Historia - Download as DOC by UtR7cvEB

VIEWS: 8 PAGES: 28

									DOSSIER D’EDUCACIÓ FÍSICA
         3R ESO
   COL·LEGI JUAN XXIII
      CURS 2011-12
TEMA 1.- LA RESISTÈNCIA
La simple activitat que realitza una persona en un dia qualsevol necessita una capacitat que
                          possibilite l'adaptació a tots els canvis de ritme que en ella es
                          manifesten, i és esta capacitat el que s'anomena resistència.

                           Per tant es pot definir la resistència com la capacitat psicofísica de la
                           persona per a resistir la fatiga. S'entén per psíquica la capacitat amb
                           què una persona s'obliga a suportar una càrrega d'entrenament
                           sense interrupció el major temps possible i física serà la capacitat de
                           l'organisme o part d'ell per a resistir la fatiga.

                           Qualsevol activitat quotidiana requerix un cert grau de resistència,
                           per tant, la d'un esportista ha de ser major si a més ha de suportar
                           entrenaments i competicions.

                           Factors que influïxen:

                                  Tipus de fibres: El tipus de fibra, per la seua composició
        intracel·lular, condiciona el temps que pot estar contraient-se i allargant-se. Les de tipus
        I, al tindre més quantitat de mitocondries, poden estar més temps contraient-se, encara
        que ho facin amb menor velocitat.

       Vies d'obtenció d'energia: La via que major temps pot estar actuant és la via aeròbica,
        que obté l'energia a partir dels àcids grassos.

       Els enzims que intervenen: Quant nombre més gran i més resistents siguen els enzims
        aeròbics de l'esportista, major temps podrà mantindre's en acció.

       Paràmetres cardiovasculars: La millor absorció d'oxigen, capilarització, transport de
        l'oxigene, intercanvi gasós, unit a un cor amb major llum intraventricular, produïx millors
        resultats de resistència.

       Velocitat base: La millor velocitat base, unida als altres factors de la resistència, hac en
        què l'atleta recórrega una distància llarga en menor temps.

Tipus de resistència:

Resistència Aeròbica

. És la capacitat de mantindre un esforç de mitjana intensitat durant llarg temps. Este tipus
d'esforç es realitza en presència d'oxigen. L'oxigen que necessiten els músculs per a la seua
activitat prové en la seua major part de què prenem de la respiració, sense necessitat obtindre-
ho de les reserves del nostre organisme. No es produïx un deute d'oxigen.

Resistència Anaeròbica

. Capacitat de mantindre un esforç d'alta intensitat durant el major temps possible. Hi ha un
predomini dels processos anaeróbicos sobre els aeròbics, per la qual cosa es produïx un deute
d'oxigen proporcional al major o menor predomini dels processos anaeróbicos.
Desenvolupament de la resistència:

Aeróbica:

La carrera és el tipus d'exercici habitual més efectiu. Pot haver-hi exercicis continus com la
carrera contínua, el fartlek, etc. I exercicis fraccionats com interval ‘training', entrenament en
circuit, etc.

Hi ha altres mitjans de desenvolupar la resistència, com pot ser l'exercici físic sistematitzat, des
dels més globals, en els que intervinga tot el cos, als mas analítics en què només intervinga un
segment corporal. Hem d'atindre'ns a una sèrie de normes:

Que no existisca recuperació entre exercicis, cal encadenar uns amb altres.

Alternança muscular d'un exercici a un altre a fi que no es produïsca una fatiga localitzada en
un múscul determinat.

Adequar els exercicis al tipus de resistència que vullguem desenvolupar; per a la resistència
aeròbica exercicis de baixa intensitat, per a l'anaeróbica d'alta intensitat.

Anaeróbica:

Exercicis d'alta intensitat. No són habituals esforços continus, els discontinus entre 15 segons i
3 minuts repetits entre 10 i 6 vegades respectivament, i amb períodes de descans insuficients
per a aconseguir la recuperació. Exercicis de molt alta intensitat i repetits poques vegades.
Esforços discontinus de 15 segons a 1 minut, repetits entre 5 i 2 vegades respectivament, amb
amplis períodes de recuperació per a poder respondre al següent esforç, sense arribar
recuperació total.

Els dos tipus de metabolisme estan presents en qualsevol tipus d'esforç, fins en un marató que
pot paréixer totalment aeròbic està compost d'un 98% aeròbic i un 2% anaeròbic.
TEMA 2.- LA VELOCITAT
                                        La velocitat és una capacitat física important en la
                                       pràctica de qualsevol esport. La rapidesa d'un moviment
                                       en les activitats esportives és primordial, ja que la seua
                                       efectivitat depén en gran manera de la velocitat amb què
                                       s'execute. No podem oblidar al parlar d'esta capacitat,
                                       que l'acceleració és un factor bàsic atés que gràcies a
                                       ella aconseguim el màxim de velocitat.

                                       Alguns factors que intervenen en la velocitat són innats
                                       en l'individu i no poden modificar-se amb l'entrenament.
No obstant, per mitjà d'ell podem millorar certs factors que fan que a posteriori un individu siga
més ràpid que un altre. La velocitat és una capacitat física estretament relacionada amb la
força. Desenvolupant la nostra força millorem també la velocitat i viceversa. Un jugador ràpid
és més eficaç en el joc.

Podem definir la velocitat com la capacitat física en la qual es fonamental el fet de realitzar
tot tipus d'activitats motrius amb la major rapidesa possible. És una qualitat
importantíssima en el món de l'esport, si bé és cert que té més transcendència en uns esports
que en altres.

Fonamentalment podem diferenciar tres tipus de velocitat:

1. VELOCITAT DE DESPLAÇAMENT O TRANSLACIÓ:

"Capacitat que ens permet recórrer un espai determinat en el menor temps possible".
( per exemple:una carrera de 100 m. llisos). Depén de 2 factors:

* Amplitud de camallada: Espai que recorrem en cada moviment.

* Freqüència de camallada: És el nombre de moviments que realitzem per unitat de temps
(minut).

Només la relació idònia entre amplitud i freqüència ens donarà la màxima velocitat de
desplaçament, és a dir, hem de buscar la màxima amplitud que ens permeta la major
freqüència possible.

Per a poder desplaçar-nos a gran velocitat és necessari tindre una bona coordinació de
moviment i una gran potència muscular. Quanta major coordinació i potència tinguem, més
ràpidament correrem.

2. VELOCITAT DE REACCIÓ:

"Capacitat que ens permet respondre a un estimul en el menor temps possible".

Com a exemples podem mencionar: les eixides de les proves de velocitat d'atletisme, natació,
ciclisme, patinatge... les parades d'un porter de handbol, futbol,.... els desplaçaments dels
jugadors de bàdminton, esquaix, etc.

Este tipus de velocitat depén fonamentalment del sistema nerviós, però a més són molt
importants l'atenció i l'actitud o posició que tinga el subjecte per a poder reaccionar ràpidament.
L'esportista que estiga més atent i en millor posició es mourà abans que el que no ho estiga.

Es interessant conéixer que el ser humà reacciona amb major rapidesa davant d'estímuls
visuals que davant d'estímuls auditius o tàctils.

