Docstoc

Miralls - ETC - edifici d'estudiants · sala teatre · sala cinema

Document Sample
Miralls - ETC - edifici d'estudiants · sala teatre · sala cinema Powered By Docstoc
					 Miralls
Àlies- Pretèrit
Ja està, ho has aconseguit, bravo per tu. Has tardat potser massa temps en adonar-te’n,
però això ha passat, pots estar content, has vist la resposta com un càntic celestial, una
abraçada de la delicada Afrodita, un petó del mateix diable, una espina acompanyada
d’una rosa. Mires fixament com un depredador a la seva presa el petit i tot i així
cridaner rectangle del ferrocarril que indica que la pròxima parada serà la Universitat
Autònoma. Si tot surt bé - ja saps que sortirà bé, has fet tot el possible per aconseguir
que el malenconiós i pútrid dubte no corqui les teves profundes i profanes fantasies, els
teus plans, diabòlics potser, però essent maquiavèl·lic pots tenir la consciència clara- ja
no tornaràs mai més. No odies la universitat, ni la seva gent, ni tan sols la seva
arquitectura, sinó que detestes l’avorriment, aquell fastigós avorriment que contrasta
amb les aventures que has llegit i que desitges toquin a la teva porta. Però això canviarà,
ja no tornaràs a escoltar converses alienes, a somniar amb impossibles, a perseguir a
aquella noia que tant t’ha penjat i que et conformes a veure rere les finestres, a l’espera
que una mirada t’activi com el foc del mateix Prometeu.

Ja queda poc, quinze...deu...només cinc minuts. Cinc minuts et separen del teu destí, el
teu veritable destí, no aquell que suposadament comparteixes amb els teus companys de
ferrocarril, aquells que escolten iPod’s que no et pots permetre o parlen entre ells lluint-
se de les seves darreres conquestes. Saps que no ets pas com ells, no et creus superior ni
inferior, però sempre has sabut que hi havia un petit organisme creixent al teu interior,
una bèstia afamada que desitjava més, passar a la història, creuar la línia que separa la
normalitat d’això estrany, increïble, benvolentment tortuós, àcidament dolç. Només
queden trenta segons, mires per la finestra del ferrocarril i t’adones que tremoles,
tremoles més que mai, com una necessitat urgent d’explotar i espargir el teu esperit
indomable per tot el vagó. Veus la vila universitària, veus els teus companys cap a la
universitat, veus la plaça cívica amb el seu rellotge qual Big Ben observant tots els
vianants que li retornen mirades de sincera admiració. I llavors et prens els narcòtics
que has estat guardant a la teva mà dreta, amb una força demencial i sents com la calor
corporal ha començat a desfer-los. Notes com baixen per la teva gola, ofegant les teves
paraules, fent callar els teus crits. Llavors et mires al mirall improvisat que provoca la
finestra del ferrocarril, et perds en la teva pròpia mirada i et sembla que el món
desapareix, que tot s’acaba o que tot comença, veus les portes que tant has esperat a
veure, i llavors tot desapareix, es fon en un núvol de plaer, i llavors saps que l’has
aconseguit, has creuat la frontera, i si tot surt bé ja no tornaràs, vols veure què hi ha a
l’altra banda, que s’amaga sota el secret dels miralls, els admirats cristalls que ja van
haver engolit l’Alícia temps enrere. En el moment en que el ferrocarril s’atura somrius,
ho has aconseguit.




Em desperto sobtadament, el sol il·lumina les meves faccions i molesta suament el meu
esperit tranquil i adormit que fins ara ha gaudit d’una pau massa idíl·lica. Miro al meu
voltant i escolto el so de les portes del ferrocarril a punt de tancar-se, l’incessant i
marejador xiulet que m’indica que si tardo més de cinc segons en creuar la porta hauré
de baixar a la següent parada. En efecte, estic a l’autònoma, a la rutinària autònoma,
corro veloçment i arribo a sortir a l’exterior, entre mirades de divertida reprovació per
part dels meus acompanyants. Arribo a la plaça cívica encara mig adormit, amb
l’esperança que les quatre hores que m’esperen siguin el més tranquil·les possible. Em
noto estrany, sento que alguna cosa ha succeït però no arribo a entendre què, com si
acabés de néixer una altra vegada, o com si hagués estat mort per una mil·lèsima de
segon i una força sobrehumana m’hagués aixecat del cementiri de somnis. Només quan
em trobo davant del rellotge de la plaça cívica sóc capaç d’adonar-me que tinc una cosa
a la mà esquerra, unes petites pastilles blanques que, ja mig desfetes, llenço al primer
contenidor que trobo, conscient que no recordo haver-les agafat en cap moment.
Lentament vaig recuperant la capacitat auditiva que sembla he perdut a causa del somni
al ferrocarril, intento recordar a quina parada vaig pujar, però sembla que hi ha núvols a
la meva memòria, una boira irrefutable que m’impedeix recordar el meu passat, o futur,
tot costa massa. Tan bon punt arribo a classe em trobo amb la mirada dels meus
companys, o almenys d’aquells que s’han assabentat de la meva arribada, no noto res
estrany en les seves pupil·les exhaurides pel pas del matí, però és com si fossin altres,
més velles, més sabies, o simplement altres. El cap em dóna voltes, i potser es per això
que quan alguns dels companys intenten demanar-me dubtes sobre el que sigui només
sento la necessitat de marxar, d’abandonar una opressió que sembla em condueix a la
desesperació d’un condemnat a mort. Surto als jardins de la universitat i a gaudir d’una
gespa que trobo més verda que mai, encara no sé perquè, però sentia que necessitava la
presència d’una constant, una cosa que no hagués canviat al meu univers, i allà hi és,
verda com sempre, una mica humida, fruit d’una matinada fresca i reconfortant. Tanco
els ulls i penso en el cel, el meu cel, un cel que ja no sembla el que em mirava cada
matinada quan arribava, quan despertava, quan...en fi, que no és el meu cel. Sento uns
passos innocents que s’apropen a mi i ràpidament cerco al meu perseguidor amb els ulls
atrets per la sorpresa d’un nou arribat. Els seus ulls verds em tornen una mirada
preocupada, la teva fugida ràpida i fugaç de l’aula no ha estat una idea molt intel·ligent,
em diu. El Pol és probablement una de les persones que més sap dir en menys paraules,
té un cert do per això, per simplement deixar fluir els seus pensaments com qui deixar
anar una barca a la deriva, una barca que tant si fa bon temps com una tempesta arribarà
al seu destí. S’acomoda al meu costat i, sense esperar cap resposta, em demana què ha
passat, per què he deixat que el color abandoni el meu rostre. No sé veritablement què
respondre, a qualsevol altra persona podria haver simplement alleugerat el problema,
haver-lo convertit en una cosa sense cap mena d’importància, però el Pol se n’hauria
adonat, ell sempre ho fa. Torno a tancar els ulls amb la sensació que continuo en un
somni, en una maleïda estació paral·lela, que he baixat en un altre lloc, en una altra
universitat, i que estic parlant amb un altre Pol. Veig que no estàs molt motivat, avui
eh?, demana amb un somriure que hauria de fer fugir totes les meves pors.
Malauradament, no funciona, bàsicament perquè no sé si són pors el que ataca les
meves esperances, sinó una soferta dosi de veritat, de realisme. No ho sé, tot em sembla
estrany, respon amb un to de veu massa neutre, massa sospitós.

