
molt notables en el valor obtingut segons els costos que s'inclouen en el càlcul,
com és natural. És per això, que es recomana en aquest tipus d'estudis que es
realitzin anàlisis de sensibilitat tenint en compte diferents definicions del cost.


Valoració Contingent

El mètode de valoració contingent s'ha aplicat només per a l'any 1997 perquè és
l'única enquesta que inclou la pregunta de disposició a pagar.

En el mètode de valoració contingent és molt important dissenyar correctament
l'escenari de valoració. Així, pel que fa al format de la pregunta de disposició a
pagar, després de realitzar una prova pilot en el que la pregunta era oberta, es va
decidir fer una pregunta tancada doble. Aquest format es completava amb una
pregunta oberta només en els casos en els que la resposta a les dues preguntes
anteriors era no, no, o bé sí, sí; o sigui, en aquells casos en els quals no es
dedueix de les respostes uns límits superior i inferior clars.

A la persona entrevistada se li preguntava si estava disposada a pagar un preu de
per exemple 1.500 ptes. Si responia que sí, se li oferia un preu més elevat, de
2.000 ptes, i si constestava que no, se li oferia un preu més baix, de 1.000 ptes.
Aquests segons preus ofertats eren novament acceptats o rebutjats. Si el preu
més elevat (2.000) s'acceptava, se li formulava la pregunta oberta de quina seria
la seva màxima disposició a pagar, i si es rebutjava, finalitzava la preguna de
valoració. Si el preu més baix (1.000) era acceptat, finalitzava la pregunta, mentre
que si es rebutjava, se li formulava la pregunta oberta sobre quina seria la seva
disposició a pagar. Finalment, si la resposta era que no estaria disposat a pagar
res, se li preguntava el perquè de la resposta, per tal de determinar si es tractava
d'una resposta "de protesta", o si bé es podia considerar realment una disposició
a pagar de zero pessetes.

Per tal d'aconseguir una bona estimació economètrica, es va dividir la mostra en 5
submostres, cadascuna amb un preu de sortida diferent (500, 1.000, 1.500, 2.000
i 3.000 pessetes).

Resumint, el vector de preus usat en les dues preguntes, fou el següent:


     500      1.000     1.500        2.000      3.000
  si     no si      no si     no   si      no   si     no
1.000 100 1.500 500 2.000 1.000 3.000 1.500 4.000 2.000


La raó per la qual es va decidir fer una pregunta doble tancada és per tal d'ajudar
a l'enquestat a enfrontar-se als diferents preus de manera semblant a com ho faria
enfront d'un mercat explícit. I la raó per la que es finalitza amb una pregunta
oberta és perque això permet obtenir directament el valor màxim en l'estimació del
model economètric discret que s'apliqui.

Pel que fa al mitjà de pagament, es va simular com a instrument una entrada al
parc per tal de poder-lo disfrutar. L'elecció del mitjà de pagament és important
perquè pot influir directament en la resposta de l'enquestat. A Catalunya i a la
resta d'Europa, no hi ha el costum de pagar entrada als parcs, com a altres
països, com els EE.UU. Però, tot i així, s'ha triat aquest mitjà de pagament perque
en canvi sí hi ha l'hàbit de pagar entrada per disfrutar d'altres serveis recreatius
(com els cinemes, teatres, parc d'atraccions, zoològics), i perque instruments
alternatius com els impostos i les taxes, provoquen un rebuig encara major en la
nostra societat i, per tant, podrien generar encara un nombre més gran de
respostes de protesta.

El model economètric aplicat per tal d'estimar la màxima disposició a pagar
mediana i mitjana va ésser el de l'anàlisi de supervivència. Els resultats obtinguts
varen ésser una mediana de 1.280 pessetes/visita i una mitjana de 1.428
pessetes/visita. La mitjana surt més elevada que la mediana com passa sovint en
aquest tipus d'exercicis.
Comparació del resultats entre els dos mètodes

A continuació s'exposen els resultats que s'han obtingut amb els dos mètodes
explicats per a l'any 1997. Pel mètode del cost de desplaçament s'indiquen els
valors obtinguts segons el cost que s'ha utilitzat.

                        pessetes/visita*     pessetes/any**       pessetes totals***

Cost del viatge               533              148.233.696          1.482.336.960
(combustible)
Cost del viatge
(combustible i               891,5             247.936.848          2.479.368.480
temps)
Cost del viatge
(combustible,               1.231,5            342.494.928          3.424.949.280
temps i
allotjament)
Valoració                    1.428             397.143.936          3.971.439.360
Contingent

* suposant una ocupació mitjana de dues persones per vehicle en el càlcul del
cost del desplaçament.
** suposant constants els valors obtinguts el 1997 i el nombre de visites (278.112)
al nivell de 1996.
*** amb una taxa de descompte del 10%.