3. VELOCITAT DE MOVIMENT O VELOCITAT GESTUAL Capacitat de fer motriument
qualsevol cosa en el menor temps possible i amb la màxima eficàcia. Este és el tipus de
velocitat que menos es pot millorar per que depen del tipus de fibres musculars que
predominen en el meu organisme. Fibres blanques---rápides. Fibres rojes---resistents.
FACTORS DE QUÈ DEPÉN LA VELOCITAT.-

La capacitat dels nostres membres de respondre el més ràpidament possible als estímuls
nerviosos és el que condiciona en gran manera l'èxit de les nostres accions. Podem assenyalar
com a factors que influiran en la major o menor velocitat d'un individu/a els següents:

1. La resposta dels impulsos nerviosos (relació múscul- sistema nerviós).

L'herència genètica condicionarà la nostra capacitat de ser +/- veloç.

2. La coordinació de la musculatura.

A major sincronització dels grups musculars, millor velocitat.

3. Sexe.

Els xics són més veloços que les xiques, a causa dels seus majors nivells de força.

4. Edat.

A partir dels 8-10 anys nostre nivells de velocitat milloren ja que també millora/augmenta la
força i la

Coordinació.

5. Alimentació.

6. Entrenament.



Altres factors que influïxen en la VELOCITAT DE DESPLAÇAMENT són:

a) La longitud de les extremitats

A major longitud, major velocitat ja que pot recórrer major distància.

b) La força muscular.

Fonamental sobretot per a accelerar.

c) L'elasticitat muscular.

Quants més elàstics siguen els nostres músculs, estos podran realitzar moviments més amplis.

d) La tècnica de carrera.

A millor tècnica, major velocitat.

PRINCIPIS BÀSICS PER A L'ENTRENAMENT DE LA VELOCITAT.-

Pel fet que la velocitat ve donada genèticament, és una qualitat difícil de millorar i que requerix
una gran dedicació. No obstant un bon entrenament va a ajudar-nos a aprofitar al màxim les
nostres capacitats millorant per tant la nostra velocitat. Per a això hem de tindre en compte:

- Realitzar un calfament específic intens abans de realitzar un treball de velocitat.

- Prestar la màxima atenció i concentració.

- Realitzar tots els moviments o desplaçament a la màxima velocitat.

- Treballar sobre distàncies o esforços curts.
- Realitzar poques repeticions.

- La recuperació entre les repeticions ha de ser completa per a poder realitzar la següent
repetició a la màxima velocitat.

- Utilitza mètodes variats per a aconseguir un mateix objectiu.

- No has de carregar-te excessivament.

COM PODEM MESURAR LA VELOCITAT.-

Per a mesurar la velocitat de translació podem emprar diverses proves: 50 metres, 40 metres
llançat, 20metres, etc. Hi ha altres proves que ens poden indicar una persona veloç en
potència, ja que no mesuren el temps tardat sinó la distància recorreguda o aconseguida.
Alguna d'estes proves per a mesurar la potència del tren inferior són: bot a peus junts, bot
vertical(detente).

DESENVOLUPAMENT DE LA VELOCITAT.-

Paradoxalment, en l'escàs temps que dura una carrera de velocitat intervenen molts punts
determinants.

Si estudiem la prova reina de velocitat, la carrera de 100 metres, ens anem a trobar diverses
fases:

* la velocitat de reacció: primera part de la carrera (quan reaccionem al tret d'eixida)

* l'acceleració:gràcies a este factor aconseguim el màxim de velocitat

* la velocitat llançada: és la velocitat adquirida després de l'acceleració i es millora realitzant
exercicis d'esprint

       la resistència-velocitat: es correspon amb els 30-40 últims metres de la carrera de
        100 metres. És el manteniment de la velocitat adquirida en els metres anteriors; el seu
        nivell màxim és aconseguit per pocs atletes.
TEMA 3.- EL HANDBOL
                                            El handbol o handball és un esport de pilota en
                                            què s'enfronten dos equips, cada un de set
                                            jugadors, sis són jugadors de camp i u és porter.
                                            Este esport gaudix de certa popularitat en països
                                            com Espanya, Alemanya, Suècia , França,
                                            Islàndia, Croàcia i Polònia entre altres, encara que
                                            també augmenta la seua popularitat a Dinamarca i
                                            últimament s'està fent popular en països
                                            llatinoamericans com en la República Dominicana i
                                            en l'Argentina.



Origen
Este joc es remunta a l'antiguitat. Es creu que en l'Antiga Grècia es jugava un joc què consistia
que una pilota de la grandària d'una poma, no tocara el sòl. Així mateix va ser descrit en,
"L'Odissea" Homer. Este joc es coneixia amb el nom de Joc d'Ucraïna.

Encara que el joc que hui en dia coneixem com a handbol té els seus orígens a finals del segle
XIX a Europa. A Europa Central, en 1892, Konrad Koch, professor de gimnàstica, va inventar
un joc de característiques semblants a l'actual handbol: el "Raffballspied" com a forma
d'entrenament per als gimnastes. Però és Max Heiser el considerat com a pare del handbol
modern. Uruguai també es disputa l'origen del handbol amb estos països.

Durant bona part del segle XX el handbol 'a set' va conviure amb la modalitat 'a onze', que es
disputava en terrenys de joc similiars als del futbol.

Forma part dels Jocs Olímpics des de 1972 en categoria masculina i des de 1976 en la femení.
Anteriorment va ser olímpic en categoria masculina, en la modalitat d'onze jugadors, durant els
Jocs Olímpics de 1936 celebrats a Berlín.



Com es juga?
                                                L'objectiu del joc és marcar més gols que el
                                                rival en la porteria contrària. Per a aconseguir
                                                un gol, els jugadors han de llançar el baló des
                                                de fora de l'àrea de 6 o bé també des de dins,
                                                per damunt d'esta i llançant abans de caure. El
                                                baló ha de sobrepassar totalment la línia de gol
                                                perquè el tant siga vàlid. La pilota pot ser
                                                jugada amb qualsevol part del cos des de les
                                                cuixes cap amunt, amb l'excepció del porter,
                                                que pot usar també cames i peus per a
                                                defendre la seva porteria, sempre que es trobe
                                                dins de la seva àrea. Fora de l'àrea, el porter
                                                és un jugador més subjecte a les regles del joc.

Un equip pot canviar lliurement els seus jugadors en tot moment, sense límit, amb l'única
condició que sempre hi haja només set jugadors en el camp i un d'ells siga porter, és a dir,
perquè un jugador ingresse en el terreny de joc, és necessari que primer isca un altre i que tal
canvi es realitze per la zona reglamentària. En cas contrari, ee sanciona la falta i s'exclou al
jugador que ha entrat abans d'hora, o en un lloc indegut, per 2 minuts.
Dimensions del camp
El camp mesura 40 m de llarg per 20 m d'ample, dividit en dos camps. En la línia de fons de
cada camp hi ha una porteria centrada respecte de les bandes. Les dimensions de la porteria
són 3 m d'ample per 2 m d'alt, pintada a dos colors amb franges de 2 dm. L'ample dels pals i el
travesser és de 8 cm, mesura que coincidix amb l'ample de la línia de gol. La resta de línies del
camp mesuren 5 centímetres d'ample. La dita porteria es troba dins d'una àrea de 6 m, traçada
a partir de dos quarts de cercle, amb centre en cada un dels pals i ràdio de 6 m, units per una
línia paral·lela a la línia de gol. Les línies pertanyen a l'àrea que delimiten.