Ell posa els ulls en blanc i cerca el mateix punt del cel ennuvolat que jo estic mirant, a
l’espera potser de trobar en el cel celestial la causa de la meva preocupació infantil i,
fins i tot, ingènua. Això es per la Lídia, no?, demana amb un somriure picaresc, extret
probablement de qualsevol sèrie adolescent del moment. Durant uns pocs segons m’és
impossible entendre el seu comentari, com si acabés d’escoltar per primera vegada el
nom de la tant-important-per-mi Lídia. Súbitament, com un centelleig al meu cap, la
Lídia ja té un rostre, unes faccions purament definides, com tocades pel més fràgil dels
arquitectes, el més blanc dels marfils i els ulls tan blaus que posen gelós al mateix cel.
Però no, ella no és la causa dels meus mals, la nostra relació inventada és una cosa que
mai funcionarà, una d’aquelles aventures de teatre grec on ja he començat potser massa
aviat a mirar cap enrere. Nego amb el meu cap provocant una mirada sorpresa per part
d’en Pol, que torna a mirar l’infinit a la trobada del motiu dels meus mals. No li dic que
pari, que deixi de pertorbar la meva tranquil·litat i que torni a classe amb la resta del
ramat, però una part de mi, aquella petita veu que no para mai de cridar, em diu que no
faci pas això, que he d’arribar a la fi d’aquesta incapacitat moral d’aixecar el cap i
deixar-me de tonteries, i que si algú pot esbrinar la causa del meu desconcert, aquest és
el Pol. Una altra vegada per la Marina, oi? Ara sí que somriu sense cap mena de
vergonya, com si acabés de xocar amb una veritat tan irrefutable com que dos més dos
sumen quatre. Amb la Marina no passa el mateix que amb la Lídia, puc recordar
perfectament la seva aparença, la seva aroma, el seu somriure angelical que em va
dedicar aquella nit de tardor a la vila universitària, la seva sensibilitat de ser, la seva
capacitat per simplement saber estar a qualsevol lloc i semblar una peça més del
mecanisme, però una peça brillant, una minúscula pertorbació a l’univers amb
l’absència de la qual tot s’acabaria exhaurint violentament. La Marina, quantes vegades
havia somniat amb ella, en aquell moment m’hauria estat impossible determinar-ho, una
estranya constant a les meves fantasies, un impossible clixé dels meus somnis, tant els
puerils com els més agosarats de tots. És el Pol qui em desperta dels meus idíl·lics
somnis d’estiu. Ara aplaudeix commogut pel seu encert, rient com un nen petit mentre
repeteix el nom de la Marina en un espectacle que inclús hauria de resultar insultant. És
més fàcil del que creus entendre’t, em diu mentre es recolza al meu costat amb un
esperit triomfador, sempre és per una d’elles, sempre...no falla mai.

El miro fingint una molèstia que sé que no funcionarà, després de tot té raó, és aquella
por a la solitud el que m’incita inconscientment a estimar les imatges que els meus ulls
projecten sobre qualsevol noia, una necessitat bàsica de restar amarrat a algú, protegit
de la tempesta. I és per aquest mateix motiu que ara em sento a la deriva, desproveït de
la meva realitat, absent. Tinc records de llocs, persones, sensacions, però sóc incapaç
d’entendre què està passant, perquè em semblen aliens, i el que és més important, per
què no paro de donar voltes a uns símptomes que podrien ser explicats clarament com
un mal dia. Va, no et mengis el cap, no val la pena, després de tot ja saps el que va
passar el dissabte. La veu d’en Pol m’arriba des de molt lluny, com una ombra d’un
fantasma que ha perdut la seva direcció, com un missatge en una ampolla la tinta del
qual s’ha esborrat amb el pas del temps. Ei, desperta!, el crit molest del Pol ve
acompanyat per la llançada d’una petita pedra que, al no anar massa ràpid i tenir encara
els reflexos justos, puc agafar amb la mà esquerra amb una destresa similar a la d’un
peresós cansat. En Pol em mira sorprès, sempre havia pensat que eres dretà, em
confessa amb una sorpresa evident. Jo el miro una mica estranyat i condueixo la meva
mirada a la mà on tinc la pedra, en efecte, es tracta de la mà esquerra. Com si acabés
d’adonar-me al darrer minut que era esquerrà, intento obviar aquest detall, però és com
una veritat inevitable, una estranya coincidència. Mai t’has aixecat un dia pensant que
et trobes en un lloc diferent, que no et pertany?, vaig demanar sense espera d’una
resposta. En Pol em mira preocupat, s’ha assabentat que no és per la Marina, que
aquesta vegada no és el meu inexpert cor el que necessita suport, sinó el nen del meu
interior que fins ara havia somniat amb dragons i estels. Llavors em dona un enigmàtic
somriure, com el d’un vell llop marí que ho sap tot de la seva amant blava i
tempestuosa, i em dedica una de les seves respostes misterioses, que o bé ho poden
significar tot o simplement res, cada dia, em diu, com si sabés que no el creuré, que mai
ho podré arribar a creure.

Però el crec.