Podem observar que el valor recreatiu del parc obtingut mitjançant la valoració
contingent és superior al del cost de desplaçament, tal i com preveu la teoria i com
s'ha explicat al final de l'apartat 2. Però quan s'inclou en el càlcul del cost del
desplaçament el valor del combustible, del temps i de l'allotjament, els valors
passen a no ésser estadísticament diferents per a un nivell de confiança del 95
per cent. Aquest resultat és un bon indicador pel que fa a la fiabilitat dels resultats.


5. Rànking contingent

Un mètode de la família de la valoració contingent, que no s'ha exposat abans,
però que es va aplicar al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, és
el del rànking o l'ordenació contingent. En aquest cas, per comptes de preguntar a
la persona entrevistada si estaria disposada o no a pagar una quantitat de diners
determinada pel bé en qüestió, se li presenten una sèrie d'opcions. Cada opció
conté un preu i un volum determinat de provisió del bé. La persona entrevistada
ordena les opcions d'acord amb les seves preferències.
Mitjançant l'aplicació d'uns models economètrics especialment apropiats, s'estima
el valor mitjà que les persones entrevistades pagarien per un increment determinat
del bé. En aquest cas, el que els visitants pagarien per una ampliació determinada
del parc.


6. L’ampliació del Parc: aplicació del rànking contingent

El format del model del rànking contingent és especialment convenient quan el bé
en qüestió és bastant difícil de valorar o no és molt familiar per a l’enquestat. És
per aquesta raò que es va considerar adient d'utilitzar-lo per poder estimar
econòmicament el valor que representava per a la societat l'ampliació recent del
Parc Nacional. Per aplicar aquest mètode cal utilitzar tècniques estadístiques i
economètriques més complexes que en el mètode de valoració contingent. En
general, aquesta modalitat és menys dificil de valorar per a la persona enquestada
i quelcom més complicada per a l'investigador.

Els resultats obtinguts en la prova pilot realitzada el mes de maig de 1997
s'utilitzaren per dissenyar millor els valors a oferir amb la targeta de pagament.
Aquest és el procediment habitual per tal que les observacions siguin el més
informatives possibles per maximitzar els models d'utilitat aleatòria que s'utilitzen.

De la mateixa manera que amb el mètode de valoració contingent, en aquest
mètode la informació proporcionada a la persona enquestada és també crucial per
a la obtenció de resultats fiables. Després de realitzar la prova pilot, i escoltar els
participants en el "focus grup", es va decidir proporcionar la següent informació
dins del qüestionari.

"El Parc Nacional s'ha ampliat per l'oest (mostrar mapa), fet que suposa tenir el
Parc un 40% més extens. La proposta inicial fou d'ampliar-lo més: equivalent a un
60%. Amb l'ampliació es guanyava en preservació de la vida natural, però
suposava alguns perjudicis per els propietaris dels terrenys, com la pèrdua
d'activitats de pesca i caça entre d'altres, i una gestió més cara, al ser el Parc més
gran. Si vostè, i qualsevol visitant del Parc, hagués de contribuir al cost d'aquesta i
de futures ampliacions, en quines d'aquestes opcions estaria d'acord? Es tractaria
d'un pagament únic per visitant, durant l'any de l'ampliació, com un afegit a la
quantitat que es pagaria per entrar (mostrar targeta). Amb quines està d'acord?
Podria ordenar les quatre opcions, de més preferida a menys?

Opció A: ampliació del Parc Nacional un 20% i pagar 1.000 pessetes.
Opció B: ampliació del Parc Nacional un 40% i pagar 2.000 pessetes.
Opció C: ampliació del Parc Nacional un 60% i pagar 5.000 pessetes.
Opció D: no ampliar el Parc Nacional i no haver de pagar res.

En realitzar la pregunta es mostrava la targeta de pagament i un mapa esquemàtic
del Parc per facilitar la comprensió de la pregunta.
L'opció més escollida va ésser la primera (49,8%), seguida de la quarta (20,8%),
la segona (17,9%) i la tercera (11,5%).

Aplicant un model economètric de probabilitats ordenades es va obtenir un
resultat de 83,1 pessetes per visitant, per cada 1 per cent d'ampliació del parc.
Això vol dir que, suposant una relació lineal, per una ampliació del 40 per cent del
parc, la valoració econòmica proporciona un resultat d'unes 3.324 pessetes per
visitant en forma de pagament únic, que és el benefici mitjà, per visitant, en
ampliar-se el parc un 40 per cent.


7. Conclusions

El valor recreatiu que té el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
pels seus visitants s'ha estimat a partir de dos mètodes diferents: el cost del
desplaçament i la valoració contingent. A més, s'ha estimat el valor de l'ampliació
del parc, utilitzant el mètode del rànking contingent.