Per fora de l'àrea de 6 m hi ha una altra línia, esta discontínua, a 9 m de la línia de gol. És la
que es coneix com a línia de colp franc. Totes les faltes comeses entre la línia de 6m i la de 9m
són tretes per l'equip atacant amb tots els seus jugadors fora d'ella i els defensors a 3m del
baló. En les ocasions en què se sancione la infracció amb un llançament de 7 metres o pena
màxima, els defensors hauran d'estar a 3 metres del llançador i fora de la línia de colp franc. El
7 metres es realitza des d'una línia centrada situada a un metre de l'àrea i a 7 m de la porteria.
Existix a més una línia a 4metres de la línia de gol, la qual delimita la longitud a què pot eixir el
porter en els llançaments de 7metres, encara que pot ser sobrepassada aèriament.

Regles bàsiques
       Es pot avançar amb el baló en les mans fins a un màxim de tres passos. A partir d'eixe
        moment el jugador disposa de 3 segons per a llançar, passar el baló o botar. Si es bota
        el baló, només amb una mà per cada bot i amb la palma de la mà estesa a diferència
        del basquetbol, es pot continuar en moviment fins que es deixe de botar. A partir d'eixe
        moment es poden donar altres tres passos i obligatòriament cal llançar o passar abans
        de tres segons, ja que no està permés a un jugador botar novament el baló sense que
        este toc a un altre jugador o la porteria.

       L'àrea de la porteria no pot ser invadida per cap jugador excepte el porter que defén la
        porteria. Si un jugador atacant ho fa, la jugada és invalida i el baló passa a les mans de
        l'equip que defenia. Si un jugador de l'equip que defén invadix l'àrea, s'assenyalarà 7
        metres.

       Un jugador no pot sobrepassar la línia de llançament a l'executar 7 metres i almenys
        alguna part d'un peu ha de romandre en contacte amb el sòl fins després del
        llançament. Si el peu se separa del sòl o llisca s'ha de sancionar falta de peu. En
        l'execució del penal, tots els jugadors, excepte llançador i porter, hauran de romandre
        per darrere de la línia de 9 m.

       Si l'equip atacant no demostra una actitud ofensiva, se li xiularà 'joc passiu' i se li
        donarà el baló a l'equip que defenia. No hi ha un temps definit per a xiular 'joc passiu'
        així que sol haver-hi controvèrsia ja que el criteri arbitral, en este cas, fa molt.

       El handbol és un esport de contacte, però noble. Està permés el contacte "de cara" és
        a dir, pit amb pit, usant les mans sense agarrar, a fi d'obstruir l'atac de l'equip rival, però
        mai esta permés les espentes, siguen del tipus que siguen. Estes faltes se sancionen
        amb colp franc, excepte aquelles que són una clara ocasió de gol, que són
        sancionades amb Llançament de 7 metres. Les accions més dures, agafades per
        darrere, agressions, etc. Poden ser sancionades primer amb una amonestació (targeta
        groga). L'equip només ha de tindre 3 targetes grogues, la següent falta que l'àrbitre
        crega que mereix sanció, esta serà de 2 minuts, no podent traure's ja més targetes
        grogues. Esta sanció vol dir que l'equip ha de jugar durant 2 minuts amb un home
        menys en pista. Un jugador que acumula tres exclusions rep la targeta roja
        (desqualificació) i no pot tornar al terreny de joc. En el seu lloc, als 2 minuts podrà
        entrar un company. La targeta roja pot ser directa, a consideració dels àrbitres (Casos
        d'agressions que posen en perill al jugador contrari). Si una exclusió amb targeta roja a
        un jugador es realitza en l'últim minut del partit, este jugador no podrà jugar en el
        següent partit oficial que vaja a disputar el seu club.
TEMA 4.- LA PILOTA VALENCIANA
                                           Història
Jugada des de temps immemorial per pobles tan diversos com els maies, els egipcis o els
japonesos arriba a les nostres terres per la tradició grecoromana, com tants altres dels nostres
referents culturals. A l'antiga Grècia hi sovintegen els testimonis de la pràctica de l'esport, sols
direm que Alexandre el Gran es va distingir com a molt bon jugador. A Roma es practicava
universalment, era recomanat pel metges com un exercici saludable per a totes les edats i
condicions, i el practicaven el poble, els senadors i fins i tot els mateixos Cèsars (cal remarcar
les aptituds de Vespasià i Alexandre Sever), es van fundar associacions i federacions de
competició, apareixent els jugadors professionals, que eren menystinguts pels aficionats.

Expandit pels legionaris a les terres de l'Imperi es va practicar a França, Bèlgica, Itàlia i la
Península Ibèrica tot al llarg de l'edat mitjana amb modalitats que equivalen a les nostres
llargues i escala i corda, segons el lloc fóra obert o tancat.

A la Corona d'Aragó el joc de pilota va ser molt popular, gaudint fins i tot de protecció reial i
sent regularment prohibit en diferents poblacions, símbol del poc cas que se'n feia de tals
prohibicions.

Al País Valencià apareix amb els cavallers de la conquesta, la seua pràctica i popularitat
s'estenien des del propi rei (el metge Arnau de Vilanova emulant als galens clàssics el
recomanava al rei Jaume II en 1305) la noblesa, la cúria, el poble i els menuts de cada carrer.
Aquesta omnipresència va provocar l'aparició d'un famós ban el 14 de juny de 1391, quan el
Consell General de la Ciutat de València va prohibir el joc.

Les limitacions, multes i prohibicions junt amb l'aparició de nous entreteniments fan que el joc
de pilota vaja minvant a poc a poc fins a desaparèixer de Catalunya, Castella, Aragó i les
Balears al llarg dels s. XVIII i XIX.

La situació al País Valencià és molt diferent, les prohibicions del joc al carrer no afecten el joc
de trinquet, que manté la seua vigoria al llarg dels segles, és practicat pel més florit de la
noblesa valenciana al trinquet del Miracle, o trinquet de Cavallers, propietat dels Montagut, o bé
als seus trinquets particulars.

                        Del segle XVIII als anys seixanta




A mitjan segle XIX els bascos dei-xen de jugar cara a cara per a fer rebotar la pilota contra un
frontó, abandonen els tradicionals i homologables rebote i juego largo per a practicar cesta i
pala, amb la qual cosa el País Valencià esdevé l’únic poble de tot el continent on perdura la
genuïna tradició de l’esport de la pilota, que passa a ser coneguda com pilota valenciana. És
aquest el moment de màxima esplendor del nostre esport, que enorgulleix els practicants i
l’afició, que se senten depositaris d’una tradició mil·lenària, les llargues i el raspall.

Els inicis del segle XX continuen la mateixa tònica, la pràctica del joc a tot arreu. Disposem
d’abundants testimonis dels periòdics i fulletons satírics de l’època. Josep Bru pinta El joc de
pilota, Ignasi Pinazo esculpeix El saque. La innovació de posar corda al trinquet, atribuïda al
mític Nel de Murla, és també fruit de la modernitat del canvi de segle.
                                  El joc en l'actualitat




Per a finalitzar aquest breu recorregut per la història de la pilota farem un repàs al més
represen-tatiu de la trajectòria esportiva del segle XX. Veurem les principals figures i els detalls
més significatius dels temps més recents.