Els dos estudiants s’aixequen, un d’ells es troba un tant trist, sembla desapassionat,
com si li haguessin trencat una fantasia o un somni molt preciós que sap que mai es
tornarà a repetir. L’altre en canvi, més altiu i divertit, somriu mentre avança amb una
alegria que potser es veritable o fingida, una cosa que mai arribarem a entendre. L’
estudiant trist camina en direcció al pont que comunica les facultats amb la plaça cívica,
mentre que el seu company, l’altiu, sembla que l’intenta convèncer d’anar cap a classe.
L’enrenou del voltant impedeix determinar què és el que diuen, però la conversa acaba
amb uns quants insults d’amics i un somriure planer per part de l’estudiant trist.
L’estudiant trist, al qual podem dir-li Martí, és el primer en arribar a l’altre extrem del
pont, el seu company, al qual a partir d’ara direm Albert, es queda conversant amb un
grup de noies que sembla li fan gràcia. Tots dos caminen ara un al costat de l’altre, com
dues peces que no poden evitar anar sempre juntes, incapaços de funcionar sense el
suport de l’altre. Giren i es dirigeixen a l’hemeroteca, parlant entre murmuris que es
perden a una matinada calorosa de primavera a la universitat autònoma. Martí diu
alguna cosa d’adormir-se al ferrocarril, a la qual l’Albert contesta que no s’ha de
preocupar, que això li ha passat alguna vegada a tothom, que no s’ha de preocupar.
Martí diu no se què d’haver viatjat cap a un altre món, l’Albert fa una referència a una
pel·lícula i somriu divertit, en Martí respon amb un puny amistós al pit. Aquest darrer
acte un tant difícil d’interpretar tractant-se de dos amics desencadena una persecució
irrefrenable fins arribar a l’hemeroteca, on la mirada recelosa i censuradora dels
bibliotecaris dóna per acabat aquell joc. Pugen per l’ascensor després d’una petita
discussió sobre si és millor l’aparell tecnològic o les meravelloses escales. Martí opta
per l’ascensor, està massa cansat per pujar escales, l’Albert el fa sentir culpable i es
mofa del Martí, però finalment accepta les seves pretensions. Ells encara continuen
parlant de l’estat d’ànim d’en Martí, i fins i tot el seu amic, Albert, amb qui sembla
comparteix una relació de confiança absoluta, nota que una cosa estranya succeeix, com
si el seu amic hagués estat víctima d’una maledicció obscura i macabra. La seva
conversa desvaria, no arriba a cap idea concreta i les bromes febrils ocupen gairebé la
major part del trajecte cap a la vila universitària, on podem suposar viu l’Albert, ja que
al començament de la narració vàrem poder comprovar que el Martí havia arribat amb
ferrocarril a l’estació.

El primer comentari que sembla sorprendre l’Albert és que en Martí portava unes
pastilles a la mà esquerra al ferrocarril, i que sembla no recorda d’on les ha tret
exactament. El silenci segueix el comentari com l’aroma fastigosa de la mort, una marca
inevitable que la tensió acaba de ser, com a mínim, presentada. L’Albert incita el seu
amic amb paraules a descobrir el que ha passat, però ell es manté reservat, aliè,
probablement cercant a la seva memòria els passatges que ha perdut pel camí.

I dius que no recordes res? Pregunta l’Albert, la seva veu es perd entre les dels
estudiants que circulen en direcció contrària fent cas omís als nostres protagonistes, que
arriben a la piscina, tancada eternament com un animal en captivitat, en completa
hibernació durant una primavera que intenta erosionar el pes de les seves darreres
bategades. En Martí mira distret l’infinit i busca algun punt a la vila que li permeti
abandonar l’ interrogatori del seu amic, que tot i que li resulta tan apassionant com a ell,
comença a espantar-lo. L’Albert s’atura i posa la seva mà a l’esquena del Martí,
aconseguint que aquest aturi el seu pas de fugitiu, com si estigués veritablement fugint
d’una resposta que el persegueix a cada segon, a cada passa, a cada batec del seu cor.
¡El cor! Crida inconscientment en Martí, i ràpidament, com si acabés de trobar l’arrel de
tots els seus mals, es porta la mà al pit i, després d’uns quants segons de recerca
frustrada, troba aquella petita màquina capaç d’alimentar tant el seu físic com el més
secret dels seus pensaments. L’Albert el mira amb una expressió divertida, afirmant que
és impossible que s’hagi trobat el cor en el lloc on reposa la seva mà, ja que tot i no ser
un expert en anatomia, recorda que aquest es troba a la part esquerra del cos, i no a la
dreta. En Martí, pàl·lid, espantat, com un somiador que acaba de despertar del seu
somni, agafa la mà del seu amic i la posa al pit, al mateix lloc on la seva mà havia estat
uns segons abans. Nosaltres, com espectadors allunyats de l’escena, podem començar a
suposar el que ha passat, i quan observem que les faccions de l’Albert es tensen formant
una mofa burlesca d’una màscara de carnaval podem donar per suposat que les nostres
suposicions són correctes, i que en efecte, durant el viatge en ferrocarril alguna cosa
més que la memòria del Martí ha estat afectada. . Cap dels dos diu res durant una bona
estona, ens costa calcular exactament el temps, però podem dir que resulten uns cinc o
deu minuts, el temps que triguen en arribar a l’habitació de l’Albert, que és el primer en
parlar, donant-nos a entendre que és l’agosarat del grup, el valent que pronunciarà les
paraules màgiques que tots dos han estat cauts de dir al mig de la vila. Ets realment el
Martí? Òbviament no pronuncia el nom de Martí, hem de recordar que aquest és el nom
que hem volgut donar-li per mantenir el seu anonimat durant tot el relat i evitar així que
la seva experiència pugui caure en mans equivocades. Albert comença a preparar-se una
infusió estranya que més endavant descobrirem, gràcies a la conversa dels amics, que es
diu mate. Martí s’asseu i ofega les seves mans pàl·lides a la cabellera rossa que cau
desordenada i despentinada sobre la seva esquena. L’Albert, guardant certa distància,
prepara la infusió sense apartar la mirada del seu amic, confós. No se qui som...és com
si, tot fos diferent, com si jo fos diferent, abans t’he demanat si alguna vegada t’havies
sentit així, això ho deies de veritat o ha sigut un altre dels teus moviments irònics?
Demana l’un, silenciós, expectant. L’Albert no sap què dir, l’aigua ja bull i té una
oportunitat per retardar més la seva resposta, que ha d’arribar per força en un interval
proper als cinc minuts. No ho sé, Martí. T’aixeques al ferrocarril, no saps si has pujat a
la parada de Provença o la de Plaça Catalunya, abans eres dretà i ara ets esquerrà... i el
més important, el teu cor sembla haver decidit fer un tour pel teu cos. Què vols que et
digui? No, mai m’havia passat això. En Martí ja esperava aquesta resposta, però haver-
la escoltat directament del seu amic i no del seu cap, del qual ja ha pogut comprovar que
no pot confiar, l’ajuda a creure que això sí és real. Vols un mate? Demana l’Albert, a la
qual cosa Martí respon que no, que no vol res, o ho vol tot, no ho sap pas. Els dos es
queden en silenci i l’únic soroll que trenca el silenci sigil·losament, com si tingués por
de pertorbar aquella tranquil·litat idíl·lica és el xuclar de l’Albert per una petita vara
metàl·lica que suposem, des de la nostra absoluta ignorància, serveix per beure aquest
mate. És normal, en aquesta pau tan pròpia dels boscos grecs mitològics on el cant de
les nimfes fa callar els murmuris del vent, que el so del timbre els espanti en primera
instància i faci que el Martí s’hagi de posar la mà a la part esquerra del seu pit, cercant
el cor, i que en un moviment que a nosaltres, els espectadors aliens, ens resulta divertit,
la recondueixi fins al lloc on minuts abans s’ha adonat es troba ara el seu cor.