Els resultats no mesuren pas idènticament el mateix. Amb el mètode del cost del
viatge, només es recull el valor recreatiu que el parc té pels visitants. Amb el
mètode de la valoració contingent, en canvi, es capturen a més valors d'ús passiu
d'aquests visitants. Amb el mètode del rànking contingent aplicat a l'ampliació del
parc, el pagament es va simular com un encariment del preu hipotètic d'entrada al
parc només durant un any, i no pas indefinidament com es proposava en l'exercici
de valoració contingent. Així, doncs, amb totes aquestes prevencions, el quadre 2
mostra els resultats comparatius.

Quadre 2. Resultats de les diferents valoracions, en pessetes de 1996

                            Parc                 Parc              Ampliació 40%
                          (Cost del            (Valoració            (rànking
                       desplaçament)          Contingent)           contingent)
pessetes/visita*           1.231,5               1.428                 3.324
pessetes/any**          342.494.928           397.143.936
pessetes totals***     3.424.949.280         3.971.439.360          924.444.288

* suposant una ocupació mitjana de dues persones per vehicle en el càlcul del
cost del desplaçament i incloent-hi els costos de combustible, temps i allotjament..
** suposant constant el nombre de visites (278.112) al nivell de 1996.
*** amb una taxa de descompte del 10%.

Resumint encara més, el valor recreatiu anual del parc es pot estimar en uns 400
milions de pessetes.

Tot i que el valor obtingut només es refereix als visitants al parc, i no pas al que li
atribueix el conjunt de la societat, que seria superior, es pot observar com el flux
anual de beneficis recreatius està clarament per sobre del pressupost anual del
parc. En altres paraules, estaria socialment justificada una despesa superior a la
que l'administració li dedica actualment a l'únic parc nacional a Catalunya si això
ajudés a la conservació dels atractius naturals de la zona.

De manera semblant, es pot intuir que l'ampliació del parc ha estat ben justificada,
malgrat la polèmica que va generar i els retalls soferts sobre la proposta original.
Amb tot, caldria realitzar una anàlisi cost-benefici (que els mateixos autors estan
en procés d'estimar) per poder justificar aquest resultat numèricament.


8. Bibliografia


Bateman, I. (1993) "Valuation of the environment, methods and techniques:
     revealed preference methods" in R. K. Turner (ed.) Sustainable
     environmental economics and amangement. Principles and practice.
     London: Belhaven Press.
Brown, W. i F. Nawas (1973) "Impact of aggregation on the estimation of outdoor
      recreation demadn functions" American Journal of Agricultural Economics,
      vol. 55, pp. 154-157.
Carson, R., N. Flores, K. Martin i J. Wright (1994) "Contingent valuation and
      revealed preference methodologies: comparing the estimates for quasi-
      public goods" Discussion Paper 94-07, Department of Economics,
      University of California, San Diego.
Clawson, M. (1959) Methods of measuring the demand for and value of outdoor
      recreation. Washington: Resources for the Future.
Freeman III, A. M. (1993) The measurement of environmental and resource
     values. Washington: Resources for the Future.
Hanemann, M. (1984). "Welfare evaluation in contingent valuation experiments
     with discrete responses" American Journal of Agricultural Economics, vol.
     66, pp. 332-341.
Hotelling, H. (1947) "The Economics of Public Recreation" in The Prewitt Report.
       Washington: Department of the Interior.

Knetsch, J. i R. K. Davis (1966) "Comparisons of methods for recreation
      evaluation" in A. Kneese y S. Smith (eds.) Water Research. Baltimore:
      Resources for the Future.
Mitchell, R. C. i Carson, R. (1989) Using surveys to value public goods: the
      contingent valuation method. Washington: Resources for the Future.
MOPT (1992) Recomendaciones para la evaluación económica. Coste-beneficio
    de estudios y proyectos de carretera. Madrid: Dirección General de
      Infraestructura del Transporte Ferroviario del Ministerio de Obras Públicas y
      Transportes.
NOAA (1993) "Natural resource damage assessments under the Oil Pollution Act
    of 1990" Federal Register, vol. 58, núm. 10, 15 de gener, pp. 4601-4614.
NOAA (1994) "Natural resource damage assessments; proposed rules" Federal
    Register, vol. 59, núm. 5, 7 de gener, pp. 1062-1191.
RIERA, P. (1994) Manual de valoración contingente. Madrid: Instituto de Estudios
     Fiscales.
RIERA, P., C. Descalzi i A. Ruiz (1994) "El valor de los espacios de interés natural
     en España. Aplicación de los métodos de la valoración contingente y el
     coste del desplazamiento" Revista Española de Economía, monográfico
     "Recursos naturales y medio ambiente", pp. 207-229.
Smith, K. V. (1991) "Household production functions and environmental benefit
      estimation" in John B. Braden i Charles D. Kolstad (eds) Measuring the
      demand for environmental quality. New York: Elsevier Science Publishers.

				
DOCUMENT INFO
Shared By:
Categories:
Tags:
Stats:
views:5
posted:8/7/2012
language:
pages:12