Els inicis del segle són pletòrics, molta afició, partides pertot arreu, la ja comentada innovació
de la corda per a complementar l’escala dels trinquets, etc. La guerra incivil va sacsejar moltes
de les activitats que es feien i, entre elles, també la pilota.

La gran figura dels anys trenta i un dels més sòlids jugadors dels anys quaranta va ser Quart,
Albert Arnau de Quart de Poblet. És després de la guerra quan apareix un referent amb una
llarga pro-jecció en el nostre esport. Juli Palau, Juliet, d’Alginet, va ser tot un monstre, que va
dominar el joc tota la dècada dels quaranta i bona part de la dels cinquanta, enfrontant-se amb
les figures Quart, Llíria i Rovellet, fins que es va retirar l’any 68. Encara hui és un referent en
cavallerositat, educació i bones maneres, cosa necessària per a un esport molt mal vist pels
benpensants de l’època. Els seus desafiaments múltiples amb Quart i Llíria ompliren tots els
trinquets del país. L’ocàs de Juliet va ser succeït al cim dels trinquets per Antoni Reig, Rovellet,
de València, una altra perfecta personalització del pilotari ideal, tant en la part esportiva com en
la humana. Deu anys més jove és el següent gran campió, Josep Sanvenancio, Eusebio, de
Riola, que va marcar la dècada dels seixanta amb els seus duels amb Rovellet. L’estil i
l’elegància d’Eusebio han perdurat molt de temps, així com la seua llarga carrera, ja que es va
retirar en una forma física admirable amb quaranta-sis anys. Paco Cabanes, Genovés, és per
mèrit propi mereixedor d’un apartat particular en aquest recull. La seua figura ompli vint anys de
pilota en totes les modalitats. Els darrers anys de carrera professional de Genovés cal associar-
los a dos genis emergents: Fredi i Sarasol, que gaudiren del plaer d’enfrontar-se amb el
mestre.

Enric Sarasol, de Genovés, ha tingut la gran fortuna d’estar en un moment de forma magnífic
quan l’edat començava a minvar considerablement les forces de Genovés, això l’ha convertit en
l’actual campió indiscutible, amb sis títols individuals.
                                     MATERIALS
                                         Els guants
La peça més important de la indumentària del jugador és el guant. Protegeix la mà. Són de pell
de corder, no tenen dits i només cobreixen els artells de la mà i una part del palmell; alguns
jugadors se’ls fabriquen. Davall del guant, com que la protecció no és suficient i segons la pilota
amb què juguen, s'hi col·loquen també un tros de carta, planxetes d'acer, esponjes... tot amb
l'ordre correcte i es cobreixen amb esparadrap, també els dits. Amb unes vetes es lliga tot
aquest conjunt en una operació que requereix gran habilitat, ja que per tal de lligar-les cal
utilitzar les dents. Les proteccions dels dits encara són més exagerades al raspall, perquè la
mà ha de raspallar o raspar en terra.

                                          Els didals
El didal, per jugar al raspall, és una peça tubular de pell o de budells de porc tancada per un
extrem que es col·loca amb un tros de cotó en pèl o esponja, tot ben fixat amb esparadrap.
Protegeixen les puntes dels dits.

                                  La pilota de badana
Com indica el seu nom són unes pilotes l'exterior de les quals és de pell de vedella; el seu
interior és una borra apretada i poden dur un petit centre de goma malgrat que això afecta el
salt i l'assentament, per la qual cosa s'han anat eliminant paulatinament el centre de goma.
Foren usades tradicionalment al joc de carrer per tenir un preu més econòmic, i actualment són
les indicades per a l'entrenament i la competició dels alevins, com també en la formació inicial
en les escoles de pilota. Tenen com a màxim un pes de 26 g. i un diàmetre de 38 mm.




                                    La pilota de drap
És la pilota utilitzada en la modalitat de galotxeta, estant formada per un centre de borra
apretada, i envoltada per tires de drap, o fil encerat de llana, fins aconseguir el pes i les
dimensions homologades, tancant-se tradicionalment mitjançant tires de cinta autoadhesiva,
que li donen un aspecte peculiar en el qual s'aprecien els meridians i l'equador. Tenen un pes
que oscil.la des de 50-96 grams i diàmetre de 6-7 cm.

                                  La pilota de vaqueta
La pilota de vaqueta és la més representativa de les homologades en la pràctica del joc de
pilota valenciana, per la seua antiguitat i per la seua qualitat tècnica, esportiva i artesanal.

Està formada per vuit triangles corbats de bescoll de la vaca cosits entre ells pel propi gruix, de
manera que el fil no es pot veure una vegada tancada la pilota. Dins porta farciment de borra
que ha estat apretada fins a aconseguir el pes oficial.

És veritablement una obra d'art. Artesans són els seus fabricants i es parla d'una tradició
heretada de pares a fills, de secrets professionals gelosament guardats i que els piloters davant
l'operació de fabricar una pilota, quan arriba la part més difícil i compromesa que és la del cosit,
es tanquen per tal que ningú puga escorcollar com ho fan.
És clar que les pilotes de vaqueta són cares (n’hi ha des de les 3.000 ptes. fins a les 12.000
pts.), però formen part d’una tradició mil·lenaria i no es fabriquen a cap altre lloc del món, (no
com les pilotes d’altres esports, fabricades per les multinacionals als països tercermundistes,
on els costen quatre duros, i venudes a un altíssim preu a les botigues dels països
desenvolupats).




                                      La pilota de tec
És la utilitzada en la modalitat de frontó valencià, està formada per un nucli de fusta sobre el
que es col·loca una cap de borra, anant tot nugat amb un fil de forma que aprete i subjecte tot
el conjunt, i es forra finalment amb pell de cabra, tallada de la mateixa manera que en les
pilotes de badana en forma de vuits, els quals s'acoblen i cusen amb costura vista, a diferència
de la pilota de vaqueta. Els pesos i les mides entre 50 i 36 g. i entre 50 i 40 mm.

                                       Els uniformes
Per a les competicions oficials l'uniforme dels jugadors varia segons les modalitats.

En el raspall: pantalons curts esportius i samarreta blanca o color roig i blau.

En la resta de modalitats, la mateixa indumentària, però sempre pantaló llarg blanc.

Un element comú i complement distintiu de cada equip és la tradicional faixa, de color blau o
roig. El distintiu roig el durà sempre el favorit, l'equip o jugador de major categoria esportiva o
aquell que ostente el títol de major nivell i, en cas d'igualtat, el de més edat.
                                      MODALITATS
Les modalitats en la pilota es poden dividir en dos grans grups,
 JOC DIRECTE: aquell en que s'enfronten 2 equips d'un o diversos components que ocupen
camps oposats, tot llançant la pilota directament i alternativa els uns contra els altres,
intentant aconseguir que la falta es produesca en el camp contrari per obtenir els punts.
Aquest grup es dividix en tres :

JOC AL CARRER Natural o Artificial Joc per baix                     EL RASPALL

                                          Joc per l'alt             LA GALOTXA
                                          Joc lliure                LES LLARGUES
JOC AL TRINQUET                           Joc per baix              EL RASPALL
                                          Joc a l'alt               ESCALA I CORDA
                                                                    EL REBOT

JOC A LA GALOTXETA                        Joc a l'alt               GALOTXETES DE MONÒVER

JOC INDIRECTE: Aquell en què s'enfronten 2 equips d'un o diversos components que
ocupen tots el mateix camp, llancen la pilota contra un element (un mur) anomenat frontó
que retorna la pilota per rebot per tal que la jugue l'equip contrari al que l'ha llançada. Aquest
apartat té una sola modalitat, anomenada Frontó Valencià, que es juga al Frontó (aquest pot
ser obert, tancat, cobert o descobert).