Em vaig despertar amb ganes de cuinar. Això es una cosa completament nova per a mi,
potser el fet que les meves companyes de pis hagin comprat un forn elèctric ha activat la
meva vena culinària o simplement el no tenir res a fer aquests dies després de l’horrible
i inacabable setmana d’exàmens m’hagi conduït a fer qualsevol cosa que s’escapi dels
llibres d’estudi. Reconec que m’he aixecat una mica tard, les meves companyes ja se
n’havien anat i ara tinc el pis per a mi sola, sense cap necessitat de cuidar el soroll que
puc arribar a causar al despertar m’aixeco i arribo a la sala d’estar. Allà encenc el meu
portàtil, un de petitó i blanc que probablement hagi caigut més vegades que un nen en
bicicleta però que cada dia continua somrient com si fos el primer. Jo me l’estimo, no
com l’estimo a ell, però sí el suficient com per alegrar-me cada matí quan l’encenc i puc
comprovar que encara és viu. La música comença a sonar quasi a l’instant que obro
sessió, la música és una cosa que sempre m’ha acompanyat, des que era una nena de poc
més de tres o quatre anys. L’afició del meu pare als Beatles o el caràcter rebel dels
Rolling de la meva mare m’havien imposat una capacitat quasi innata per emular tota
classe de melodies acompanyada únicament de la meva guitarra i els meus xiuxiueigs.
Els meus cabells castanys es troben completament al vent, ocupant dimensions
estratosfèriques i demanant a crits que per favor els doni forma amb una gometa, que
ràpidament controla l’explosió de cabells que més d’una vegada havien sigut aclamats
per ell entre somriures. Ja preparada, o al menys amb els Beatles i el seu Drive my car
de fons m’enfronto al meu enemic, el forn elèctric negre i bufó que em mira com si
estigués completament segur que no en tinc ni idea de com fer-lo servir. Busco
ràpidament a la web alguna recepta que pugui sorprendre les meves companyes una
vegada arribin i trobo un pastís de xocolata que pot meravellar a qualsevol cuiner
professional. A punt de començar m’adono que no tinc farina, mai n’he comprat i fins
ahir em pensava que mai ho hauria de fer. Ja amb una excusa per visitar-lo em poso un
abric, unes esportives que m’han acompanyat des de ja fa uns anys i surto al carrer de la
vila, aquell lloc apartat de la resta del món on els estudiants han creat la seva pròpia
dimensió. Ell, a partir d’ara podem dir-li Oscar Wilde – el nom del meu escriptor
preferit i un bon pseudònim pel meu enamorat- es troba a la porta contigua a la meva, i
això facilita l’haver de vestir-se per combatre un fred que, tot i que sembli hagi
desaparegut del tot, encara ens sorprèn de tant en tant.

Toco el timbre i sento els passos que s’apropen ràpidament, com si acabés d’arribar al
moment oportú i algú s’hagués “salvat per la campana”. La porta s’obre i allà es troba
ell, Oscar Wilde, em dedica un somriure sincer i acaricia els meus llavis amb els seus,
sento el picor característic de la seva barba incipient sobre la meva pell i ric amb les
pessigolles que sempre em fa. Ell em deixa passar tranquil·lament sense cap mena de
pregunta, tot i que puc esbrinar per la seva mirada pertorbada que alguna cosa no va del
tot bé, que ha rebut una notícia impactant que li impedeix compondre els versos poètics
que m’hauria dedicat de manera grandiloqüent com cada matí, tot i sabent com em
molesta allò. És entrar a la seva sala d’estar i veure’l a ell, el seu amic inseparable i
probablement la causa de la gran majoria dels seus problemes i maldecaps. Com que no
sé pas qui acabarà llegint aquest relat també hauré de protegir-lo a ell, per tant a partir
d’ara li diré...Rodion Raskólnikov – el turmentat personatge de Dostoievski, la
personalitat retrospectiva i complicada del qual és un perfecte exemple per definir-lo.
Doncs allà estan els dos, Oscar Wilde tanca la porta i es posa al meu costat, esta bevent
mate, aquella beguda típica del seu país d’origen que tot i que presenta una aroma com a
mínim agradable, el seu sabor sempre em produeix una repulsió que simulo obviar, tot i
que ell ja sap que em desagrada profundament, la qual cosa l’obliga a donar-me’n
encara més fins que acabo confessant la veritat. Mentre que el meu Oscar Wilde sembla
distret, Rodion Raskólnikov torna a estar acompanyat del núvol de depressió i confusió
que sempre el sol guardar, com una mare amb el seu fill encara massa jove per
enfrontar-se al món exterior. Tot i així, no he escollit aquest pseudònim per l’actitud
depressiva que el corca ara mateix, sinó per la seva mentalitat obscura i tancada, massa
complexa, perfecta per què el meu Oscar Wilde pugui entretenir-se una estona abans
d’una visita nocturna. Ara és diferent, ara realment em preocupa, no és que el conegui
massa, però puc notar que es troba malament, potser massa malament, el que encara em
dóna més la raó pel seu pseudònim. Rodion Raskólnikov em mira amb uns ulls que
semblen a punt d’estellar en llàgrimes i em demana si noto alguna cosa diferent en ell.
Abans de respondre miro a l’Oscar Wilde, a veure què diu ell, i sobtadament comença a
explicar-me una història de ferrocarrils, de cors que viatgen i canvien de lloc i de
dretans que ara es tornen esquerrans. Tot i que Rodion Raskólnikov es mostra una mica
enfadat en un principi perquè Oscar Wilde ha rebel·lat el seu secret, a la fi acaba
assentint aquella història fantàstica, per la qual cosa no puc fer res més que creure’l.

Tu què n’opines, d’això, Emma Bovary?- Em demana l’Oscar Wilde. No és que em
digui Emma Bovary, ni que hagi estat una creació magnífica de Flaubert destinada a
sofrir per culpa dels meus amants, però ja que tothom té un pseudònim jo no podia ser
menys. Dubto una mica, després de tot no acabo de comprendre si es tracta d’una broma
o de si realment estan demanant-me consell. Heu pres alguna droga? Demano intentant
comprovar si es tracta d’una broma o no, amb un to una mica alegre i potser massa
burlesc, tenint en compte la reacció dels dos herois literaris. Ara seriosament, no ho sé,
mai havia escoltat una cosa així, i tu encara penses que no et correspon aquest lloc, que
no ets aquí? Demano amb una certa intriga, al que ell afirma solemnement. El fet de no
percebre cap mena de riure per part del meu Oscar Wilde em fa posar nerviosa, aquella
historia ha de ser més verídica del que m’imagino. És com si no fos ell mateix, a
veure... conec el Rodion Raskólnikov des que vàrem arribar a la facultat i mai ho havia
vist així, no està trist o malenconiós com últimament, sinó que està confós,
completament confós. Rodion Raskólnikov, majestuós, compartint una tranquil·litat
digna de reis, continua afirmant amb el cap els missatges del meu Oscar Wilde. Sabeu
qui es el Giordano Bruno? Demano encara que sé quina és la seva resposta, tot i tenir
uns pseudònims potser massa literaris que podrien fer suposar a qualsevol lector que són
àvids lectors, tant l’Oscar Wilde com el Rodion Raskólnikov són poc lectors, i no
comprenen la màgia dels llibres tant com a mi m’agradaria. Ells dos ho neguen
desconcertats, cap d’ells s’atreveix a intuir-ho, després de tot els resultats podrien ser
nefastos. Només el porto a la conversa perquè tenia una visió de l’univers una mica
estranya, la del mons infinits. Explico sense molta cura, no estic gaire segura del que
estic dient, però alguns fragments m’han portat a aquesta conclusió, i el fet que el nom
del controvertit Giordano Bruno hagi acudit de manera tan inesperada el considero una
senyal, una senyal que no puc obviar.

Els mons infinits? Demana el Rodion Raskólnikov, encara més confós si pot ésser així,
convençut que els seus problemes no tindran una resposta fàcil i senzilla.
Afortunadament per a mi, el meu Oscar Wilde m’ha entès, o al menys això és el que
crec quan menciona, una vegada ha apartat els seus llavis de la bombilla del mate. Això
és com el conte del Lewis Carroll, el de l’Alicia i el mirall, no? Somriu astutament, i jo
el segueixo adonant-me que té raó, aquest és sense dubte l’exemple perfecte per
entendre el que vull dir. Rodion Raskólnikov sembla que acaba d’entendre el meu
comentari, però això no fa que del seu front s’esborrin les primeres arrugues juvenils.
Vols dir que he creuat a una altra dimensió? Però llavors d’on vinc?...I perquè em
coneixeu? Entenc la seva preocupació, i també començo a veure les coses des del seu
punt de vista, com si realment no estiguéssim parlant d’una de les meves històries sinó
d’una realitat veritable i sincera. Conec a Rodion Raskólnikov, almenys el suficient com
per saber que aquell individu que està assegut a un dels sofàs del pis del meu Oscar
Wilde és el Rodion Raskólnikov, o almenys una persona que s’assembla increïblement a
ell, que té els mateixos records, o almenys la gran majoria, i que sembla es troba
completament confós. Llavors tu no ets el nostre Rodion Raskólnikov, sinó el Rodion
Raskólnikov a través del mirall? Pregunta l’Oscar Wilde ja amb un irrefrenable
somriure als seus llavis. No puc evitar riure d’aquella manera que tanta gràcia li fa, les
meves galtes vermelles, les meves dents fugint del refugi que formen els llavis amb els
que li faig petons i l’alegria instantània que el Rodion Raskólnikov no capta. Ell es
manté en silenci, mirant-nos fixament, no està enfadat, està atrapat al seu bucle, un
bucle que no sap gaire bé on el condueix, però que l’ha aïllat de nosaltres, com una
barrera de gel àrtic que mai es trencarà.

Va, Rodion Raskólnikov, tu pots, no et mengis el cap, només estem dient bromes, oi
que ets el nostre Rodion Raskólnikov? El Rodion Raskólnikov que va caure la setmana
passada, el Rodion Raskólnikov enamoradís que sempre estima a totes i cadascuna de
les noies que li dediquen uns pocs segons amb la mirada, donant-les el seu cor ja cansat
de ser rebutjat, oi que sí Rodion Raskólnikov? Miro al meu Oscar Wilde encara amb el
riure a la cara, és en aquells moments quan ens mostra la seva veritable llum, aqueixa
capacitat que té per meravellar a tothom i animar a qui més deprimit i perdut estigui,
com una brúixola en mig d’un pantà, un mapa sentimental que sempre sap el que ha de
dir a cada moment.

No ho sé, no ho sé pas. Aquesta és la resposta del Rodion Raskólnikov, es nota que ja
no vol saber res més, però sobtadament, com un d’aquests pensaments que es colen a la
nostra ment, el Rodion Raskólnikov es treu la samarreta esperançat, com si alguna cosa
en les paraules del meu Oscar Wilde poguessin haver despertat un raig d’esperança en la
seva desesperació. Llavors es mira aquell cos prim i esquàlid, cercant a la seva esquena
una cicatriu que arribo a entreveure uns centímetres per damunt dels pantalons. Ell
també la localitza, i el seu rostre encara es torna més pàl·lid, més absent de vida, més
mort, més demacrat, més fantasma, més Rodion Raskólnikov que mai, com si acabés de
trepitjar el cos moribund de la usurera i la seva germana. El meu Oscar Wilde també
emmudeix, no diu res en absolut, per tant sóc jo l’única que pot trencar un silenci que
amenaça en provocar una crisi nerviosa a qualsevol dels meus acompanyants. Què ha
passat? El silenci és la meva resposta, però ràpidament sento les mans del meu Oscar
Wilde rodejant la meva cintura, enllaçant-me en una abraçada que sento que ell
necessita més que jo. Emma Bovary, ell... la cicatriu... La caiguda de la setmana
passada, la cicatriu es trobava...a l’altra banda. Rodion Raskólnikov...a través del mirall.
Rodion Raskólnikov ens mira espantat, s’ha adonat que tant l’Oscar Wilde com jo ens
hem allunyat una mica, no sabem gaire bé perquè, però estem convençuts que ell no és
el nostre Rodion Raskólnikov, sinó un altre, i ell ho sap, però a la vegada no ho sap, o
això vull creure.

Qui sóc, Oscar Wilde?...On estic, Oscar Wilde? Són les seves primeres paraules.

Respon-me, Oscar Wilde...per favor.




Ell s’ha escapat, sap que ha de ser sigil·lós, sap que no ha d’aixecar cap sospita. Com
una ombra es mou entre els apartaments d’aquell paradís d’estudiants, intentant no ser
vist, cercant qualsevol tros de menjar que pugui fer callar una fam que el persegueix des
de fa innumerables dies. No es cansa mai, té un esperit sencer disposat a lluitar, a lluitar
contra la mort que el persegueix i aquells que el volen capturar, té un esperit sencer, un
esperit sencer. Això és el que es repeteix una i altra vegada, com si fos la força de les
paraules el que l’animés a seguir lluitant, a seguir vivint un segon més, i un altre.
Escolta veus i s’espanta, sap que si el localitzen no tardaran molt en alertar a la
seguretat del campus de la seva presència. Les veus parlen en un idioma que desconeix,
o que millor dit fa anys que no sent, com un dialecte d’una llengua que va aprendre
temps enrere, massa temps. Són tres veus, tres veus sí, dos d’elles es corresponen amb
nois, i la tercera es una veu dolça i suau com la brisa marina, una veu preciosa de la qual
tothom podria caure enamorat. Ell pensa i s’assabenta que han de ser estudiants,
probablement. Troba un refugi parcial als contenidors, i els veu passar d’amagat,
escoltant atentament la seva conversa, com si estigués en aquell mateix instant en part
atrapat per la veu d’aquella noia de cabells castanys i mirada somniadora. Ell els
segueix lentament, passant completament desapercebut i amb una mescla d’admiració i
por, després de tot no acaba de comprendre de què són capaços aquells tres personatges
que es dirigeixen tranquil·lament al recinte de facultats. Una vegada que ha controlat els
batecs del seu cor accelerat és capaç de començar a sentir els seus comentaris, no els
entén, però sí que pot percebre l’angúnia en aquelles veus perdudes, com si el tema que
discuteixen és de vital importància.