                                      ESCALA I CORDA
El terreny de joc per a la pràctica de l'escala i corda, és el Trinquet,

A continuació vaig a relacionar unes cuantes característiques del joc i les regles.

CARACTERÍSTIQUES

La pilota a utilitzar en aquesta modalitat és la de vaqueta, amb pes oficial segons el Reglament.

El públic es col.locarà bàsicament a les galeries (llarga, del rest o del dau), a les escales de la
zona del rest i sota la corda en un espai molt restringit. De vegades es pot ocupar l'escala del
dau, però no es molt habitual.

Els equips per a la pràctica d'aquesta modalitat podran ser :

- Individuals (un contra un)

- Parrelles o trios (parella contra parella, parella contra trio, trio contra trio)

Els components d'un equip són, segons el dibuix: REST O ESCALATER, MITGER, PUNTER(el
qual normalment será el feridor), i el FERIDOR (per pacte es pot incloure dins l'equip un quart
(o tercer jugador) que faça de feridor, però que no podrà jugar i que es retirarà després de
realitzar la ferida).

En el transcurs d'una partida, els jugadors podran intercanviar-se les possicions al terreny de
joc.

Els Jutges d'una partida seran:

- L'home bo o jutge màxim de la partida, és qui tindrá tota l'autoritat i responsabilitat dins del
recinte de joc amb decisions inapel.lables.

- els jutges auxiliars (un al rest, l'altre al dau i un altre de corda)
REGLES DEL JOC

La ferida es realitza des d'una pedra col.locada a un metre davant de la corda dins del camp
del dau (en el meu dibuix pedra de ferir). El feridor bota la pilota i, jugant-la amb el palmell de la
mà, la impulsa contra la muralla de l'escala (la paret de la dreta), des d'on, obligatoriament ha
de colpejar-la per dalt d'una línia (en el dibuix línia de ferir) per tal que després de botar a
l'escala caiga dins del Dau.

El rest que está dins del dau, haurá de tornar la pilota jugantla a l'aire, després de botar a
l'escala o al primer bot dins del Dau, passant-la per damunt de la corda, estant-li prohibit en
aquest primer colp llançarla a la gradería. En cas de fer-ho perd quinze.

Tornada la pilota, el joc continuarà de forma que els jugadors tornen sempre la pilota jugant-la
a l'aire, al rebot o al primer bot sobre el sòl.

Si la pilota toca alguna de les ratlles o la corda es considerará falta de l'equip que l'ha llançada.

Les posicions dels equips dins el trinquet son alternatives, i s'han de canviar a cada joc
finalitzat.

Tota pilota que toque a un jugador en qualsevol part del seu cos que no siga la mà es
considerará falta del jugador i perdent el quinze.

Si les pilotes llançades a les galeries reboten i tornen a caurer, la pilota continuará en joc.

Les escales es consideren aire i per tant la pilota pot botar en l'escala fins que caiga a terra i
done el primer bot.

Les partides seran a 60 tantos (12 jocs), podent-se pactar eixir segons la partida, amb ventaja
de qualsevol dels equips.

La pilota es considerará parada (PARÀ), si pasa alguno dels siguients casos:

- A LA PART DEL REST, la pilota que toca escala i queda parada per el public que está sentat
a la'escala.

- A LA PART DEL REST, la pilota toca l'escala des de la corda al 6.

- A LA PART DEL DAU, si en la seua part de l'escala hi ha públic, la pilota que toque escala
entre la corda i el 3.




                                         EL FRONTÓ
                                                      Les dimensions reglamentaries son de 25
                                                      metres de llarg amb una diferencia de +/- 5
                                                      metres, i 10 metres d'ample amb tamborí al
                                                      rebot.

                                                      La pilota reglamentària és la de TEC, amb
                                                      pes de 45 a 70 grams i un diàmetre que
                                                      oscil.larà entre 38 i 40 mm.El joc es
                                                      desarrolla en el frontó, que consta de canxa,
                                                      contracanxa i zona per al públic.

                                                      Les partides oficials es disputarán a 50
                                                      tantos (10 jocs) amb possibilitat de
començar de 5 o 10 tantos, marxant a l'estil valenciá (comptant per quinze) alternant el "saque"
els equips a cada joc jugat. La partida es deu de guanyar per un mínim de 2 jocs.

En qualsevol partida oficial hi haurà un mínim de 6 pilotes de les quals dues d'elles seran
noves.

Seran bones les pilotes que peguen en el frontis més amunt de la xapa de falta.

Abans que un jugador efectue el sauqe, deurá avisar als seus contraris. El saque s'efectuarà
botant la pilota abans de la ratlla que delimite l'esmenat saque, pegant-li segons l'habilitat del
jugador. Seran bones les pilotes que peguen en el frontis més amunt de la xapa i que faça el
primer bot després de la ratlla de FALTA marcada a la canxa i abans de la de PASSA

                                       LA GALOTXA
La galotxa com s’entén en l’actualitat deriva de l’antiga modalitat de llargues, havent-se
introduït la corda al mig. És la varietat del joc per dalt, on la pilota ha de passar per damunt de
la corda situada al mig de la "canxa". És la modalitat actualment més practicada, per gran
quantitat de pobles especialment a les comarques de l’Horta i de la Ribera Alta.

Les regles són bàsicament com les que heretà el tennis, la pilota ha de tornar-se de volea o al
primer bot. Però la diferència està en la disposició dels jugadors al camp (rest, mitger i punter),
la corda de galotxa i principalment, en la figura del feridor que té la missió de fer el "saque" o
"ferida", com en la modalitat d’escala i corda.

La corda de galotxa es situa a la distància homologada, i el feridor es situa davall de la corda
del mig. Per fer el "saque" el jugador solta la pilota per davant sense pegar-li ha de passar-la
per dalt de la corda de galotxa i que caiga dins del dau. Els jugadors contraris la poden tornar
de volea o al primer bot, sempre superant la corda del mig, i així alternativament fins que algun
dels dos equips faça la falta.

La jugada que realitza el feridor és de precisió i molt complicada, ja que per una banda pot fer
falta i perdre el "quinze" i per l’altra si fa una bona ferida el seu equip dominará o fins i tot pot
conseguir el quinze directament.

Les partides són a 70 punts (14 jocs), cada joc val 5 punts i es divideix com la pràctica totalitat
de les modalitats en 15-30-val-joc, com el tennis.

La galotxa la practiquen bàsicament aficionats, i antigament podíem trobar partides en tots els
pobles i a tota hora. Els jugadors representaven tots els estaments de la societat d’aquell
moment, des del frare o el retor del poble fins a l’alcalde passant per el llaurador. Els carrers
s’omplien amb l‘emoció del joc, però l’arribada dels cotxes, les faroles i la modernització, va fer
cada vegada més impracticables els carrers i el joc anà caient en l’oblit.