-Està clar, Joan, o al menys jo ho veig molt clar, algú te l’ha jugada, i tenint en compte
el que ha succeït, potser que hagis estat tu mateix, vull dir, el teu jo de darrera el
mirall... - Dos d’ells caminen agafats de la mà, el tercer, el suposat Joan, camina una
mica més enrere, lluitant potser amb els seus pensaments i pors, després de tot aquella
conversa sembla girar al seu voltant. El perseguidor no pot evitar sentir una mica de
simpatia pel tal Joan, a qui ara ha tomat el torn de paraula

-Vols dir que jo mateix m’he intercanviat de...dimensió? – Sembla estar dient una
beneitura, i fins i tot ell, el seu observador extern, tot i no entendre perfectament aquell
idioma, entén la sensació de frustració i el seu cor s’amaga, com si estigués ferit. – Per
què el jo d’aquest cantó del mirall voldria canviar-se amb mi? Què l’hauria conduït a
fer això? I si jo tinc els seus records ell tindrà els meus?- La que respon en aquesta
ocasió és ella, la divinitat amb cos de jove que sembla aturar el temps amb la seva
presència.

-Potser ell t’ha enganat. Potser el nostre Joan estava cansat d’aquesta rutina,
d’aquesta vida, després de tot ningú podria dir que fos una persona contenta... Jo crec
que va descobrir la dimensió de darrera el mirall, i potser va veure que les coses li
anaven millor al Joan del mirall i va trobar la manera de fer un intercanvi.-
L’estudiant que camina al seu costat separa els llavis amb una pisca d’entusiasme, com
si junts estiguessin escrivint el guió cinematogràfic d’una pel·lícula a punt de ser
estrenada a costa d’en Joan, que continua en silenci. Però abans que ell pugi pertorbar la
fantasia de la noia dels cabells castanys, ella continua parlant, absorta en els seus
pensaments, cantant lleugerament la història que sembla encaixar amb el que ha succeït,
o això és el que ell creu, l’observador que ja planeja el millor moment per dur a terme el
seu atac i sentir la suau pell de la seva Eurídice contra la seva. – Probablement ell
també ha procurat que tu tinguis parts dels seus records, més que res per evitar que tu
poguessis fer el canvi una altra vegada...El Joan ha pensat en tot, ha viatjat a la teva
dimensió de manera egoista i t’ha enviat aquí. – En acabar se sent victoriosa, com si es
tractés d’un detectiu que acaba de solucionar el més complicat dels seus cassos, la més
misteriosa de les seves aventures.

-Carai, en Joan ha demostrat ser més intel·ligent del que ens pensàvem – És l’únic
comentari que l’acompanyant de la jove arriba a dir abans que el propi Joan alliberi un
lleuger sospir que avisa als seus amics que han de parar d’una vegada amb les bromes,
que després de tot és ell qui pateix les accions del seu altre jo. El perseguidor cada
vegada es troba més a prop, ja pot olorar el perfum de la seva víctima, que brota per
damunt de l’olor banal i planer dels seus acompanyants.

-I com ho faré per tornar a la meva dimensió, doncs?- Demana amb un aire trist i
somiador el Joan, que ja ha considerat com a vàlida aquella explicació, l’única que
sembla s’ajusta a la realitat que li ha tocat viure, aquella ficció en la qual es veu atrapat i
que sembla no té possibilitat de fugida. Ningú respon, el silenci es fa etern i el
perseguidor aprofita per guanyar uns passos més, ja està més a prop. El Joan s’ha unit al
grup, i ara pot veure les tres esquenes dels innocents i a punt de ser atacats estudiants,
que continuen amb el seu col·loqui previ a l’atac.

-Narcòtics i un viatge cap a l’Autònoma, és el que ell va fer, no?- Proposa
l’acompanyant de la jove, qui deixa a l’aire les seves paraules, com una veritat
indiscutible que ningú vol acceptar, que tothom vol obviar i oblidar per sempre.

-Narcòtics i un viatge cap a l’Autònoma...-repeteix absort el Joan, completament
desconnectat del món. I llavors, abans que qualsevol d’ells pugui reaccionar, el
perseguidor ataca, somriu sorollosament i la seva presència és percebuda pels
estudiants, que espantats pel trencament del silenci es giren violentament. La jove que
fins ara havia estat admirada des de les ombres somriu i els seus ulls vidriosos es
mengen als del seu perseguidor.

En aquell precís moment, la jove dels cabells castanys agafa el gat negre i blanc que fins
ara els havia estat seguint i l’apropa al seu pit, sentit la calor del trànsfuga i el seu
somriure felí acompanyat per un miol que li fa veure que tot anirà bé.

El perseguidor ha aconseguit el seu objectiu, fi de la obra.
Entrant a l’estació de la Universitat Autònoma de Barcelona




Pol: (entusiasmat)- Així que ja sabem, o creiem saber, què és el que has de fer, no?

Joan :(dubitatiu)- No estic gens segur, si em conec el suficient, estic convençut de que
idearia la manera d’evitar que el jo de l’altra dimensió, o sigui jo mateix, pogués
utilitzar el mateix mètode per passar a través del mirall.

Laia :(Posa una mà comprensiva a l’espatlla d’en Joan) – Entenc que puguis tenir
dubtes, Joan, però això ho hauràs de provar, no pots quedar-te a un cantó del mirall que
no és el teu. Vull dir, sembla que els teus records no són els teus, que tot el que creus
haver viscut en realitat no ho has fet, has de recuperar-ho, has de recuperar el que el
nostre Joan t’ha tret.

Joan: (Confós, s’atura a punt d’entrar a l’estació i mira detingudament els seus
acompanyants) No és tan senzill, Laia, aquests records estan aferrats a mi...no tinc res
més, és com si ara et digués que tota la teva vida en realitat és mentida, no has viscut res
d’això.

Pol: (Riu) Això sembla l’argument de Matrix. Heu vist aquesta pel·lícula, no? Crec que
entenc com t’has de sentir Joan, però jo suposo que recuperaràs els teus vertaders
records...un no pot viure sense records. He de confessar que encara no veig massa clar
aquest assumpte, però hi ha una evidència irrefutable, aquesta no és la teva dimensió, la
teva part del mirall.

Joan: (Es nega a continuar caminant, la gent del voltant sembla contrariada per
l’aturada dels tres estudiants a la meitat del camí) Em sento massa estrany, parlant-vos
a vosaltres com si fóssiu complets desconeguts, em resulta impossible creure que no et
conec a tu, Pol, o que no he compartit tardes amb tu, Laia, o que no estudio a aquesta
Autònoma, o que no he vist aquesta estació cada matí des del setembre. I a més, si
vosaltres sou amics de l’altre Joan, el Joan d’aquest univers, perquè m’ajudeu a mi?
Després de tot ell ha aconseguit el que volia, no hauríeu d’estar contents per ell?
Laia: (Silenci incòmode, cap dels dos vol xerrar però és ella qui ho acaba fent) No ho
se pas, Joan, no crec que tot sigui tan senzill com ho pintem, o potser ho és, a mi també
em costa de creure que ets una altra persona, però són massa coses, i com ja saps
sempre has estat amb el teu cap a l’infinit, desafiant la lògica amb la teva retòrica. I què
si has aconseguit demostrar al món que no tot és com ells ho pinten, i què si no has estat
el primer en canviar d’esfera, i què si realment no només hi ha la dimensió del mirall del
ferrocarril de l’Autònoma, sinó milers i milers i cadascun de nosaltres, cada vegada que
ens sentim descol·locats, perduts, completament frustrats, és realment l’efecte que un
dels nostres “jos” dels altres universos han fet el mateix que el nostre Joan ha fet amb
tu?

(Silenci sepulcral)

Pol: (Ja no somriu) M’has espantat, Laia. No sé si el que acabes de dir és bo o dolent...

Joan: (A Laia) Tot això que dius té sentit Laia, i si aquest és el cas, potser haurem de
tornar al nostre mirall o potser no, però bé, ja ho pensaré al ferrocarril.

Escena emotiva en la qual el Joan s’acomiada dels seus amics, en crescendo els violins
condicionen el moment. Lentament la càmera s’allunya del trio inicial i ens dóna una
visió aèria de l’estació de l’Autònoma. Els violins ja ofeguen tota mena de so natural, i
el ferrocarril amb destinació a Plaça Catalunya amb el nostre protagonista se’n va,
iniciant així el seu acomiadament, allunyant-se de la Autònoma a la qual, si tot surt bé,
no tornarà.

La càmera abandona la visió global de la estació i es col·loca al costat d’un Joan que
mira per la finestra i no aconsegueix veure el seu reflex.

Fi de l’escena.
11.20- El subjecte A puja al ferrocarril amb destinació a Plaça Catalunya, Barcelona. Fa
un dia assolellat, la temperatura externa és d’uns 17 graus centígrads i la sensació
tèrmica s’apropa als 20.

11:35-El subjecte A sembla distret, pensant en una cosa que no podem determinar
existeix al vagó al qual s’ha assegut. A les dues primeres parades han pujat quatre
persones al vagó. Dos d’ells són estudiants que riuen espantosament, l’altre integrant es
un ancià que llegeix un periòdic i el quart integrant un adolescent de no més de setze
anys que escolta un reproductor de música portable. El nostre subjecte no es veu afectat
per el recent moviment al vagó.

11.47- El subjecte A sembla sorprès davant el seu reflex, que només apareix uns pocs
segons per desaparèixer una altra vegada, completament efímer, com una il·lusió que ha
animat la seva esperança fugaçment. Podem percebre un somriure victoriós al rostre del
subjecte A, que tot i no saber exactament el que ha passat se sent cada vegada més
segur.

11.50- El subjecte A lluita contra el somni que comença a afectar-lo, les seves parpelles
cerquen descans mentre intenten enfosquir la seva mirada, els seus ulls centellants que
lentament es perden en l’espessor d’aquell bosc improvisat. Els dos estudiants ja no es
troben al ferrocarril, han desaparegut de la mateixa manera com havien arribat, deixant
un silenci tortuós al ferrocarril únicament trencat pel murmuri de la música rock de
l’adolescent i el ressò del pas de pàgina de l’ancià, el qual fa cada moviment amb un
aire esperpèntic que hauria pogut relaxar al nostre subjecte si aquest li hagués prestat
una mica més d’atenció.

11:56- El subjecte A es mira el rellotge de canell, regal d’un vell parent temps enrere, i
el bufa lleugerament. Ara entraran a Barcelona i no pot permetre d’adormir-se. Fins ara
ha obviat cadascuna de les parades a les quals podria haver pujat, més que res pel fet
que sabia que havia vingut de Barcelona. Però l’especificitat de quina parada és la que
l’havia vist marxar es sublim, necessita actuar de la mateixa manera que el subjecte B
perquè l’intercanvi es pugui donar a terme.

12.02- El ferrocarril s’atura a Gràcia. No és aquesta l’estació, o això es dedueix pel
comportament del nostre subjecte A, que es queda immòbil al seu seient, a l’espera que
el ferrocarril iniciï una vegada més el seu trajecte. Una mica desanimat, el nostre
subjecte es posa en peu i es dirigeix a les portes del ferrocarril, preparat per sortir en
qualsevol moment si és necessari.

12.07- El ferrocarril s’atura, no sense fer abans una petita preparació, a la parada de
Provença. El nostre subjecte pot observar com la gran majoria de persones baixen a
aquesta parada, completament convençuts que és la correcta i no la final. Els dos
acompanyants que fins ara havien impedit que l’avorriment es colés al vagó baixen a
Provença, però el nostre subjecte no pot fer res. Aquesta tampoc és la parada, se sent
una mica relaxat, ja que ha de ser la de Plaça Catalunya, espera veure-ho clar una
vegada arribin, ja que en cas contrari el seu pla mestre fracassarà.

12:10- El ferrocarril arriba finalment a la darrera parada, Plaça Catalunya. El nostre
subjecte abandona el transport com tots els individus que encara restaven al seu interior.
El nostre subjecte ens proporciona un somriure victoriós i radiant d’èxit sincer. Recorda
exactament aquelles vies alternatives i la forma de l’estació. Ha arribat al lloc desitjat i
ara les coses semblen molt més fàcils, més properes.

12:15- El nostre subjecte surt de l’estació a la Plaça Catalunya. Mira al seu voltant i es
fon en la immensitat d’històries que viatgen al seu costat, caminant ràpidament, els seus
reflexos fugaçment apareixen i desapareixen a qualsevol superfície reflectant, i el nostre
subjecte es demana quants d’aquells individus pertanyen realment a altres dimensions, a
altres móns del mirall. Cercar una resposta és pràcticament impossible, i ell, el subjecte
del mirall del ferrocarril que viatja des de Plaça Catalunya a la Universitat Autònoma,
no pensa res més que en la seva història, cercant una farmàcia a prop.