Però d’un temps a aquesta banda, amb l’aparició de clubs amb una estructura definida, que
representen als pobles en les confrontacions i que arrastren cada vegada a més aficionats, i
amb la projecció que suposa per als xiquets veure jugar, guanyar o perdre als majors
representant amb honor al seu poble, la galotxa torna a relluir a poc a poc com una de les
modalitats que amb més intensitat viu la gent, i cada dia podem trobar com naix algun nou club
que representara al seu poble en alguna de les competicions.

Com a principals competicions podem trobar el torneig interpobles i el trofeu de galotxa "El
Corte Inglés", on en els últims anys ha dominat un poble situat al nord de València,
Massalfassar.

Hi ha una iniciativa promoguda per la Federació de Pilota Valenciana i la Junta Central Fallera
molt interessant que está recuperant aquest joc als carrers de la capital. És una varietat del joc,
on no hi ha corda de galotxa, la ferida la realitza el resto de colp i la pilota ha de superar la
corda del mig i després s’ha de jugar de volea o al primer bot.
                                       LES LLARGUES
El joc a llargues, a banda de ser el més antic, és el més arrelat amb la tradició clàssica.

En aquest joc són de menester tres senyals, normalment tres ratlles en terra. Aquestes són:

- la ratlla del saque, que marca el punt d'on el jugador trau la pilota

- la de la falta, que indica la fita que ha de passar la pilota treta pel saque

- la ratlla del rest, que hom diu la ratlla del quinze.

A llargues es juga al carrer; en tots els pobles on es practica aquesta modalitat hi ha un carrer,
escenari tradicional "de tota la vida", on es juga les partides. Sol ser d'un ample entre els vuit i
els dues metres; de la ratlla del saque a la del quinze es compten vuitanta metres
aproximadament, i la ratlla de la falta està a una distància que pot oscillar entre les cinquanta i
els seixanta metros. La ratlla de la falta sol pactar-se a l'hora d'establir les condicions de la
partida, puix que un saque millor que un altre pot, molt bé, donar a l'adversari l'avantatge
d'unes metres.

Jugen tres jugadors contra tres, o quatre contra quatre, i també poden jugar tres i el quart de
reserva (entra si hi ha un company cansat). El saque és el protagonista de la partida, puix que
tenir-ne un fort és la qualitat més apreciada pels aficionats. El saque es fa botant la pilota sobre
una banqueta, o botant-la en terra, o de bracet, es a dir, botant-se-la el jugador sobre el mateix
avantbraç de la má que llança la pilota. Els grans jugadors de llargues són coneguts amb el
cognom dels seus pobles, i així es parla del Saque de Laguart, del Saque de Vilallonga o del
Saque d'Alaquàs.

No cal dir que la pilota ha de passar la ratlla de falta, sota pena de ser considerada com a tal;
els jugadors que són al rest poden tornar-la jugant-la enlaire, o després del primer bot, i el
quinze es guanya quan la pilota, impulsada per qualsevol jugador d'un dels equips, passa,
sense ser tornada de bo, de les ratlles del quinze o del saque. Aquesta segona possibilitat és
més infreqüent; les més de les vegades es tracta d'un joc en què els qui són al saque ataquen,
i els qui son al rest defensen la ratlla del quinze.

La defensa poden fer-la bé entrant a la pilota abans d'arribar o bé després que haja ultrapassat
l'esmentada ratlla del quinze, puix que un bon saque pot llançar la pilota a més de cent metres.
Per això els jugadors els jugadors que resten es coloquen darrere de la ratlla, han de jugar de
bo -és a dir, a l'aire o després del primer bot- i han de passar-la de la ratlla del quinze.



                                         EL RASPALL
                                                          El raspall és també conegut per raspot o
                                                          raspallot. El terreny de joc per a jugar pot ser
                                                          el trinquet i el carrer, la diferència més
                                                          notable respecte al joc a l'alt és que la pilota
                                                          es juga sempre de bo, encara que rodole per
                                                          terra, i com que la mà del jugador ha de
                                                          raspar el paviment, per aquest motiu, el seu
                                                          nom.

                                                          És un vell joc descendent de l'herpastum,
                                                          però avui és un complet desconegut. Hom,
                                                          juga al raspall en les terres d'enllà del
                                                          Xúquer, a la Safor, a la Costera i a la Marina.
                                                          El trinquet de Gandía (EL ZURDO) pot ser el
                                                          més representatiu. Però també és el joc
                                                          predominant     als     d'Oliva,    Rafelcofer,
                                                          Vilallonga, Castelló de la Ribera, Canals i el
del Genovés, encara que en alguns d'aquests trinquets, no s'hi jugen partides. En altres
trinquets com els de Pedreguer, Gata o la Vall de Tavernes, solen alternar les modalitats : a l'alt
i raspall. Jugat al carrer, és l'esport més popular en molts pobles i poblets a la Ribera baixa, la
Costera i en l'Horta de València avui només es juga en un poble: Rafelbunyol, on sol haver-ne
partida cada cap de setmana.

Les partides d'aquesta modalitat podran jugar-se de les següents maneres:

individuals (mà a mà), dobles (2 contra 2), triples (2 contra 3 i 3 contra 3) i pactats
(desafiaments que utilitzen altres composicions).

Els components d'un equip seran, el rest (que farà el saque), el mitger i el punter.

Començada la partida, cada equip es col.loca en una part del trinquet, un al rest i l'altre al dau.

El saque es farà botant la pilota dins del dau i pegant-li en colp lliure (es podrà avançar el
saque o posar qualsevol ratlla de falta segons pacte previ).

Una vegada efectuat el saque si la pilota arribara al frontó per l'aire, es tornarà al primer bot a
colp o al rebot del frontó (sempre que després no done un segon bot), i si la pilota arriba per
terra es tornarà abans que pegue al tamborí, raspant amb la mà.

Es missió dels equips procurar que la pilota dels altres no arribe a la ratlla (al carrer) o al
tamborí (al trinquet). En tot cas, guanya el quinze l'equip que aconsegueix que la pilota arribe,
en les condicions esmentades, al tamborí o a la ratlla contrària.

Les partides es disputaran a 5 jocs (25 tantos), i la comptabilitat de cada joc és la mateixa que
la del joc a l'alt: quinze, trenta, val i joc. Es juguen les partides a menys tantos perque l'esforç
del jugador es major, ja que la pilota va per terra i quasi sempre es bona, el que dona més
oportunitats de jugar-la.

Al trinquet, tota pilota que s'encale a les galeries del rest serà quinze per a l'equip contrari.
Quan la pilota toque escala o a algun espectador assegut en ella es considerarà parada, donat
aquest cas, la pilota la trau l'equip que li correspon situant la pilota en terra, en la ratlla on a
quedat parada la pilota.

Tot jugador que toque la pilota amb qualsevol part del cos que no siga la mà o l'avantbraç,
perdrà el quinze.



                                        Els trinquets
El trinquet és un recinte tancat que s'utilitza per a la práctica del joc de pilota. És un rectangle,
on les cuatre parets que el delimiten prenen part en el joc. Pot tindrer de llarg entre els cuaranta
i els seixanta metres, i d'amplària entre els nou metres i els onze.

Els dos murs més llargs tenen d'alçària aproximada el equivalent a la citada amplària i reben el
nom de muralles, dita alçaria és augmentada mitjançant la col·locació de bastidors de tela
metàl·lica que cubreixen el sostre en els trinquets que no són coberts per dalt.