12:23- El subjecte A arriba a una farmàcia pel carrer Pelai i, desprès d’inventar-se una
excusa relacionada amb l’estrès de l’estudiant aconsegueix que li recomanin uns
narcòtics que, curiosament, s’assemblen a les pastilles que va trobar al despertar al
ferrocarril. Sorprès, inicia un procés de reminiscència estrany i sent que aquella és la
segona vegada que fa aquells moviments, com si un mecanisme propens als déjà vu’s
s’hagués posat en marxa.

12:30- El subjecte A arriba confós a l’estació, paga el seu bitllet i s’asseu al primer vagó
lliure que veu, no presta atenció als seus acompanyants, de la mateixa manera que ho va
fer des de la Universitat Autònoma. Treu del petit flascó que li han donat unes tres o
quatre pastilles i juga amb elles a la mà, inconscientment ha escollit la mà esquerra,
però amb l’objectiu de no fer-li passar malament al seu doble decideix canviar-se de mà
i tenir la dreta ocupada.

12:32- El subjecte A tanca els ulls i somriu, el que espera serà el seu darrer ferrocarril a
aquella dimensió a través del mirall acaba d’arrancar, i ara res l’aturarà. Són segons els
que el separen de tornar a casa seva. Aquesta potser la primera vegada que el veiem
somriure de veritat des que ha iniciat el seu trajecte. L’experiment ha estat un èxit.




Atent als reflexos de la finestra, no pots controlar el teu nerviosisme. Sents que el teu
cos tremola de manera espontània i el teu cor batega violentament com un cavall lliure
per un prats allunyats de tota resistència humana. Les pastilles han començat a desfer-se
a la teva mà i et penedeixes de no haver comprat una ampolla d’aigua, la qual cosa
t’hauria estalviat l’amarg i tortuós viatge dels narcòtics a través de la teva gola seca. El
ferrocarril s’atura a Bellaterra, veus com alguns dels estudiants que viuen allà baixen del
vagó somrients, cap d’ells pot arribar mai a sospitar quins pensaments corquen el teu
cap, com voltors i corbs alimentats de la teva carronya. Ja saps que queden uns pocs
minuts, uns pocs minuts per comprovar si realment aquella teoria estrafolària que mai
has arribat a creure del tot i molt menys entendre arribi al seu final, demostrant així si és
veritat o una mera producció de la teva ment. Intentes recuperar part dels teus records
antics, aquells que suposadament son veritablement els teus i no els seus. Saps que si ho
aconsegueixes la por s’extingirà, ja que és l’incapacitat que tens per acceptar que totes
les teves vivències han estat una farsa el que t’impedeix gaudir amb la màxima
expressió aquell moment victoriós de venjança. Comences a veure ja els edificis de la
Plaça Cívica, l’Hemeroteca i l’ETC sobresurten per damunt la resta d’edificis, com dos
colossos disposats a custodiar el benestar, en aquest cas cultural i no físic, dels seus
protegits.

I llavors el veus. És ell! A l’altre banda del mirall, està adormit, els seus ulls tancats i el
seu cap acostat damunt una cabellera roja i fina, sublim, que contrasta del tot amb la
teva imatge nerviosa i excitada. Ell fa cas omís de la teva presència, i tu ho veus com
una cosa positiva, mai sabrà què ha passat quan desperti, de la mateixa manera que et va
passar a tu. Apropes perillosament els narcòtics als teus llavis, però llavors una visió et
desconcentra. Ell, és a dir, el teu impostor, no es troba al costat d’una persona
qualsevol, és ella qui aguanta el seu cap, és ella qui dorm al seu costat. La reina de les
teves fantasies, dels teus records i dels teus somnis, en totes i cadascuna de les
dimensions existents, el teu amor impossible, la teva estimada Dafne. I allà et veus a tu,
agafat de la mà amb la Marina, amb el somriure més delicat i perfecte que t’has vist
mai, com si sobtadament totes les irritacions i problemes que fins ara t’havien pertorbat
haguessin desaparegut. També arribes a comprovar per l’expressió de pau interna que la
Marina t’estima, o almenys estima al teu impostor. Els teus records falsos de la teva
estimada, aquells que la veuen d’amagat i que mai han escoltat la seva veu, entren en
contacte amb una marejada de records tan veritables com llunyans. L’aroma dels seus
cabells, el sabor dels seus llavis, l’espectacle d’aixecar-te un matí al seu costat i sentir-te
la persona més afortunada del món. I llavors entens al teu impostor, al Joan d’aquesta
dimensió, de la dimensió a través del mirall, i comprens enterament perquè te l’ha feta.
Les pastilles cauen de la teva mà, i saps que no ha estat pel teu tremolor, que cal dir ja
ha desaparegut completament. No fas cap intent per recollir-les mentre un somriure
compartit també es posa a la teva cara, il·luminant unes faccions que han estat massa
temps a l’ombra, a l’ombra del mirall.

El tren s’atura, i abans que en puguis sortir amb l’esperit renovat, el teu impostor es gira
i, despert, et dedica una mirada de total agraïment, notes que els seus ulls vidriosos
lluiten perquè una llàgrima passatgera no el delati, i te’n vas abans que això pugui
succeir. Una altra vegada a l’Autònoma, una Autònoma que tot i que no és realment la
teva, la faràs teva. Veus al Pol i la Laia esperant-te a un banc de l’estació, i somrius
divertit. Potser et sentis ara mateix descol·locat, perdut, enmig d’un món que no ha estat
creat per tu ni acomodat a les teves exigències o desitjos. Pot ser que el teu món
romangui a l’altre costat del mirall, no només del de l’Autònoma, sinó a l’altre costat de
qualsevol altre mirall que t’hagi robat per una fracció de segon la teva imatge, però això
ja no importa. Has entès que la solució no és fugir, no convertir-se en un ésser aliè, sinó
lluitar, convertir aquest món que sembla no et pertany en aquell que has vist que és
possible a l’altra banda del mirall, a la dimensió de la qual creus provenir i que sempre
has mantingut viva al teu cap, entre els desitjos, els records i les fantasies més pures.

Penses en la Marina i en convidar-la a sopar un dia d’aquests.

Et promets a tu mateix que t’aconseguiràs un somriure com el que ocupava el rostre de
l’altre Joan, el Joan del mirall. I també un per ella, òbviament.

Ja està, ho has aconseguit...bravo per tu.

				
DOCUMENT INFO
Shared By:
Categories:
Tags:
Stats:
views:4
posted:12/18/2011
language:
pages:21