Els altres elements fonamentals són l'escala i el dau. L'escala és una graderia de quatre
esglaons, el primer té una mica més d'alçada que els altres. Aprofiten perquè els espectadors
hi puguen seure preferiblement a la zona del rest i en partides de molta expectació podrà
utilitzar-se la zona d'escala del dau. (Al raspall els espectadors poden ocupar tota l'escala i
sempre es considera parà la pilota que caiga damunt d'ella).

La pilota, a la modalitat d'escala i corda, pot córrer per tota l'escala, està en l'aire. Només
contará els bots quan la pilota caiga a terra.

El dau és un quadrilater de dos-tres metres de costat. Està sota l'escala, i a dins es col·loca el
jugador que "fa el dau". A la dreta del dau, matant l'angle que fa la muralla i la paret, hi ha una
llotja -denominada palquet de baix- i aprofitant si hi ha coberta del palquet pot haver un palquet
de d'alt. Dins d'aquest s'acomoden les autoritats, i al de baix les cadires estan reservades als
aficionats de més pes dins del nostre esport. Altre lloc del trinquet on podem trobar aficionats
de pes son les cadires i l'escala de la proximitat de la corda.

Damunt dels dos murs més curts i les dos muralles, a les parts superiors, estan les galeries.
Les curtes, tenen unes graderies on es pot seure la gent i tota pilota que arribe d'alt d'aquestes
galeries i allí es queden, són bones i quinze guanyats per l'equip que les haja llançat. Per
contra les que van a la galeria llarga són faltes si s'hi aturen. En qualsevol dels dos casos, si les
pilotes tornen a caure dins del rectangle de joc la partida continua com si res.

La corda, en la modalitat de joc a l'alt, divideix el trinquet en dues parts iguals. D'una part de la
corda queda el dau i de l'altra el rest. És falta tota pilota que passa per baix.

Els tamborins tenen la missió de matar l'angle format pels frontons i es considera aire.

La pedra és una llosa on el feridor bota la pilota abans de ferir.
                                                      A: corda
                                                      B: pedra de ferir
                                                      C: dau
                                                      D: galeria del dau
                                                      E: escales
                                                      F: llotgetes
                                                      G: línia de ferir
                                                      H: galeries llarges
                                                       I: galeria del rest
                                                      LONGITUD:
                                                      55-60 m.

                                                       AMPLARIA:
                                                      Joc 6,5 - 7 m.
                                                      Escala 2,5 - 3 m.

                                                      ALÇADA DE LA CORDA:
                                                      1,75 / 1,80 m.

                                                       DIMENSIONS DEL DAU:
                                                       2,7 x 3 m.
UNITAT DIDÀCTICA ACROGIMNÀSTICA
       COL·LEGI JUAN XXIII
          CURS 2010-2011
1.-INTRODUCCIÓN
La acrogimnasia o acrosport es una disciplina deportiva en la que las actividades propuestas
combinan el equilibrio y la coordinación mediante la ejecución de contrapesos.

Para ello, se utilizan diferentes posiciones corporales, donde la colaboración con el
compañero o compañera es esencial para la consecución de diferentes figuras.

Es un deporte acrobático−coreográfico donde se integran tres elementos fundamentales:

- Formación de figuras o pirámides corporales.

- Acrobacias y elementos de fuerza, flexibilidad y equilibrios como transiciones de unas
figuras a otras.

- Elementos de danza, saltos y piruetas gimnásticas como componente coreográfico, que le
otorga a este deporte el grado de artístico.

También se puede definir como un deporte sociomotriz, donde existe siempre la presencia
de uno o varios compañeros que sincronizan sus acciones motrices en un espacio estable
reglado, para conseguir la realización de figuras o pirámides humanas. Por tanto, se trata
de un deporte eminentemente cooperativo, donde los acróbatas realizan unas habilidades
motrices específicas establecidas de antemano, en busca de una gran perfección técnica y
coreográfica.

Igualmente, podemos decir que el Acrosport, es un deporte que es practicado por
gimnastas con tipologías diferentes, ya que el cuerpo en esta modalidad ha de realizar dos
funciones bien diferenciadas; el "portor o base", persona que sujeta, y el " ágil o volteador",
persona que realiza los elementos de flexibilidad, equilibrio y combinaciones encima del
portor o, grandes saltos acrobáticos (mortales simples, dobles, con piruetas, etc.) en fase
aérea mediante propulsiones de los portores para recepcionar de nuevo sobre ellos o en el
suelo.

2.-TAREAS
Para desarrollar esta unidad didáctica sobre la acrogimnasia, vamos a trabajar en grupos
de 6 o 7 compañeros/as. Por un lado, tendréis que consultar las páginas "webs" que se
muestran en el apartado de "proceso" y por otro construir una coreografía grupal con
elementos de la acrogimnasia.




3.- PARA REALIZAR ACROGIMNASIA ANTES
DEBES SABER…
3.1. La vestimenta:
- La ropa, además de ser cómoda y permitir libertada de movimientos, no debe entorpecer
la práctica de ejercicio.
- Los pies deben estar descalzos, con calcetines, de manera que se facilite la realización de
las acrobacias y figuras.
- No es recomendable ningún tipo de objeto: anillos, pulseras, cadenas, etc.

3.2. El material:
- Fundamentalmente utilizaremos colchonetas para trabajar y colchonetas de seguridad.
- Es preciso colocarlas antes de empezar, tanto aquellas sobre las que se realiza el trabajo
como las de seguridad.
- Las colchonetas delimitan el área de trabajo, que tiene que ser respetado en todo
momento.

3.3. La ayuda:
Es un medio fundamental para el aprendizaje de la acrogimnasia o el acrosport.

Distinguimos dos formas de ayuda: de aprendizaje y de seguridad.

Ayuda de aprendizaje
La realiza el profesor o por los propios alumnos. Se trata de colocarse en una situación y
posición que, en contacto con el que se disponga a llevar a cabo el ejercicio, le facilite la
ejecución y disminuya los riesgos.

Ayuda de seguridad
Son aquellas formas de actuar por parte de todos los protagonistas en la construcción de la
figura, orientadas a evitar lesiones en caso de caídas. Es preciso tenerlas en cuenta y
escuchar en todo momento las indicaciones del profesor.

3.4. ¿Cómo calentar?
Como en todas las actividades físicas necesitas un buen calentamiento.
-El calentamiento puede realizarse individual o en grupo.
-Se puede hacer con música, como la mayoría de las actividades dentro del gimnasio. Es
motivante y contribuye a establecer un buen clima dentro de la clase.
- Se deben movilizar todos los segmentos corporales, de forma global y segmentaria.
- Es importante dar prioridad a los ejercicios de flexibilidad y elasticidad muscular.




4.-ORIGEN DEL ACROSPORT
       Podemos definir la palabra acrosport, como el deporte de la acrobacia y acróbata es
según la Real Academia Española”: persona que da saltos, hace habilidades sobre un
trapecio, la cuerda floja o ejecuta cualesquiera otros ejercicios gimnásticos en los
espectáculos públicos”.
                             Documentos gráficos sobre el antiguo Egipto ya reflejan
                     artistas llevando a cabo distintas actuaciones acrobáticas,
                     malabarísticas,..., pero no será hasta el siglo XVIII, cuando estas
                     actividades se desarrollaron plenamente en el Circo. En España las
                     primeras manifestaciones circenses que podemos considerar como
                     tales provienen de los juglares.

                            Cada ejercicio circense puede tener correspondencia con un
                     aparato de la Gimnasia Artística:

                     ·      Los trapecistas, barristas, anillistas se relacionan claramente
                     con los aparatos gimnásticos.

                     ·      Los acróbatas de “tapiz o alfombra”... destacándose entre ellos
                     los equilibristas y los volteadores “mano a mano”.

                              En los ejercicios circenses de acrobacia se observan dos
                     funciones bien diferenciadas: el PORTOR (persona que sujeta) y el
                     AGIL o VOLTEADOR (persona que realiza elementos de equilibrio y
                     flexibilidad encima del portor o grandes saltos acrobáticos en fase
                     aérea mediante lanzamientos de los portores para recepcionar de
                     nuevo sobre ellos o en el suelo.

        La construcción de Pirámides humanas se observa a lo largo de la historia como un
fenómeno muy lejano, exponente de la cultura de los pueblos que obedece a diversas
formas de manifestación a lo largo de su evolución histórica. , En nuestro país tan rico en
Danzas tradicionales que generalmente culminan con una composición estática o dinámica en
la que unos ascienden sobre otros formando una torre, un castillo o una pirámide, destaca
en la actualidad los Castells que se realizan en Cataluña.




5.-PRESENTACIÓN DEL DEPORTE
       El acrosport es una disciplina deportiva incluida en la Federación Internacional de
Deportes Acrobáticos, fundada 1973 e integrada en la Federación Internacional de
Gimnasia desde 1999.

        El acrosport se practica en un tapiz de 12x12m. En el que se realizan ejercicios con
acompañamiento musical, preferentemente música instrumental sin canto. El ejercicio ha de
contener elementos acrobáticos y gimnásticos de flexibilidad, equilibrio, saltos y giros y
movimientos en cooperación entre los componentes del grupo, ejecutando formaciones
corporales, formando un conjunto armónico con elementos coreográficos. La duración del
ejercicio es de entre 2´15” y 2´30” dependiendo de la categoría, normalmente 2 minutos y
30 segundos con un margen de más-menos 5’’. Valorándose, la dificultad, la técnica y la
dimensión artística de la composición por parte del jurado.

       El acrosport tiene seis categorías:

                Parejas: Mixtas, Femeninas y Masculinas.
                Tríos Femeninos.

                Cuartetos Masculinos.
                Grupos Mixtos (de 3 a 6 integrantes).

       Todos los integrantes han de realizar como mínimo:
·     Seis pirámides.
                Tres pirámides de balance (equilibrio) mantenida al menos 3”.

                Tres de propulsión. Excepto en parejas femeninas, al menos una será de
                   captura.

·     Una serie acrobática de dos elementos, uno de ellos al menos en fase de vuelo.

·      Un salto gimnástico a elegir entre zancada, tijeras, saltos extendidos, agrupados,
    abiertos, carpados, a push up. Todos los saltos con o sin giros.

·     Un mínimo de 4 elementos individuales de dificultad a elegir de los siguientes grupos:

                Grupo de equilibrio estático sobre una pierna.
                Grupo de fuerza estática sobre los brazos (escuadra,”V”, plancha
                   horizontal, etc.)

                Grupo de flexibilidad (coxo-femoral, spagat o vertebral: puentes e
                   inversiones).

                Grupo de elementos acrobáticos (volteos, inversiones con vuelo o
                   mortales).

                Grupo de piruetas gimnásticas.




6.-CUALIDADES DE LA ACROGIMNASIA O
ACROSPORT
        Nuestra intención, tras conocer esta nueva disciplina deportiva, es la de trasladar
las actividades gimnásticas y acrobáticas a nuestras clases, es decir, al ámbito educativo,
con un objetivo recreativo y de salud antepuesto al de rendimiento motor.

Dos son las principales características que podríamos destacar de esta actividad física:
                                      CREATIVIDAD.

                                      COOPERACIÓN.

La cooperación es básica en esta actividad física, ya que el trabajo se realiza en grupos
siendo fundamental la colaboración de todos sus miembros. Será de vital importancia la
cooperación tanto en la decisión del número de figuras por parejas, tríos y grupos, como la
decisión del vestuario, la duración del montaje, su coreografía, música, maquillaje o
cualesquiera de los recursos expresivos susceptibles de ser utilizados.

Esta cooperación será sin duda un factor primordial para el desarrollo de la creatividad.
Partiendo de las experiencias previas, en las primeras sesiones de la unidad didáctica, así
como de unos conocimientos sobre las posiciones básicas del cuerpo, y ciertas premisas
sobre el trabajo en grupo, podrán crear múltiples y variadas formas corporales y
expresivas, cuyo objetivo final será sorprender y enriquecer al resto de grupos con una
puesta en escena del montaje que ellos mismos compondrán.

Además de estas dos características fundamentales, son muchos más los aspectos positivos
que nos mueven a introducir estos contenidos en las clases para propiciar el desarrollo
integral de los alumnos.

        En el aspecto motor, esta actividad destaca por la mejora del control corporal así
como por dar la oportunidad que tanto los alumnos mejor capacitados físicamente como
aquellos que lo están menos, puedan adoptar dentro del grupo una posición de igual
importancia que el resto de los compañeros, ya que los menos hábiles o más fuertes podrán
actuar de base en la construcción de las figuras y los más ligeros podrán subir sobre esas
bases. De igual manera unos tendrán más dotes para el baile y otros para inventar
vestuarios, formas,...
El trabajo mixto favorecerá el mayor contacto entre compañeros desarrollando mejores
relaciones afectivos-sociales, mejorando así el clima del grupo, rompiendo en cierta manera
esas barreras o inhibiciones y perjuicios entre chicos y chicas que se producen.




7.-EVALUACIÓN
La valoración de la unidad didactica se realizará teniendo en cuenta el proceso seguido en el
transcurso de las sesiones y el producto o resultado final. Los instrumentos de evaluación
serán los siguientes:

- Fichas de figuras básicas y actividades a realizadas en las sesiones de Acrogimnasia.

- Realización práctica de 6 figuras (COREOGRAFÍA) con diferente grado de dificultad
(actividad final). Se puntúa originalidad, escenificación, ejecución y dificultad.
Para llevar a cabo un montaje o una coreografía debes:
- Trabajar en grupo.
- Utilizar la información y fichas realizadas en clase.
- Diseñar el montaje primero por escrito, en base a los movimientos aprendidos, elegir la
música y ensayarla.
- Ajustarse a las exigencias temporales (duración), de ejecución (número de figuras) y de
sincronización con la música.
- Ir entrenando la ejecución por partes.
- Realizarla completa y ver los posibles ajustes a considerar.



PODEIS ENCONTRAR DIBUJOS DE ACROGIMNASIA O ACROSPORT EN:

http://www.educaciofisica.com/acrosportdanipico.htm

http://iesmonterroso.org/reportajes/2006/ACROSPORT%202006/index.h
tm

http://patrick.messin.free.fr/ (PÁGINA EN FRANCÉS)




FIGURAS BÁSICAS 1

BANCO
CUADRUPÉDIAS




PLANCHAS




FIGURAS BÁSICAS 2

CARRETILLAS
EQUILIBRIO DE CABEZA




OTRAS FIGURAS
COREOGRAFÍA GRUPAL:

								
To top